A la primera fila de cadires, Leo Messi somriu i mira la platea. Fa la mateixa cara de bo des que ha baixat les escales de l’auditori del Fòrum acompanyat de tots els guardonats aquest any amb la Creu de Sant Jordi. Segur que hi ha qui s’ha preocupat d’explicar-li bé el significat del premi, fent un resum de la llarguíssima llista de persones i entitats premiades des del 1981. Al Barça s’ho han pres molt seriosament i hi han enviat una nombrosa representació: Josep Maria Bartomeu, Carles Rexach, Guillermo Amor, Josep Maria Fusté, Éric Abidal... Segur que li han fet cinc cèntims de les opinions divergents sobre la conveniència o no de la seva elecció. Seuen tots en bateria a la filera del passadís central. Molt poca estona abans de començar passen per allà Jordi Pujol i Marta Ferrusola, que deuen escollir amb cura els actes públics on assisteixen. Aquest sí: com aquell qui diu, juguen a casa. Pujol, que va amb bastó, saluda Rexach i li recorden qui és Amor. “Jo soc la seva dona”, li diu Ferrusola a Abidal. Els fan seure a la quarta o cinquena fila, una mica de cantó, just al costat d’Helena Rakosnik. “Em sembla que deu ser la primera vegada que s’omple això”, comenta l’ex primera dama. Des del 2004? Vol dir?

“Em semblava que calia salvar per les paraules tot allò que la història, la Història gran, o sigui la dels homes, havia fet imprecís, havia condemnat o idealitzat”.

En el país de les enveges i els llepafils, la tongada d’enguany de Creus de Sant Jordi ha tingut la dosi de polèmica habitual. Leo Messi i Núria de Gispert, per motius diferents, s’han emportat gairebé totes les fotografies i les tertúlies de ràdio. Però mentre esperem que Messi rebi la sisena Pilota d’Or amb la Creu a la solapa i que De Gispert aparqui el seu Twitter una temporada, sempre és oportú entretenir-se a mirar la llista de guardonats i veure què fa de bo la gent que no acostuma a sortir als diaris. Cal felicitar-nos que es premiïn sis persones que han fet, de la llengua catalana, un objectiu de vida. Carme Junyent, Gemma Rigau, Montserrat Úbeda, Lluís Juste de Nin, Biel Majoral i Joaquim Rafel han estat distingits, cadascun des del seu àmbit, per preservar i difondre els valors de la llengua i la literatura catalanes. Els que hem tingut la sort de fer alguna presentació a Ona Llibres sabem fins a quin punt la Montserrat Úbeda ha lluitat perquè el seu establiment sigui un refugi de llibertat i un bastió de la nostra cultura. La nostra gramàtica no seria com és sense les aportacions de Gemma Rigau. Tampoc no tindríem un diccionari del català contemporani, ambiciós i complet, sense la feina de Joaquim Rafel. Biel Majoral, conegut com a cantautor, ha explorat en la cultura popular i ha recuperat lletres de cançons mallorquines abans no desapareguessin per sempre. Fins i tot en Juste de Nin, en la vessant d’il·lustrador, va crear la Norma, la lluitadora en favor de la normalització del català. ¿La nostra és una llengua en perill d’extinció? Carme Junyent, especialista en diversitat lingüística a Catalunya i al món, s’ho preguntava fa vint anys a la 'Revista d’Igualada' i ara, dues dècades després, torna a reflexionar sobre el mateix a través d’una anàlisi científica, rigorosa, fonamentada. Tampoc amb la llengua, ni un pas enrere. Més ben dit, ni un mot enrere.

]]>