Qui va ser bisbe de Barcelona del 1930 al 1936, Manuel Irurita, no va ser afusellat l'any de l'inici de la Guerra Civil espanyola a Montcada i Reixac, com consta a la versió oficial difosa pel franquisme, sinó que hauria estat assassinat el 1939 per dos militants del Sindicat d’Alimentació de Barcelona de la CNT-FAI en un lloc no identificat entre la Seu d’Urgell i Andorra. Ho explica el periodista i historiador Josep Maria Ràfols, en el llibre 'La increïble història del bisbe Irurita' (Editorial Base), que permet resoldre la controvèrsia que va despertar la seva desaparició després de fugir del Palau Episcopal de Barcelona el 21 de juliol del 1936.

A simple vista, res feia pensar que sota aquell camp d'ametllers abandonats, on sovint hi pasturaven ovelles, s'hi amagaven 61 fosses comunes excavades l'estiu del 1938. És només una de les feixes del Mas de Santa Magdalena, situat a l'extrem de la serra de Cavalls i a uns 10 quilòmetres de Móra d'Ebre. Una investigació de la Universitat Rovira i Virgili el 2015, que tenia per objectiu ampliar el mapa de fosses, va assenyalar que en aquell punt, avui una masia ruïnosa, hi havia hagut un hospital de guerra de l'exèrcit republicà. Al desembre es va començar a treballar en una extensió que és un terç d'un camp de futbol. Els arqueòlegs de moment han localitzat 13 individus d'una única fossa, la més gran. Queden 60 fosses per obrir.

La culpa és de Ken Loach. Aurélien Froment (Angers, 1976) tenia 15 anys quan els seus pares el van portar a veure Tierra y libertad. A l'entusiasme pel film va seguir un interès per la Guerra Civil Espanyola. La lluita del bàndol republicà va ser la culpable que, fa uns 20 anys, es fixés en un llibre de Georges Bartolí que explicava la història de l'exili de la seva família, republicans que van creuar la frontera amb França al final de la guerra. Els dibuixos que il·lustraven la portada i l'interior eren de l'oncle de l'autor, Josep Bartolí, dibuixant, figurinista i escenògraf reputat amb una vida apassionant de la qual sol destacar-se la seva relació amb la pintora Frida Kahlo. Aquelles il·lustracions van cridar l'atenció de Froment –ell també és dibuixant i firma com a Aurel–, però amb el llibre també va descobrir una realitat que, tot i el seu interès per la Guerra Civil, fins aleshores desconeixia del tot: el tracte deplorable de l'estat francès als exiliats republicans, als quals va tenir en condicions inhumanes en camps de concentració. “No havia sentit a parlar mai dels camps d'exiliats republicans –explica–. Però no m'estranya, és una vergonya nacional: al llibre d'història de la meva filla, que està acabant l'institut, ni tan sols s'esmenta la Guerra Civil, passen de la Primera Guerra Mundial a la Segona”.

Al barri de Sarrià hi ha una escola (Barcelona Montessori School) que ha penjat al mur que dona al carrer un cartell (en anglès i castellà) en què es llegeix aquest ignominiós text que tradueixo, malgrat que em fa fàstic fer-ho: “Algunes de les persones més exitoses del nostre segle van estudiar amb aquesta metodologia, inclosos els fundadors d’Amazon, Wikipedia i Google, George Clooney, Anne Frank i Beyoncé!”

“Tenim molt clara quina és la nostra responsabilitat i som conscients que el procés de memòria històrica mai s’acabarà”. Així recorda l’alcalde de Nuremberg, Marcus König, els judicis a alts funcionaris nazis que van tenir lloc en una de les sales més famoses d’arreu del món: la sala 600 del Tribunal Regional de Nuremberg, un dels més grans d’Alemanya. Van començar avui fa just 75 anys i van durar fins a l’1 d’octubre del 1946. 12 dels 24 acusats van ser condemnats a mort, penjats i incinerats. Un d’ells, Martin Bormann, en absència, perquè va morir poc abans de l’alliberament de Berlín, el maig del 1945. Hermann Göring, en canvi, es va suïcidar tres hores abans que el matessin. D’altres, com ara Rudolf Hess, lluny de mostrar qualsevol penediment, van subratllar l’orgull que suposava per a ells haver servit a les ordres de Hitler.

És molt difícil saber què va passar exactament a Salomó (Tarragonès) el 19 de gener del 1939, quan l'exèrcit franquista, liderat per Fernando Barrón, va ocupar el poble després d'esclafar els últims escamots resistents. Aquell dia hi va haver trets i corredisses, i les víctimes, algunes d'elles soldats que havien plantat cara als nacionals al llarg de tres dies, van quedar abandonades pels carrers. La Guerra Civil ja es donava per perduda i molts combatents republicans creien que aviat serien casa, entre ells Josep Bellet i Ramon Carné, que tenien 20 anys. El pare de Carné esperava frisós poder tornar a abraçar el fill gran, que li havia escrit que ja era de camí. Però ni Bellet ni Carné van poder arribar mai a Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell) perquè els van disparar a Salomó. Els veïns d'aquest poble d'uns 500 habitants, esquitxat d'oliveres i vinyes i bressolat pel riu Gaià, els van enterrar, amb altres soldats, en una fossa comuna a tocar del mur del cementiri. Les famílies de Bellet i Carné porten onze anys batallant per poder recuperar els cossos dels dos joves i estan a punt d'aconseguir-ho. Els arqueòlegs van començar a excavar la fossa el 21 d'octubre, i el 8 de novembre van localitzar-ne les primeres restes. Aquest dimecres ja havien trobat 14 homes.

"Comptin amb el meu compromís en la defensa de la llibertat d'expressió de tots i cadascun dels membres d'aquesta casa, i amb la seguretat que en el seu exercici no hi cap la glorificació de cap dictadura". Aquest és un fragment de la carta que el president del Parlament Europeu, David Sassoli, ha enviat al grup de Memòria Històrica de la cambra en resposta a una protesta contra una campanya de l'eurodiputat de Vox Hermann Tertsch, en què va afirmar que el projecte de llei de memòria democràtica promogut pel govern del PSOE i Podem està basat en "una clara i molt perillosa construcció ideològica comunista". Tertsch arribava a comparar la "profanació de la tomba de Franco amb la persecució dels cristians als anys trenta", tal com va avançar eldiario.es.

El 75è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial havia de commemorar-se a Alemanya amb un acte d’estat amb uns 1.600 convidats, manifestacions i una festa popular al voltant de la Porta de Brandenburg. Però el coronavirus va reduir ahir les celebracions a una ofrena floral. La cancellera Angela Merkel i el president alemany Frank-Walter Steinmeier van visitar el monument en record de les víctimes de la guerra i la dictadura, al centre de la capital.

Premi Nobel de la pau amb Nelson Mandela el 1993, Frederik Willem de Klerk ha sacsejat Sud-àfrica a l'assegurar que l’apartheid no va ser un crim contra la humanitat. Unes paraules que van caure com un cop de puny en la línia vertebral de la Sud-àfrica que advoca per la reconciliació però sense endolcir ni oblidar la història. Fins al punt que De Klerk ha hagut de fer-se enrere i disculpar-se per la “confusió, la ira i el dolor” causats.

La Comissió de la Veritat i la Reconciliació de Burundi ha localitzat més de 6.000 cossos en sis fosses comunes de la província de Karuzi, dins de la campanya d'exhumacions que des del gener s'està desenvolupant a tot el país centreafricà per aportar llum a les últimes cinc dècades: des de la colonització fins a la recent guerra civil, en què s'han produït onades de violència i massacres ètniques que van desembocar en el genocidi del 1993.

Resultava sorprenent que al centre de Barcelona, al subsol d’un edifici cèntric, al peu d’una artèria crítica de la ciutat, s’hi localitzés un lloc on la policia havia torturat els detinguts. L’expressió "l’han portat a Via Laietana" feia venir esgarrifances. No és casualitat, per tant, que el 20 de novembre de l’any 2000, just el dia que feia 25 anys de la mort de Franco, pensés que els calabossos de Via Laietana eren perfectes per evidenciar gràficament que ja feia un quart de segle que s’havia mort el dictador.

El 24 d’octubre del 2019, gairebé 44 anys després de la seva mort, Franco abandonava el Valle de los Caídos i era inhumat al cementiri públic madrileny del Pardo-Mingorrubio, on també hi ha enterrats els presidents franquistes Luis Carrero Blanco i Carlos Arias Navarro, diversos ministres de la dictadura i el dictador dominicà Rafael Trujillo. Amb l’exhumació del dictador, que arribava després d’un llarg procés judicial en què els nets de Franco van mantenir un pols amb l’Estat, es posava punt final a una anomalia: Espanya era un dels pocs llocs a Europa, si no l’únic, on un dictador era homenatjat en un espai públic. Tanmateix, el Valle de los Caídos continua sent tal com el va imaginar Franco: l’arquitectura i els símbols feixistes són evidents i visibles a més de 20 quilòmetres de distància. José Antonio Primo de Rivera continua allà i sota les línies rectes hi ha una de les conseqüències de la rebel·lió militar: més de 33.000 morts, alguns arrabassats dels cementiris sense el consentiment de les famílies. Amb l’auge dels partits d’extrema dreta, el Valle de los Caídos hauria de mostrar el que Franco no volia que ningú veiés: què va ser el feixisme i les víctimes que va provocar. Cuelgamuros amaga la fossa comuna més gran de tot l’estat espanyol. Tots aquests morts continuen ocults. Ha quedat demostrat que ni el silenci ni l’amnèsia que van marcar la Transició han servit per consolidar la democràcia 40 anys després. Treure’n Franco només hauria de ser el primer pas.

Àustria conservarà finalment la casa natal d'Adolf Hitler, però hi instal·larà una comissaria per evitar que l'edifici sigui un punt de pelegrinatge de neonazis, feixistes i ultradretans, uns moviments que tornen a exhibir musculatura en bona part de la vella Europa. Després d'anys de debats polítics i socials i de lluites judicials per decidir què fer d'aquesta casa, a la localitat de Braunau am Inn, el govern de Viena envia un missatge "inconfusible" que els ultres i simpatitzants de la causa nazi no són benvinguts, ha vingut a dir Wolfgang Peschorn, el nou ministre de l'Interior.

El poeta Joan Oliver, Pere Quart, i l’escriptor Francesc Trabal es van veure per últim cop el gener del 1948. Un comiat sense cap mostra d’afecte, amb una fredor que tornava a pujar-li per l’esquena al poeta cada cop que recordava el seu amic. Aquell 1948 Oliver va decidir que ja en tenia prou de viure exiliat a Xile i va tornar a Catalunya. La comunitat catalana li va organitzar un sopar de comiat en el qual Trabal va mostrar-se distant, ja que no podia entendre per què tornava si Franco seguia instal·lat al poder. Trabal moriria a l’exili xilè el 1957, als 58 anys. Oliver va arrossegar sempre la creu de no haver-lo abraçat per última vegada.

El dissabte 2 de setembre de 1939 el Winnipeg atracava al port xilè de Valparaíso. Eren les nou de la nit i més de 2.300 refugiats, dels quals es calcula que un 30% eren catalans, desembarcaven amb l’esperança de poder sortir-se’n en un nou país després de la desfeta de la Guerra Civil. Durant la travessia per l’Atlàntic havien nascut una nena, Agnes América Winnipeg, i un nen, Andreu Martí. En aquell vaixell, que havia sortit un mes abans del port de Pauillac (França), gràcies en part a la persistència del poeta i diplomàtic Pablo Neruda, també hi viatjava Roser Luxemburg. Tenia tan sols dos anys i els records se li han tornat una mica borrosos, però explica que durant molt de temps, després de fugir de Barcelona, els bombardejos continuaven al seu cap. Luxemburg, que va ser a la inauguració de l’exposició Els viatgers del Winnipeg - que es pot veure al Palau Robert fins a l’1 de setembre-, diu que a Xile els van acollir molt bé però que els seus pares no es van recuperar mai de tot plegat i van acabar emmalaltint. “Vaig tornar a Catalunya el 1999. A Xile mai em van preguntar d’on venia, aquí, quan vaig fer els tràmits, em van preguntar si el meu pare era maçó”, diu Luxemburg.

Quatre dècades després de la fi dels Khmers Rojos, Cambodja recorda els quatre llargs anys de règim maoista de terror i homenatja els dos milions de morts amb una recreació teatral de les tècniques dels milicians que van dirigir Cambodja entre el 1975 i el 1979. L'acte s'ha dut a terme aquest dilluns coincidint amb el Dia de la Memòria, també conegut com el Dia de la Ràbia, i ha tingut per escenari el poble de Choeung Ek, a una vintena de quilòmetres de Phnom Penh, on s'han localitzat 8.895 cadàvers de represaliats.