L'exdiputada de la CUP Anna Gabriel ha tornat aquest dimarts després de més de quatre anys d'exili a Suïssa per comparèixer davant del Tribunal Suprem (TS). La sorpresa ha saltat a les 11.14 hores del matí, que és quan ha arribat el comunicat del tribunal que ho feia públic. Gabriel ha comparegut davant del jutge Pablo Llarena acompanyada de l'advocat basc Iñigo Iruin, que és el mateix que té l'exconsellera Meritxell Serret. Precisament, la cupaire és la segona exiliada que decideix tornar després de l'exconsellera, que ho va fer el març del 2021. Un cop s'ha presentat davant del magistrat, aquest l'ha citat per interrogar-la aviat i ha estat posada en llibertat. Gabriel ha tornat a Suïssa aquest mateix dimarts.

El Tribunal Suprem espanyol ha tornat a quedar descol·locat a Europa. La Fiscalia de Bèlgica no recorrerà la sentència del Tribunal d’Apel·lació belga que ha denegat l’euroordre espanyola contra l'exconseller de Cultura de la Generalitat, Lluís Puig Gordi. De manera que el cas queda definitivament tancat i suposa un nou revés per al jutge Pablo Llarena. Si ja es va denegar la segona euroordre del Suprem sobre Puig Gordi –la primera la va retirar el mateix Suprem– negant que el tribunal espanyol fos competent, en aquesta ocasió l'argumentació jurídica ha anat més enllà al considerar que hi havia "vulneració de la presumpció d'innocència" de l'acusat per part del Suprem, que no ha cessat, malgrat els fracassos reiterats, en la seva obsessió per fer tornar els exiliats polítics que no ha pogut jutjar. La demanda d’extradició ara del tot descartada va ser enviada per Llarena l’octubre del 2019, poques setmanes després de la sentència del Procés. Se’l requeria per malversació de fons, mentre que els delictes de rebel·lió i sedició, presents en les altres dues euroordres, desapareixien. Però ni així se n'ha sortit.

En poc més d'una setmana, del 26 de febrer al 5 de març, hem descobert astorats noves corrupteles judicials, aquesta vegada a la Junta Electoral Central, amb membres a sou de partit o amb militància ocultada. Hem assistit impotents a l'obstrucció que la policia de l'Estat posava a la lliure circulació dels catalans que es volien desplaçar a Perpinyà. Hem tornat a veure les males arts del jutge Llarena en la petició d’extradició de Valtònyc. Hem sabut que als manifestants del sindicat d’extrema dreta policial Jusapol no tan sols se’ls tolerava incomplir impunement les normes sobre la protecció de Las Cortes, sinó que se’ls deixava fer a l’hora d’empaitar, insultar i amenaçar la diputada Laura Borràs. Han tornat a ser notícia –sobretot fora d’Espanya– les fraudulentes pràctiques comissionistes de la monarquia constitucional aprofitant la seva relació amb el règim autoritari saudita, de qui són tan amics. Hem contemplat com la Fiscalia de l’Estat, quan espera que les presons rentin el cervell dels nostres presos polítics, se sent més hereva de la Santa Inquisició que defensora de la llei i els drets civils. Per si no fos prou, l’informe d’Octuvre ens recordava què és exactament aquest Tribunal de Comptes que, paral·lelament als càstigs del tribunals ordinaris, s’ha proposat arruïnar tota mena de responsables de l'1-O. I tancava la setmana l’obertura d’una nova via, per la porta del darrere, per aconseguir, peti qui peti, empresonar Puigdemont. I no estic segur que la llista sigui exhaustiva.

La justícia espanyola ha tornat a quedar tocada amb la resposta del Regne Unit a la petició d'euroordre contra l'exconsellera d'Educació Clara Ponsatí, exiliada a Escòcia. La policia britànica ha rebutjat tramitar de moment l'ordre de detenció que el jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, va enviar dimarts. Un nou revés internacional. Val la pena aturar-se en els arguments de la negativa britànica. Les autoritats policials consideren que la petició espanyola "és desproporcionada en relació a la legislació del Regne Unit" (tot i que hores després es van disculpar per l'adjectiu utilitzat) i inclou una reclamació extra rellevant: "Si tenen al seu poder informació sobre l'historial delictiu previ de la persona [Ponsatí], o qualsevol altra informació relativa a la gravetat de la infracció, remetin-la a l'oficina de Sirene al Regne Unit [que és qui tramita les euroordres] i tornarem a avaluar la decisió de no certificar per ara l'ordre de detenció europea". Evidentment, aquesta petició es fa sabent que la justícia espanyola no disposa de cap "historial delictiu" de Ponsatí, cosa que mostra la voluntat de deixar en evidència la desproporció.

Pablo Llarena segueix sense dictar cap ordre de detenció internacional contra Marta Rovira. I la Fiscalia del Suprem ha deixat l’afer pendent al sol·licitar les euroordres per a Toni Comín, Lluís Puig i Clara Ponsatí.

El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena tenia tantes ganes de tornar als focus que no va vacil·lar, segons fonts judicials han confirmat a l'ARA, en prescindir de la Fiscalia del Suprem a l'hora d'enviar dilluns passat, una estona després de fer-se pública la sentència del Procés, una euroordre a Bèlgica perquè extradeixi Carles Puigdemont a Espanya. Ni tan sols va consultar les directrius del manual de l'euroordre en què s'apunta els idiomes en què cal cursar la petició i la va enviar en idioma espanyol, tot i que havia de fer-ho en francès.

En la sentència que va donar a conèixer ahir el Suprem s’excloïa la rebel·lió que tipificava el jutge instructor Pablo Llarena per “l’absència d’una violència instrumental, executiva, preordenada i amb una idoneïtat potencial per obtenir la secessió”. D’aquesta manera, es recuperava la línia argumental de la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela, que abans que Llarena agafés la causa apostava per la sedició. Segons l’escrit que va redactar Manuel Marchena, els condemnats en realitat el que volien era forçar “una negociació directa amb el govern de l’Estat”. Més enllà del canvi en la tipificació dels fets, el Suprem matisa part del relat de Llarena, tot i que dona per acreditada la violència i l’aixecament “tumultuari”, uns fets que no comportaven automàticament el trencament de la unitat territorial. Així com l’instructor dedicava cinc pàgines als policies ferits l’1-O, el Suprem no hi entra.

Uns quants veïns van desaparèixer recentment del cens electoral de Das, a la Cerdanya. Van anar a votar a les eleccions generals del 28 d’abril passat i van comprovar que no podien exercir el seu vot com havien pogut fer sempre fins llavors. El motiu: que Das estava en el punt de mira des de feia anys. Concretament, des que va saber-se que el jutge Pablo Llarena s’havia empadronat a la localitat cerdana. Una pressió que va obligar a revisar el cens.

Té el final d'una pel·lícula americana. El jutge Santiago Vidal, exsenador per Esquerra Republicana de Catalunya, que va originar amb unes declaracions que anaven de 'farol' la investigació del Procés al jutjat d'instrucció 13 de Barcelona, no ha estat processat i torna ara a exercir la seva activitat jurisdiccional, mentre 12 acusats de rebel·lió –a partir en gran part d'aquesta mateixa investigació– són a la recta final del judici oral al Tribunal Suprem, quatre acusats esperen el seu judici per rebel·lió a l'Audiència Nacional i trenta seran jutjats per aquests fets, encara que no per rebel·lió ni sedició, a l'Audiència Provincial de Barcelona.

El tribunal d'enjudiciament va debatre dimecres 19 i dijous 20 de desembre sobre la competència del Tribunal Suprem en la causa del Procés. I el projecte d'interlocutòria, elaborat pel president i ponent Manuel Marchena a partir del debat intern, va ser sotmès als magistrats dimecres al matí. De debat entre els set magnífics –com els anomenen els seus col·legues del Suprem–, com de 'meigas', "haberlo haylo". Si més no, n'hi ha hagut.

De tant en tant, hi ha un debat que retorna amb la constància de les onades a la sorra. Unes caricatures de Mahoma, una portada d''El Jueves', un acudit del senyor Bohigas a la ràdio o mocar-se amb una bandera a la tele són l’excusa per posar els límits de l’humor a la taula de disseccions. Aleshores, tot d’una tornem a discutir sobre de què es pot fer broma, què és políticament incorrecte i on posem els topalls a la llibertat d’expressió. Les línies vermelles de l’humor, però, sempre analitzades per dalt. Per què, en canvi, no ens preocupen els límits per baix? Trobo que cada vegada riem menys. Esclar que depèn del tarannà, de les circumstàncies i del moment de cadascú, però, globalment, tinc la sensació que la generació dels nostres avis reia molt més que nosaltres. Eren gent que havia sobreviscut a la guerra, havia patit la postguerra, les misèries del racionament, la dictadura més repressora i tenien moltes menys comoditats i facilitats que nosaltres. I, en canvi, tenien la rialla més a punt. El sentit de l’humor arreu, ni que fos com a arma de supervivència. Una conversa, una broma, un acudit, un comentari sarcàstic, un recitar el “Castello perdutto entre bosquis i jardinos”... Tot s’hi valia per pixar-se de riure. Amb ganes, sense vergonya, sense tapar-se la boca. Del mort i de qui el vetlla. Ara no. D’acord que l’actualitat és la que és, esclar que molta gent pateix i que un mem al grup de WhatsApp ens arrenca un somriure. Però, sovint, tinc la sensació que anem per la vida amb cara d’espessos. Tot és sempre seriós, no fos cas que algú es divertís i penséssim que és un frívol. A Netflix mateix –l'última moda– busques una sèrie que et distregui i tot és d’una transcendència audiovisual que t’encarcara. “Smile, without a reason why” diu aquella cançó de 'La vida és bella'. És un bon consell. Riguem, amics. Els drames ja venen sols.

]]> Em sembla que no exagero si dic que milions de catalans, en algun moment del dia, tenim un pensament per als presos i els exiliats polítics. Hem fet entrar Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i fins i tot les seves famílies, dins el cercle de persones que ens importen personalment. Fins i tot ens hem sentit malament fent la nostra vida pensant en la seva.

]]> Vaig tenir l’honor de ser adjunt al president del Consell de l’Advocacia Espanyola, l’il·lustríssim Carlos Carnicer, un brillant advocat aragonès i bon amic, que tot i la seva tossudesa aragonesa, no va poder executar el seu gran somni de crear una llei orgànica que regulés i desenvolupés el dret de defensa previst a l’article 24 de la CE. Em consta que la nova presidenta, la il·lustríssima Victoria Ortega, gran jurista càntabra i també bona amiga, està intentat per tots els mitjans assolir el somni del seu predecessor, en garantia de la millor de les defenses de tots els ciutadans i també per acotar degudament les garanties dels advocats en el desenvolupament de la seva professió, que no és altra que defensar de la millor manera possible els interessos dels justiciables.

]]> Quan es va saber al juny que els exiliats presentaven una demanda contra el jutge Llarena davant de la justícia belga, vam poder llegir als diaris (tradueixo): "La iniciativa dels processats per rebel·lió no té cap possibilitat de prosperar, perquè cap jutge d’un altre país té jurisdicció sobre els jutges espanyols". Que tot plegat era una broma, vaja. Ben aviat la broma va començar a ser presa tan seriosament que va provocar un terrabastall públic, un posicionament polèmic del Consell del Poder Judicial i la contractació per part de l’Estat d’un advocat caríssim. Tot i així, dimarts, abans de la primera vista fixada a Brussel·les per la demanda, encara llegíem: "S’espera que la justícia belga rebutgi avui mateix la demanda". Vaja, que s’acabaria ja la broma. Doncs resulta que no era broma i que continua. I que potser durarà. Que duri deu tenir repercussions jurídiques que desconec, però alimenta una imatge de rellevància política: mentre a Espanya la justícia va tirant endavant com una piconadora uns processos en què s’avalen, confirmen i protegeixen els uns als altres, aquesta mateixa justícia està sent jutjada a Brussel·les. Dues justícies. Dos trens que avancen en paral·lel, sense trobar-se. No és una bona imatge per a Espanya.

]]>

El dia D per al canvi de la posició sobre la defensa del magistrat Pablo Llarena va ser dissabte passat, 25 d’agost, a la reunió del govern convocada pel president Pedro Sánchez a Quintos de Mora (Toledo). Aquell dia les associacions de jutges i fiscals conservadors s’havien revoltat contra la titular de Justícia, Dolores Delgado, per haver expressat les seves reticències a identificar la defensa de la immunitat de la jurisdicció espanyola amb la defensa de Llarena. La ministra ja tenia mal regust de boca per les filtracions als mitjans de comunicació de documents sobre la posició favorable a defensar Llarena de l’advocada general de l’Estat, Consuelo Castro, segons els dictàmens elaborats a sol·licitud de Delgado.

]]>

El ministeri de Justícia i el d'Exteriors tenen ara una patata calenta. Han de buscar un advocat per defensar el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena en la causa oberta a Bèlgica contra ell arran d'una demanda de l'expresident Carles Puigdemont i els exconsellers exiliats. El Consell General del Poder Judicial, amb l'honrosa excepció de la vocal nomenada a proposta d'IU, Concepción Sáez, ja va instar l'Estat a prendre "totes les mesures necessàries" per garantir "la integritat i la immunitat" de la justícia espanyola a Bèlgica davant el que consideren un "atac planificat" contra la seva independència.

]]> El magistrat del Suprem Pablo Llarena ha demanat empara al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) davant la demanda civil presentada contra ell pels exiliats catalans. Llarena està citat a comparèixer davant de la justícia belga el 4 de setembre, però el CGPJ no tan sols li ha concedit l'empara, sinó que ha emès una resolució (que no és vinculant) en què insta el govern de Pedro Sánchez a prendre “totes les mesures necessàries per garantir la independència i la seguretat de Llarena”.

]]>