10 La vida pública espanyola -política, periodística, judicial- pateix de sordesa selectiva. Sent el que vol sentir i no sent el que no vol sentir. L’excomissari Villarejo ha començat a ser jutjat i és previsible que faci servir el judici per deixar anar unes quantes bombes, a favor seu, tant sobre el rei emèrit com sobre l’operació Catalunya. De moment va començar fort: va dir que el CNI tenia constància del risc d’un atemptat terrorista a Barcelona, del qual segons ell els havia advertit una font molt important. Si es considerés certa, una afirmació com aquesta hauria de ser realment una bomba, d’enorme repercussió. Però diria que quedarà afectada per la sordesa selectiva i serà com si no s’hagués dit. Per què el que diu Villarejo no és fiable i s’ha de ser sord davant de les seves afirmacions? Bé que han estat escoltades quan ha convingut. És cert que no és la font més fiable del món i que allò que digui sobre els advertiments previs al CNI sobre els atemptats potser no és un fonament gaire sòlid. Però damunt de fonaments molt menys sòlids es va construir en el seu moment una dura campanya contra els Mossos, dient que no havien fet cas dels advertiments. No sé si s’ha de creure del tot Villarejo. Però se l’hauria d’escoltar.

]]> Catalunya té competència exclusiva en cultura, però el Tribunal Suprem diu quines obres d’art comprades per la Generalitat han de sortir dels seus museus. Les juntes de tractament de les presons tenen la competència de proposar el tercer grau per als presos i el Servei de Classificació la de resoldre’l, amb criteris tècnics, però el Tribunal Suprem diu a quins presos es pot aplicar i a quins no. El govern de Catalunya pot convocar eleccions al Parlament, però quan per raons sanitàries creu que ha de canviar-ne la data ràpidament salta un ministre del govern espanyol dient que no ho pot fer. Són coses que han passat en només tres dies i que tenen un fil comú: recordar a les institucions catalanes que l’autonomia té límits. Que l’última paraula sobre les qüestions que afecten Catalunya no la té Catalunya. Que l’autonomia no és un dret que correspongui a l’existència d’una nació, sinó una gràcia que atorga l’Estat quan li ve de gust descentralitzar algunes coses (una gràcia, com totes, revocable). Que passi en el que havia de ser la vigília d’unes eleccions pot ser casual, però és significatiu. Sembla que es vulgui dir a totes les institucions catalanes: la vostra autonomia arriba només fins allà on nosaltres decidim que arribi.

]]> UN DELS PARTICIPANTS a la rave de Llinars desallotjada pels Mossos deia que hi havia vingut perquè a Espanya hi ha més llibertat. Certament, la pandèmia és l’ocasió per fer quan es pugui un debat a fons sobre la llibertat i la seva relació complexa amb el bé comú, del qual forma part la salut pública. Però la rave en qüestió no anava de llibertat. Estigui on estigui el punt d’equilibri entre llibertat i bé comú, muntar en plena pandèmia una bomba de contactes que pot acabar infectant centenars de persones, moltes més de les que hi havia allà, no queda en cap cas a la banda de les coses acceptables. Perquè el debat sobre la llibertat va sempre acompanyat pel debat sobre la responsabilitat. De fet, estic segur que aquell xicot que parlava per la tele no estava parlant de llibertat, encara que fes servir la paraula. No crec que pensés que a Espanya hi ha un respecte conscient per la llibertat de les persones més gran que a la resta de l’Europa occidental. El que volia dir, em penso, és que confiava que aquí les autoritats serien menys eficients a l’hora d’evitar-ho. No s’ha de confondre el debat sobre la llibertat amb el debat sobre l’eficiència de l’Estat en les funcions que li pertoquen. Es poden voler perfectament totes dues coses.

]]> QUE TV3 HAGI estat líder a Catalunya en un any tan complicat i diferent com el 2020 és una notícia molt rellevant, més enllà de la competència entre televisions. Ho ha estat en un any de precarietat i gràcies a la producció pròpia i sobretot als informatius. Això és molt important perquè ja fa temps, i aquest any també, que s’intenta presentar TV3 com una televisió marginal, excèntrica, extremista, allunyada del sentit comú central de la societat catalana. Però un lideratge tan rotund i constant -i amb un paper tan clau dels informatius- només es pot donar si una televisió és tot el contrari, si és central en el territori on emet, si forma part del mainstream, si el gruix més gran de la població hi confia i la considera pròpia, tot i que la pugui criticar. Si la caricatura que es fa de TV3 com una televisió extremista fos certa, no seria líder, molt per davant d’altres televisions que els qui fan aquesta caricatura deuen considerar centrades i ponderades. Potser el que passa és que el que des de Madrid es considera extremista, a Catalunya resulta que és central. I el que a Madrid es considera central, resulta que a Catalunya és vist com a excèntric i extremista. No estem parlant només de televisió. Estem parlant de la societat que la mira.

]]> Si hagués de triar un llibre en català de l’any que s’acaba, triaria Tots els camins, el segon volum de memòries de Joan Francesc Mira. Com que hi ha competència, per fortuna, explico les raons. Primera, perquè és un llibre extraordinari. Segona, perquè forma part d’una trajectòria extraordinària: no és un bolet que ha sortit per casualitat, sinó un bon llibre entre molts bons llibres d’un autor que, al meu parer, és un dels més importants en actiu en català. Dels quatre o cinc més importants. Tercera, perquè l’obra de Quico Mira en general i aquesta en particular no ha merescut, si més no al Principat, l’atenció que es mereix. No sé si és per raons geogràfiques, ideològiques, generacionals o estètiques, però em sembla escandalós el poc ressò dels seus llibres més recents. I quarta, perquè crec que cal reivindicar l’obra narrativa, memorialística, assagística i com a traductor de Joan Francesc Mira, ara que ha fet vuitanta-un anys. No pas per afalagar-lo. Per interès: en una cultura fascinada per la novetat i on sistemàticament les primeres obres són més aplaudides que les segones i les segones més que les terceres, reivindicar Mira és reivindicar la trajectòria, la continuïtat, la solidesa, el gruix i l’ambició que ens calen.

]]> Hi ha imatges que fereixen. A Portugal hi ha una lògica indignació per les imatges d’una montería de caçadors espanyols prop de Lisboa on surten contents i satisfets envoltats de 540 animals morts, la major part cérvols i alguns senglars. La imatge és tètrica. I estic convençut que la indignació portuguesa no seria tan gran si hi hagués un titular que ho expliqués però no hi hagués la foto. No tan sols perquè allò que veiem amb els nostres ulls ens afecta més que allò que sabem que passa. També perquè el fet mateix de fer-se aquestes imatges pressuposa una ostentació, una fatxenderia, una celebració de l’esport de matar pel gust de matar, que encara fa més antipàtic el fet. Fins i tot les associacions de caçadors se n’han desmarcat. En tot cas, segur que són coses que passen a molts llocs i que han passat sempre, però que xoquen amb la sensibilitat del nostre temps. I, per tant, qui es fa la foto per vantar-se’n no participa de la sensibilitat d’ara, sinó que pertany a una sensibilitat -o a una insensibilitat- del passat, que el nostre temps veu com una cosa antiga i bàrbara. No oblidem que les desgràcies del rei emèrit d’Espanya van començar quan se’n va divulgar una foto alegre i somrient després de matar un elefant. No és casual.

]]> AMB TOTA FRANQUESA, els discursos del rei no solen generar una gran expectativa. De fet, no n’haurien de generar, per anar bé. Els reis que regnen però no governen han de fer discursos obvis i banals, brindis al sol sense gaire suc ni bruc. Els discursos del rei d’Espanya han estat peces oratòries i informatives perfectament prescindibles. I quan ha dit alguna cosa, més li valdria haver-s’ho estalviat, com el 3 d’Octubre. Ara aquesta setmana al rei d’Espanya li toca fer discursos. A Barcelona el primer. Després el de Nadal i després el de la Pasqua Militar. De natural, ningú no esperaria que digués res de substanciós. Però tal com estan les coses resulta que sí que serà interessant escoltar què diu, i sobretot què no diu. ¿Pot passar de puntetes, en aquests discursos, sobre la seva relació amb Catalunya després d’avalar l’ A por ellos? ¿I sobre els escàndols del seu pare, que esquitxen inevitablement tota la institució? ¿O sobre les cartes còmplices que li fan els militars retirats demanant un cop d’estat i carregant contra les institucions electes? ¿Pot no dir-ne res, i fer com qui sent ploure? Callar és atorgar i donar ales. Per primera vegada els discursos del rei seran interessants. Pel que digui i sobretot pel que no digui.

]]> ALS ANYS setanta, quan el règim franquista estava a les acaballes, la societat civil va esdevenir un dels terrenys de joc entre els sectors continuistes i els qui volien un canvi. Qualsevol procés electoral en la societat civil, per escollir presidents dels col·legis professionals, de clubs esportius, d’entitats culturals o econòmiques, es podia llegir com una pugna entre els candidats continuistes i els renovadors. Ara, salvant totes les distàncies, ens trobem en una situació semblant. Per primera vegada el règim del 78 -de democràcia limitada- està en qüestió i les eleccions a la societat civil reprodueixen una tensió entre continuistes i renovadors. Curiosament, no crec que els qui volen canviar el règim del 78 es plantegin estratègicament l’accés sistemàtic a aquests llocs clau (i crec que s’equivoquen). En canvi diria que els sectors que en defensen la continuïtat sí que treballen sistemàticament per evitar que siguin ocupats per renovadors compromesos. Això explicaria les campanyes polititzades amb les quals s’ha volgut barrar el pas a les candidatures que es consideraven renovadores a llocs com la Cambra de Comerç o la Universitat de Barcelona. Sense èxit, per cert. I ja veurem què passarà amb les eleccions al Barça...

]]> Alguns mitjans especulen amb la possibilitat que Joan Carles I torni a Espanya entorn d’aquest Nadal. Si tornés, no se m’acut com podria explicar-ho. Un retorn sense que hagi canviat res de substancial des que es va expatriar -i si hi ha algun canvi, és més aviat en contra seva- convertiria la seva sortida, que es va vendre com un acte de patriotisme i de lleialtat amb el seu fill, en un gest absurd sense cap valor, com si hagués decidit anar-se’n frívolament de vacances. Si va marxar per sortir del focus que l’interrogava, si torna s’hi posa altra vegada. Si volia descarregar de pressió la monarquia, tornant incrementa encara més la pressió. Si la sortida es podia interpretar com un reconeixement de culpabilitat, la tornada sense que hi hagi res que l’exculpi només es podria interpretar com una exhibició impúdica d’impunitat. Si volia que marxar fos llegit com un gest d’expiació, la tornada ho converteix en una fugida dictada pel pànic. Si les especulacions són un globus sonda, crec que el seu retorn seria absurd i que no li convé ni a ell ni al seu fill ni a la institució que encarnen. Per entendre’ns, tornar ara seria pitjor que no haver marxat. No és explicable ni justificable, ni en nom de la misericòrdia pròpia de Nadal.

]]> La tragèdia de la nau de Badalona ens ha posat al davant, amb tota la cruesa, un problema de fons que com a societat (no tan sols les administracions) no hem sabut afrontar. Davant de la immigració clandestina, hi ha qui creu que s’han de tancar les portes: no deixar entrar, expulsar, desallotjar els llocs on malviuen. Posar una muralla perquè no entrin dins del nostre sistema. La societat catalana -i això és bo- hi està majoritàriament en contra. No veu bé deixar totes aquestes persones fora. Però tampoc no som capaços de tenir-los ben bé dins. I molts acaben habitant una zona grisa, una mena de llimbs com els de la nau de Badalona, que no és fora del sistema, però tampoc és dins. Per humanitarisme no volem ni tancar ni expulsar ni desallotjar. Però tampoc hem trobat la manera d’oferir un accés raonable a la feina, l’habitatge i els serveis. En llocs com la nau de Badalona, ni dins ni fora, hem tingut aparcat el problema, en aquell grau d’invisibilitat que pot fer que oblidis que existeix. Pensant potser que era una mena de camí del mig, ni bo del tot ni dolent del tot, amb el qual es podia cohabitar. I a la nau de Badalona s’ha vist que no es pot tenir la gent a la zona grisa, als llimbs. Que la zona grisa també pot cremar.

]]> DE VEGADES LES COSES passen quan passen per atzar. Però de vegades els calendaris són sospitosos. Després que algú s’hagués pres la molèstia fa ja una setmana de filtrar fil per randa als mitjans quina seria la decisió, el Tribunal Suprem va fer públic divendres que no aplicava el tercer grau, ni altres permisos, als presos polítics catalans. La decisió és escandalosa. I el calendari, sospitós. Es fa pública -abans als mitjans que als presos, com sembla habitual- la vigília del dia de la Constitució i abans d’un cap de setmana llarg. No fos cas que els presos el poguessin passar amb les famílies. I l’endemà de la votació dels pressupostos de l’Estat. No fos cas que algú pensés que el fet que els independentistes votin a favor o en contra pot influir en la màquina de trinxar que continua implacable el seu objectiu. La sospita, indemostrable però inevitable, és que el calendari conté missatges polítics. I seria una sospita greu -si no plogués tant sobre mullat-, perquè els calendaris de la justícia figura que no són per trametre missatges polítics. Les decisions tampoc. Però és clar que el calendari afegeix humiliació i rabeig a la sentència. Diran que és casualitat. Que no és un efecte buscat. Potser no. Però gat escaldat...

]]> DESTRUIR SEMPRE és més ràpid i senzill que construir. Catalunya ha construït amb els anys un teixit econòmic de comerç, indústries i autònoms molt dens i eficient, però també molt fràgil, perquè hi ha poques grans empreses amb grans reserves per aguantar els mals temps. Aquest teixit està amenaçat més que seriosament per la crisi que comporten la pandèmia i els confinaments. Reconstruir-lo serà llarg i costós. Aquesta no és una crisi com altres i no es pot llegir en termes darwinians com una mena de purga on només sobreviuen els més forts. Estan en risc activitats econòmiques que eren perfectament viables fa pocs mesos i que ho haurien de tornar a ser d’aquí pocs mesos, però que necessiten un pont per travessar el buit actual. Aquest pont només poden ser les ajudes públiques. Unes ajudes directes o indirectes -ajornant impostos- que certament comprometen avui les finances públiques. Però més compromeses estaran, i per més temps, si el teixit es destrueix i no hi ha l’activitat econòmica que cal per sostenir la despesa pública. En aquest sentit, ajudar eficaçment al manteniment d’aquest teixit no és llençar els diners, és invertir perquè torni a ser productiu tan aviat com es pugui, en benefici de tots. També del sector públic.

]]> Ha de ser obligatori vacunar-se del covid? Hi haurà debat, segur. Hi ha qui considera que cadascú ha de poder fer el que vulgui, que és una qüestió de llibertat individual. Però perquè la vacunació sigui efectiva és imprescindible que ho faci un percentatge molt alt de la població. El debat ja hi era abans, però també en això la pandèmia ens ha presentat, més clares, algunes de les fragilitats del nostre sistema social i polític. En aquest sentit, la paraula clau no és vacuna. La paraula clau és obligar. ¿Poden els poders públics obligar-nos en nom del nostre bé (el bé comú) i de la raó científica? Ja ho fan, sovint. Les velocitats màximes a les carreteres són obligatòries, per exemple. Però on és el límit d’això? Si no hi ha límit, anem en el millor dels casos a un despotisme il·lustrat: els que en saben diuen el que s’ha de fer i els ciutadans hem d’obeir. En el pitjor dels casos, a l’autoritarisme. Els règims autoritaris no tenen aquest problema. Obliguen al que volen i punt. Però al preu inassumible d’anul·lar la llibertat individual. La resposta benpensant és que l’estat democràtic ha d’obligar poc i convèncer molt. Però i si no convenç prou? Tindrem al davant un problema de fons del sistema. En tot cas, de moment, que ho intenti.

]]> Llegint alguns debats sobre la nova llei d’educació, es veu que la paraula concertada té mala premsa. No tan sols parlant de l’escola, també de la sanitat i (no tant) de la cultura: es presenta com un cavall de Troia del món privat en àmbits que haurien de ser monopoli dels poders públics. Certament, alguna de les defenses que se’n fan ajuden a aquesta mala premsa: aquelles que pinten tota iniciativa pública com un atac a la llibertat, defensada només pel món privat. Tant els qui abominen de la concertada com els qui la defensen en aquests termes (i no només l’escola), treballen a partir d’un mateix principi: que el món públic i el privat estan en guerra, quan el segle XX ens demostra que les societats que funcionen millor són aquelles en què públic i privat col·laboren. És a dir, es concerten. No han funcionat els experiments en què l’estat ho ha volgut ser tot ni aquells en què no li han deixat ser res. Per donar al ciutadà el que li ha promès l’estat del benestar i per resoldre els grans embolics que ens venen en el segle del covid i del canvi climàtic, caldrà més col·laboració entre la societat civil -associacions, oenagés, però també empreses- i els poders públics. Amb les regles clares i netes. Caldrà més concertada.

]]> ENTRE MOLTS ALTRES, soc dels qui fa una pila d’anys ens barallàvem en debats i tertúlies amb gent de l’esquerra abertzale dient-los que el terrorisme d’ETA era inacceptable. No pas per raons d’utilitarisme polític, sinó per imperatius morals de fons. Els dèiem que el problema no estava en els objectius, fossin compartits o no (com la independència d’Euskadi), sinó en l’ús de la violència per defensar-los. I, per tant, que seria un gran dia quan deixessin de matar i defensessin aquests objectius fent política democràtica. Allò que demanàvem ha passat. I als qui llavors ho dèiem ens fa il·lusió veure ara Bildu negociant i pactant en els Parlaments a partir dels vots, és a dir, fent política democràtica. Ens agradi molt, poc o gens allò que pacten. Els demanàvem que no matessin i han deixat de matar. Els demanàvem que fessin política i en fan. I per això ens sentim decebuts i traïts quan ara hi ha gent que nega a Bildu també el dret a fer política. Encara que ja no hi hagi violència. I diuen que els pactes amb Bildu són vomitius i els situen al marge del sistema en el qual se’ls va demanar que participessin. I és que potser allò que dèiem, que el que feia repugnant a ETA eren els mètodes i no els objectius, només ens ho crèiem alguns.

]]> De sempre, s’ha anomenat pesca d’arrossegament la tècnica de llançar una xarxa amb llast al fons marí i anar-la arrossegant. Ara és una tècnica més sofisticada, però tradicionalment es tractava d’anar enxampant tot allò que passés per allà, sabent que sempre sortiria una cosa o altra. Que ben cuinada o ben amanida faria el fet. Diria que aquesta ha estat si fa no fa la tècnica emprada en l’operació Volhov: llançar una xarxa amb llast en el calador de l’independentisme, a veure què s’hi troba. Sabent que si tu agafes qualsevol col·lectiu humà, el que sigui, i durant mesos i mesos escoltes totes les converses telefòniques privades acabaràs pescant una cosa o altra, sospitosa o que es pugui presentar com a escandalosa, convenientment cuinada o amanida. Cap col·lectiu se n’escaparia, d’una xarxa llançada per arrossegar a veure què surt, precisament perquè les converses són privades i la gent no parla per telèfon sota jurament de dir la veritat ni de ser correcte. Tot i que està prohibida o limitada en alguns llocs, la pesca per arrossegament és del tot legal. No crec en canvi que sigui una tècnica d’investigació policial gaire exemplar. Sobretot quan la xarxa es tira aquí o allà no en nom de cap indici, sinó en nom d’algun prejudici.

]]> El rebuig a les mesures oficials contra el coronavirus pot arribar a ajuntar al carrer tot un còctel impossible. D’una banda, hi ha la gent i els sectors que es consideren directament perjudicats per les mesures. D’una altra, sectors que per rebuig a l’autoritat o perquè consideren que les llibertats personals no es poden retallar ni per una causa sanitària, estan en contra d’aquestes mesures. Els dos sectors no negarien la gravetat de la pandèmia, però sí -i hi tenen dret- la manera de gestionar-la. Però al còctel impossible s’hi ajunten els negacionistes que creuen que la pandèmia és una enganyifa conspirativa. I encara dos components més, menors però sorollosos: els sectors d’extrema dreta que volen enderrocar el sistema i un percentatge de gent que s’apunta a qualsevol gresca, alguns per treure’n alguna cosa. El còctel és impossible, perquè cadascun d’aquests grups té interessos, objectius, demandes i mètodes diferents, sovint incompatibles. Però hi ha un factor que afavoreix el còctel: el malestar i la tensió latent en la societat, que ha creat un clima elèctric en què qualsevol cosa pot fer saltar l’espurna. Hi ha a l’aire una electricitat de tempesta, i no tenir-la present impediria entendre i sobretot preveure les explosions.

]]> El VAR és imparcial. L’ús que es fa del VAR, no. Pot no ser-ho i jo crec que no ho és. Vull dir que les tecnologies, com totes les eines, no tenen preferències per elles mateixes. Però els que les fan servir sí que en poden tenir. Hi ha algú que decideix quan s’utilitzen i quan no, i que després n’interpreta els resultats. I aquí sí que hi pot haver perfectament parcialitat, tot i que es disfressi darrere l’asèpsia de la tecnologia: “Oh, és que ho ha dit el VAR”. Però ets tu qui ha decidit si s’aplicava o no al cas, i en quin sentit, i en quin moment. La coartada tecnològica dona aparença d’indiscutible a una decisió humana, del tot discutible. En un cert sentit passa el mateix amb les lleis. Són eines. Però hi ha algú que decideix quan les aplica i n’interpreta les conseqüències. I de vegades, com en el VAR, l’asèpsia de la llei es fa servir d’escut protector de decisions discutibles: “Oh, és el que diu la llei”. Per això és tan important saber qui fa les lleis com saber qui les interpretarà. Per això la gran batalla política a Espanya és sobre qui i com nomena els jutges. I a aquest pas la gran discussió futbolística serà la mateixa: qui, com i per què decideix quan s’aplica el VAR i quan no s’aplica. I qui l’interpreta.

]]> En la moció de censura presentada per Vox, Casado ha sabut llegir bé el guió del règim de la Segona Restauració. No tots ho saben fer. Rivera el va llegir malament i ja no hi és. Com en la Primera Restauració Borbònica, també en la Segona tot estava dissenyat per a l’alternança eterna dels dos partits grans del sistema. Tots els altres eren secundaris. El d’esquerres sempre ha estat el PSOE i ningú l’hi ha discutit. El de la dreta havia de ser la UCD, després el PP, però Ciutadans i Vox li han volgut discutir el paper protagonista. Rivera no va entendre que el guió li havia designat un altre rol: ser el partit frontissa, perquè els dos grans no haguessin de recórrer als nacionalismes dits perifèrics. Ara Vox intenta també substituir el PP en aquest espai, i Casado li ha barrat el pas amb un discurs enèrgic, tot i que no reforçat pels fets. Al sistema no li convé que Vox sigui la referència de la dreta. Casado ha llegit bé el guió. Però aquest guió de la Segona Restauració no els acaba de funcionar. És un guió que no vol entendre (perquè està dissenyat per combatre-la) la força política de la identitat, com a mínim, catalana i basca. I per això és sempre tan inestable. Casado ha complert molt bé amb el guió. Però el guió és dolent.

]]> UNA DE LES coses que m’han impressionat de l’esgarrifós assassinat d’un professor a França per haver parlat del cas de Charlie Hebdo en una classe sobre llibertat d’expressió, és l’ús de les paraules. Com es poden pervertir les paraules. Llegeixo que uns alumnes que criticaven el mestre assassinat el qualificaven de racista. No pas de blasfem, de racista. Això, que ens indica el potencial conflictiu de les tensions racials, ens parla també d’un fenomen terrible: com algunes paraules que provenen de la tradició il·lustrada, de la democràcia liberal, es fan servir contra elles a base de girar-ne totalment el sentit. Un fanàtic religiós pot qualificar de racista un defensor de la llibertat d’expressió. Un totalitari pot dir “nazi” a un demòcrata. El pensament totalitari ha agafat paraules amb què el pensament democràtic definia conductes abominables - racista, nazi, dictador -, les ha buidat de contingut i les fa servir contra la matriu il·lustrada d’on havien sortit, a favor dels valors que li són del tot contraris. Com quan el franquisme condemnava per haver-se adherit a la revolta militar tots aquells que precisament no s’hi havien adherit. Ho van advertir Orwell i Klemperer: el fonament del totalitarisme és girar el sentit de les paraules.

]]>