A finals dels anys 60, a Saldes (Berguedà) hi vivien més de 1.000 persones, però amb el temps s'ha anat despoblant i ara n'hi queden menys de 300. S'ha convertit en destí turístic i un 70% de l'habitatge és de segona residència. Això ha obligat veïns com la Núria Salvador, que treballa a l'alberg de Saldes, a marxar a d'altres municipis fora de la vall. "En un any, m'han dit que no a vuit pisos. Prioritzen llogar-los a segona residència", lamenta. I ara la pandèmia ha agreujat la situació perquè hi ha més gent disposada a pagar preus alts per viure fora de la ciutat. La falta d'oportunitats laborals i d'un habitatge assequible agreugen el despoblament, i els experts alerten que l'única solució és invertir.

A Catalunya hi ha 947 municipis. Gairebé una quarta part estaven en risc de despoblament abans del covid, segons un estudi dels geògrafs de la Universitat de Lleida, Ignasi Aldomà i Josep Ramon Mòdol. L’arribada de la pandèmia ha pogut variar mínimament la situació en algunes zones geogràfiques, però el perill de pèrdua d’habitants segueix sent alt sobretot al Pirineu i PrePirineu lleidatà i després a tota una línia que creua en diagonal el centre de Catalunya, que va des del Solsonès, passant per una part de la Noguera, l’Urgell, les Garrigues, el sud del Segrià, la Conca de Barberà, el Priorat i la Terra Alta. “És una línia interior que concentra municipis petits amb males comunicacions”, resumeix Aldomà. Es tracta, en la major part de nuclis rurals de menys de 500 habitants amb una població molt envellida, una activitat econòmica poc diversificada -preval el sector agrari- i un nivell molt baix de serveis.

Ton Lloret viu des de fa 15 anys en un dels nuclis que formen Argençola (Anoia), un poble de poc més de 200 habitants. Enamorat del món rural i coneixedor de la difícil realitat del despoblament que castiga moltes zones del país, a l’agost va decidir obrir un compte de Twitter amb un nom ben il·lustratiu: Repoblem. “El meu objectiu era reproduir a Twitter la xarxa humana que hi ha als pobles i que s’activa quan algú necessita alguna cosa”, explica Lloret, que el que fa és aglutinar les ofertes de feina, allotjament i serveis dels pobles que busquen habitants i les presenta a la xarxa perquè les persones que vulguin marxar a viure fora de les ciutats tinguin un lloc on la informació està centralitzada. I el nombre de gent que vol marxar fora de les urbs s’ha disparat des de l’inici de la pandèmia.

El dispensari és a la planta baixa d’un edifici d’habitatges. A l’entrada unes lletres grosses impreses sobre el vidre diuen: “Consultori municipal”. El vestíbul està habilitat com a sala d’espera, amb una filera de cadires col·locades contra la paret, i un passadís llarg desemboca en dues àmplies consultes, amb les seves corresponents lliteres, taules i altre mobiliari. “D’espai no ens en falta”, admet la doctora Vanesa Gallego. En canvi, el que sí que els falten són equips, i sobretot mans. Ella està completament sola en tot el dispensari. També hi hauria d’haver una infermera, però està de baixa des de mitjans de desembre. “Aquí les baixes es cobreixen d’aquella manera...”, comenta la doctora amb resignació. És igual que estiguem enmig d’una pandèmia.

Hi ha onze comarques de Catalunya que tenen menys de 20.000 habitants. Algunes –l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà o el Priorat– ni tan sols arriben als 10.000. Totes són comarques interiors. La població catalana es concentra a la regió metropolitana barcelonina, a la costa (amb Tarragona-Reus, Girona-Empordà i tot l’atractiu turístic) i al voltant de Lleida ciutat. La somiada Catalunya ciutat noucentista no s’ha fet realitat, ni tampoc el precedent esperit d’Ildefons Cerdà de ruralitzar (naturalitzar) la ciutat i urbanitzar el camp. El país segueix desequilibrat. De fet, després de l'onada inicial d’emigració del camp a la ciutat durant la primera revolució industrial (segle XIX), el moment de l’autèntica despoblació de les zones rurals va iniciar-se en la postguerra franquista i pràcticament no s’ha aturat fins avui. Ara fa un segle la Mancomunitat va voler dotar de serveis moderns els pobles (carretera, telèfon, escola, cooperativa agrícola...), un projecte estroncat que la Generalitat republicana no va tenir temps de reprendre. El franquisme va empobrir encara més el camp. El desarrollismo va ser un fenomen urbà.

Adquirir una segona residència per passar les vacances a Itàlia és el somni de molta gent. Roma, Venècia, Florència i les ciutats costaneres de la Península són el destí preferit de milionaris europeus, americans o russos. Però d’uns anys ençà aquesta possibilitat està a l’abast també de les butxaques més modestes. De nord a sud, molts pobles transalpins s’han proposat repoblar-se posant a la venda cases a preus simbòlics. L’últim a sumar-se a la iniciativa ha estat Cinquefrondi, a la meridional regió de Calàbria, que ofereix cases a només un euro amb el gran avantatge, a més, de ser un poble lliure de covid-19 en el país que es va convertir en epicentre de la pandèmia a Europa.