La iniciativa 'Andorra: Reptes de futur' ha tancat el procés de recollida de propostes amb un total de 500 idees i 131 reptes. Aquest dilluns s'han presentat les principals conclusions del treball dut a terme, que tal com ha recordat la síndica general i presidenta del comitè rector de la iniciativa, Roser Suñé, no ha estat "un exercici de línies de treball a executar, sinó un exercici de reflexió" que vol assentar les bases per als reptes que el país ha d'afrontar amb un horitzó de 25 anys vista. "No és un full de ruta, ni un programa de govern", ha remarcat, sinó que vol ser una eina de reflexió que ara les institucions, associacions o ciutadans en general "poden utilitzar de la manera que ells vulguin". De fet, les conclusions es posen ara a disposició de la ciutadania perquè les puguin utilitzar. Malgrat això, des del comitè rector també es farà una publicació més àmplia per contextualitzar el treball.

Després d'un any del primer cas de la Covid-19 i d'haver passat dues onades del virus, el ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, es mostra optimista pels propers mesos tot i que assegura que "és difícil fer previsions". En aquests moments, el Principat es troba en un moment de control molt bo d'aquesta tercera onada, ha indicat el titular de Salut, remarcant que, malgrat la presència de la soca britànica "hem mantingut aquesta baixada progressiva del nombre de casos dia". Sobre una possible quarta onada, ha emfasitzat que el virus per si sol no té cames i que serà "el comportament humà" qui ho marcarà. En paraules del ministre, el virus continua i seguirà estant present i "si ens relaxem amb el comportament social tornarem a pujar amb el nombre de casos".

El Regne Unit està entrant en la recessió més profunda dels últims 300 anys. Milions de llocs de treball estan amenaçats. El deute públic ha ultrapassat el 100% del PIB. ¿No sembla el moment idoni per plantejar-se els fonaments conceptuals de la teoria econòmica, oi?

1. Un panorama galdós. Hi ha remei per a la infodèmia? En Jordi Camí la descriu així: “Una sobreabundància d’informació que fa que per a les persones sigui difícil trobar recursos fidedignes i una guia de confiança quan la necessiten”. Qui i com fa la mediació? Com s’organitza la tria? La confusió creix en un moment en què l’acció pública gira al voltant d’una crisi sanitària. És a dir, un d’aquells períodes en què la natural vulnerabilitat de la nostra condició es fa patent, amb poc marge per enganyar-nos amb fantasies per fer-la més suportable. Al mateix temps, la verticalitat multiplica la desconfiança. Les decisions es prenen de dalt a baix, amb la ciència com a coartada dels governants per justificar els seus brots autoritaris. I la ciutadania es troba amb la veu limitada: amb la por i la culpa en un costat i la banda dels complotistes a l’altre.

No voldria caure en la gastada cita que diu que tota crisi és una oportunitat per reinventar-nos. Intentar buscar la banda positiva d’unes circumstàncies tan complicades pot ser, si més no, de mal gust. Però si pensem en el futur que ens espera, el covid-19 ens pot permetre, com a mínim, revisar les nostres prioritats com a país.

“Hi ha dècades en què no passa res, mentre que hi ha setmanes que semblen dècades”. La frase, atribuïda al pensador i revolucionari rus Vladímir Lenin, ha sonat aquesta setmana, més pertinent que mai, a Barcelona, en un dels actes inclosos dins la Biennal de Pensament Ciutat Oberta, pronunciada per l’escriptor i activista nord-americà Peter Frase. “Aquest any les setmanes són eternes”, afegia. I tot això ho deia justament quan la ciutat encarava una altra onada de restriccions causades pel covid-19 que la convertiria de nou en una urbs mig fantasmal.

Només ha faltat que arribés una pandèmia per haver d’admetre que, ara sí, estem al llindar del col·lapse. L’escriptor i professor de ciència política Carlos Taibo ja ho havia escrit en un llibre el 2017, que una epidèmia podria ser un accelerador de la crisi, causada essencialment pel canvi climàtic i l’esgotament de les matèries primeres. Així que porta la lliçó apresa, i a la Biennal de Pensament de Barcelona hi exposa amb ordre i contundència què en pot sortir d’aquest xoc, que tindrà efectes com la reducció de la població planetària, l’erosió de les ciutats, la destrucció de les instàncies centralitzades (estat, exèrcit, empresa) i una crisi econòmica transversal.

La pandèmia i el context global dels darrers mesos han estat potenciadors d’un estat d’ànim d’ansietat i esgotament que plana damunt nostre des de fa més temps i que, de manera molt genèrica, s’ha descrit en més d’una ocasió com la sensació, individual i col·lectiva, d’absència de futur. Aquesta expressió resumeix la convergència de múltiples crisis que situen l’individu contemporani en un estat de precarietat vital social i ecològica que ens confirma que, en el moment actual, molts dels pressupòsits i les expectatives que van ser motor d’un imaginari col·lectiu de progrés s’han esvaït. Aquesta incapacitat per poder veure el futur com un lloc millor és un sentiment perillós perquè tendeix a replegar-nos en la por i, en una societat com la nostra, a posar la prioritat en la mera protecció del que tenim individualment. La vida en aquest context deixa de ser propositiva i alliberadora i es converteix en un acte defensiu i, sobretot, es converteix en un caldo de cultiu perfecte d’actituds excloents i autoritàries. Si avui tenim una tasca interessant, és la de ser capaços de revertir aquest procés i generar noves formes de pensament i de vida que ens permetin estar en el món, en aquest món en crisi que és ara el nostre, de manera constructiva i sense sentir-nos paralitzats per la sensació de catàstrofe imminent.

És comprensible i molt raonable que la preocupació per les conseqüències de la pandèmia se centri, primer de tot, en les qüestions de salut pública i, just uns instants després, en la desfeta econòmica. Tanmateix, la profunditat de l’impacte del covid-19 també trasbalsa les estructures espacials i temporals sobre les quals s’aguanten les rutines que conformen la nostra quotidianitat i desmunta els marcs mentals que sostenen la nostra concepció del món i de la vida.

Ara que s’està parlant intensament de la tornada a la normalitat apareixen molt sovint, no sé si conscientment o no, reflexions sobre la continuïtat o no del caràcter industrial de les nostres societats. A vegades es parla de la indústria com si es parlés ja del passat, i en altres ocasions es veu un evident desig de conservar aquest caràcter. Jo m’inclino més cap a aquesta segona posició, però crec que, de la mateixa manera que es bateja la normalitat com a nova, cal batejar la societat industrial amb el mateix adjectiu. Els canvis necessaris són la conseqüència principalment de tres factors. N’hi ha un que obre oportunitats: els enormes progressos en les tecnologies digitals. Un segon que es deriva de la consciència sobre la necessitat de posar límits en la utilització de recursos naturals. I un tercer de caràcter sociopolític: la no sostenibilitat de les enormes desigualtats que s’han creat entre persones i territoris. Tots tres junts ens obliguen a decisions urgents i importants. En vull parlar una mica.

1. Què passarà? Prudència amb el futur que sovint només és un conte per espatllar el present. Ara toca parlar-ne, després d’un llarg temps en què aquesta categoria havia estat substituïda per l’acceleració i desprestigiada per una literatura distòpica que ens ha anticipat coses que no hem volgut veure. Els humans sempre busquem sentit i culpables, és a dir, una promesa que posi en sordina la nostra fragilitat i una figura perversa a qui puguem culpar de les nostres desgràcies. Per això aquests dies tantes converses privades, tantes entrevistes mediàtiques, comencen amb la mateixa pregunta: i tu què creus que passarà?

1. Horitzons. Diu el filòsof Jürgen Habermas que “hem d’actuar en el saber explícit del nostre no saber”. I és en aquest context que els polítics han de prendre decisions. I ho han de fer “en la nítida consciència dels límits del saber dels viròlegs que els aconsellen”. Certament el coneixement científic ens ha aportat molt progrés, però també ens ha portat a vegades a la frontera del possible. La seva informació és imprescindible, però les decisions polítiques han d’atendre una suma complexa de vectors. I un govern incorre en una preocupant elusió de responsabilitat quan utilitza els científics per legitimar les seves decisions.

Com més patim la incertesa del present, més necessitat tenim de prediccions de futur. I com amb més angoixa vivim en la intempèrie del confinament -valgui la paradoxa-, més ens complau que els vaticinis siguin rotunds. És una manera ximple de buscar certeses on no n’hi pot haver. Els profetes de calamitats -també els disfressats de científics- hi fan l’agost! D’altra banda, els pronòstics, siguin quins siguin, tenen un paper estructuralment conservador en el sentit que tanquen amb precipitació els escenaris que ha obert allò que era inesperat. El més assenyat -i el més difícil- seria fer de la perplexitat virtut i prendre consciència de quin és el grau de vulnerabilitat personal i social en què, irreflexivament, solem viure. Ni que fos temporalment. I, esclar, preparar-nos per empènyer els canvis possibles per millorar la nostra condició humana, sense deixar-nos endur per quimeres il·lusòries.

Una de les preguntes més inquietants que hom es fa en aquests temps de confinament és si aquesta pandèmia canviarà profundament –o no– el sistema econòmic i social i els nostres estils de vida quotidians tal com els hem conegut fins ara. I cap on! Mai –excepte els qui han conegut situacions de guerra, de pobresa extrema o veritables drames personals– no havíem viscut una crisi que afectés de manera tan directa la nostra vida de cada dia. Pot ser que aquesta pandèmia no sigui tan greu en les seves conseqüències a llarg termini com la del canvi climàtic, però, a diferència d’aquest, ha impactat tan brutalment sobre la nostra llibertat de moviments i en tota una colla de drets fonamentals que n’hem percebut més clarament l’amenaça.

Messi i Neymar no van exercitar-se amb la resta de companys ahir al matí. Els dos cracs es van quedar al gimnàs en un entrenament de cares llargues a la Ciutat Esportiva, un dia per pair el que va passar dimarts contra el Juventus i assumir les paraules de Luis Enrique al final del partit, que va assenyalar directament els jugadors del que es va veure durant molts minuts sobre la gespa de Torí. Hi va haver teràpia grupal, un moment tens després que el tècnic parlés sense embuts, encara en calent, a Itàlia. Al Barça esperen que la plantilla tingui prou maduresa per saber gestionar la situació i entendre que es tracta del “final d’un cicle” al qual li queden poques pàgines per passar. Dissabte, contra la Reial Societat, probablement sense un Mascherano, que té problemes al bessó, hi haurà la resposta als dubtes que a hores d’ara hi ha en un vestidor molt tocat.