L'un viu al límit i l'altra directament no en té. El fotoperiodista Kevin Carter i la corresponsal Marie Colvin van dedicar les seves vides a explicar les guerres mitjançant el periodisme. Tots dos hi van deixar la pell en una feina desgastadora i sovint poc visible als països en pau. El director i dramaturg Pau Carrió creu que la distància geogràfica no pot servir d'excusa per mirar cap a una altra banda, així que ha convertit les històries de Colvin i Carter en dos monòlegs. Amb el títol Testimoni de guerra, l'espectacle –guanyador del tretzè premi Quim Masó– és el debut teatral de Carrió com a dramaturg. Amb Laura Aubert i Pol López de protagonistes, el muntatge es podrà veure del 21 al 31 de gener a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya.

Més de 55.000 tigrinyes han abandonat la regió etíop de Tigre i s’han refugiat al Sudan des que el 4 de novembre el primer ministre d’Etiòpia, Abiy Ahmed, va llançar una ofensiva militar contra les forces del Front Popular d’Alliberament de Tigre (FPAT), que governa aquest territori del nord del país. Segons explicava ahir en un comunicat Metges Sense Fronteres (MSF), el ritme d’arribades als camps de refugiats sudanesos s’ha reduït, però malgrat que ja fa dos mesos que va esclatar la guerra i que segons el govern ja ha finalitzat, hi continua arribant encara “molta gent”, majoritàriament d’entre 15 i 25 anys però també ancians, nens i dones embarassades. “Els refugiats que arriben aquestes últimes setmanes expliquen que ara resulta més difícil trobar rutes segures per arribar als punts d’entrada al Sudan”, i “molts d’ells afirmen haver passat diversos dies amagats en diferents llocs abans de poder reprendre el camí”.

El règim de Hassan Rouhani ha enterrat aquest dilluns, en un sentit funeral d'estat, Mohsen Fakhrizadeh, l'anomenat pare del programa nuclear de l'Iran, que divendres va ser brutalment assassinat mentre circulava amb el seu cotxe no gaire lluny de Teheran. Les restriccions per la pandèmia han impedit un acte multitudinari on probablement centenars de milers d'iranians haurien sortit a acompanyar el fèretre al crit de "venjança" i cremant banderes d'Israel i fotos de Donald Trump i de Joe Biden. Així ho van fer, de fet, divendres, hores després de transcendir l'atac contra Fakhrizadeh. Des d'un primer moment, Teheran ha assenyalat Israel com a responsable de l'atac i durant el cap de setmana Rouhani mateix va prometre venjança. "L'Iran respondrà al martiri del nostre científic, però ho farà quan i com ho cregui oportú", va assegurar divendres el mandatari.

Dos dies ha necessitat Abiy Ahmed, premi Nobel de la pau el 2019, per guanyar l'ofensiva a la ciutat de Mekele, capital de la regió del Tigre, al nord d'Etiòpia. Va ser dijous quan el primer ministre etíop, lluny de fer marxa enrere i escoltar les crides a la pau, anunciava l'inici de l'operació militar contra aquesta ciutat de 500.000 habitants per encarar "la fase definitiva" de la guerra que ell mateix va declarar fa gairebé un mes contra les milícies del Front Popular d’Alliberament de Tigre (FPAT), que governen la zona. Aquest dissabte, i en un comunicat oficial que el mandatari també ha compartit a Facebook, Ahmed deia: "El govern té ara el control total de la ciutat de Mekele. La policia federal continuarà ara amb la seva feina de detenir els criminals del FPAT i portar-los a judici".

La guerra que s'està lliurant al nord d'Etiòpia, des de fa gairebé vint dies i enmig d'un silenci absolut, sembla que arriba a la fase final. Com a mínim, això és el que ha assegurat aquest dimarts el govern del primer ministre etíop, Abiy Ahmed, que el passat 5 de novembre iniciava una brutal ofensiva a la regió de Tigre després d'acusar d'alta traïció el Front Popular d'Alliberament de Tigre (FPAT), que governa la zona, per haver atacat les bases militars de les ciutats de Mekele i Dansha i haver matat soldats etíops. Segons les autoritats d'Addis Abeba, "un gran nombre de milicians" de Tigre s'han rendit en les últimes hores després que el govern central llancés un ultimàtum de tres dies als líders del FPAT perquè abandonessin les armes. El compte enrere acaba aquest dimecres, just quan les tropes etíops tenen envoltada Mekele, la capital de la regió, amb "una gran acumulació de tancs i artilleria", segons les Nacions Unides.

La Maryam dubta abans de calar foc a casa seva. La del seu veí fa més de quatre hores que crema, però aquesta armènia de 38 anys assegura que encara hi ha possibilitats que es puguin quedar aquí, a Kelbajar. És un dels districtes que, segons l’acord de pau signat entre Rússia, l’Azerbaidjan i Armènia, havia de passar a mans àzeris diumenge passat, però Bakú va acceptar concedir deu dies més de termini.

L’anunci s’ha fet realitat. El primer ministre etíop i premi Nobel de la pau, Abiy Ahmed, va anunciar dimecres una ofensiva armada a la regió de Tigre, al nord del país, i aquest divendres ja s’ha registrat un important moviment de tropes governamentals que es dirigien cap a la zona mentre avions de combat sobrevolaven Mekele, la capital tigre. També s’han pogut sentir bombardejos des de la regió veïna d’Amhara, segons ha informat a Reuters un treballador humanitari.

Quan a Nagorno-Karabakh es parla de refugiats, se sol fer en femení. Milers de dones fugen cada dia dels pobles pròxims al front de batalla, on l'Azerbaidjan posa el punt de mira i bombardeja dia rere dia localitzacions civils. Els homes, per altra banda, són els encarregats d'agafar el fusell i esperar a la trinxera. Homes adults, però també joves que, en molts casos, amb prou feines arriben a la majoria d'edat. La guerra entre Armènia i l’Azerbaidjan per aquesta regió dividida -segons el mapa a dins dels dominis de l'Azerbaidjan però de majoria armènia- no dona treva i el conflicte porta dies enquistat des que els combats van iniciar-se el 27 de setembre.

El monument als herois de Stepanakert, la capital de Nagorno-Karabakh, torna a omplir-se de noms després de dues setmanes de combats entre forces armènies i àzeris. Es diu que és un monument, però en realitat es tracta d'un cementiri en què només poden ser enterrats els anomenats herois de la ciutat. I la llista no és curta. Stepanakert continua afegint noms a la llarga llista de soldats morts, malgrat que Armènia i l'Azerbaidjan van acordar un alto el foc a Nagorno-Karabakh divendres al vespre, després de deu hores de negociació. Les flors de moltes tombes són fresques, i ja s'han cavat nous forats per donar sepultura a noves víctimes en els pròxims dies.

Aquest dijous fa 75 anys que va esclatar sobre Hiroshima la primera bomba atòmica, el 6 d’agost de 1945. Tres dies després, el 9 d’agost, la segona sobre Nagasaki. El resultat, 240.000 persones mortes en els primers dies i molts milers més, a més d'infinitat de malalties i malformacions, durant molts altres anys. Per què? La guerra s’havia acabat a Europa i, al Pacífic, el Japó cercava una rendició negociada amb l’URSS. Mostrar el fruit del gran esforç de recerca i econòmic i fer una demostració de força per guanyar una posició de predomini en la postguerra segurament eren temptacions massa grans per contenir-les.

La carretera que va de Bratunac a Srebrenica està deserta. Només hi circula algun camió de tant en tant. Però quan s’arriba a la recta de Potočari, el silenci encara és més eixordador. A mà esquerra, el verd dels turons contrasta amb la blancor de les làpides on hi ha enterrats els 8.372 cossos identificats i recuperats de les 95 fosses comunes que s’han anat descobrint els últims 25 anys. A nivell de terra hi ha les tombes provisionals d’aquells de qui només s’han trobat algunes restes i estan a l’espera del sepeli definitiu. Encara hi ha 1.700 persones desaparegudes.

Els desastres naturals i, en menor mesura, les guerres han obligat 34 milions de persones a fugir de casa seva durant el 2019, una tendència a l'alça que eleva a una xifra rècord el nombre de desplaçats dins de les fronteres dels seus països fins a arribar als 50,8 milions. L'Observatori del Desplaçament Intern del Comitè Noruec per als Refugiats ha alertat aquest dimarts de com la falta d'ajudes i d'inversió en la reconstrucció de cases, així com la cronificació dels conflictes violents, fan impossible la tornada dels desplaçats a la comunitat d'origen i deixen aquest col·lectiu com el més vulnerable.

El negoci armamentístic torna a estar a ple funcionament, i ha aconseguit que el 2019 hi hagués una despesa mundial d’1,92 bilions de dòlars (1,77 bilions d’euros), xifra que suposa un augment del 3,6%, el més gran des del 2010. La dada l’ha publicat aquest dilluns l’Institut Internacional d'Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI), que assenyala que la factura representa el 2,2% del PIB global. Aquest percentatge suposa uns 250 dòlars per persona, una mica menys de la meitat del PIB per habitant dels països més pobres del món (Burundi i la República Centreafricana).

"Aquesta pandèmia no és una guerra,

Aquesta estranya quarantena col·lectiva fa que molts de nosaltres trobem a faltar el contacte físic, les abraçades, els dinars i sopars amb pares, germans, amics i companys de feina; i fins i tot l’intercanvi de quatre paraules amb un desconegut en un cafè o a la barra d’un bar. Tot això forma part d’allò que creiem que val la pena de la vida, o almenys de la nostra manera de viure, de la nostra cultura o, si voleu, del que entenem per una vida civilitzada.

La pandèmia originada per l’anomenat Covid-19 és sens dubte un problema de gran abast, que demana molt esforç i obliga a mobilitzar tots els recursos. Quan un sistema és sotmès a una prova d’estrès, es posen de manifest algunes disfuncions que en circumstàncies més habituals poden passar inadvertides. Dit amb altres paraules, se li veu el llautó. Voldria cridar l’atenció sobre un aspecte d’aquest llautó que s’ha posat de manifest, que pot semblar lateral però potser no ho és tant.