A l’últim revolt, el 2020 va valdre la pena. El tió de casa ens havia cagat tres entrades per al teatre per al penúltim dia de l’any, que de fet és l’últim més o menys normal. El dimecres, doncs, vam acabar la feina més d’hora que de costum per arribar puntuals a la Biblioteca de Catalunya. En temps de pandèmia, la cultura comença en horari europeu i acaba abans del toc de queda. A tres quarts de vuit, la porta del carrer del Carme era tancada amb pany i forrellat i calia donar tota la volta per entrar pels jardins del carrer Hospital. El trajecte, a peu i a les fosques, ha quedat inhòspit. Rere la Boqueria, a l’antic espai de la Gardunya, a tocar de l’Escola Massana, el solar és desavinent en el fons i en les formes. Esquivem els vòmits com qui salta mines i caminem de pressa perquè un gos perillós, que no sembla ser de ningú, s’ha entretingut esparracant el plàstic d’allò que hores abans devia ser una garrafa d’aigua. El tió acostuma a encertar els regals. La guerra no té rostre de dona, fila 2, a tocar de passadís per poder estirar les cames. Tothom du mascareta, ningú no tus, les butaques buides separen bombolles. Apareix el regidor per dir que apaguem els mòbils i per donar la benvinguda al públic i, en especial, a una persona. No l’assenyala. No en diu el nom. No cal. Tothom l’aplaudeix perquè, malgrat que amaga la barba rere la mascareta, tots l’hem reconegut. L’aplaudiment arrenca sol. Espontani i llarg. En Jordi Sànchez, tímid, no té més remei que saludar. L’ovació cada vegada és més intensa i, si no unànime, absolutament massiva. Els aplaudiments –en l’any dels aplaudiments– duren molt més del que ningú no s’esperava. I ell, al final, es posa dret i aixeca el polze en senyal d’agraïment o de coratge o de no sé quina victòria. És un moment emotiu per a tots. I aleshores s’apaguen els llums i Svetlana Aleksiévitx entra en escena. Sense pressa. Per recordar-nos que de cap guerra no se’n surt jove.

]]> Cada vegada que l'estat espanyol fa el sord a les peticions d'organismes internacionals que reclamen l'alliberament dels presos polítics catalans, multiplica el seu descrèdit com a estat democràtic i de dret davant de la comunitat internacional, i soscava de manera greu la seva pròpia credibilitat. Aquesta vegada torna a ser Amnistia Internacional (AI) la que exigeix, concretament, que el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, i l'expresident de l'ANC, Jordi Sànchez, siguin excarcerats, i no de qualsevol manera, sinó —textualment— de forma “immediata i incondicional”. És la vuitena vegada que aquesta organització de drets humans exigeix això mateix, i com és de suposar, una vegada més l'estat espanyol en farà cas omís. Així no fan més que abonar la “llegenda negra” que tant de greu sap als nacionalistes espanyols. Però el fet obvi és que un estat membre de la Unió Europea no pot tenir presos polítics (per molt que oficialment es negui que ho són; no en faltaria d'altra) sense presentar-se davant del món com un estat democràticament fallit, que de retruc fa malbé la credibilitat de la mateixa UE. Com ha fet notar Cuixart en un comunicat: “Amnistia reitera que amb el nostre empresonament es criminalitza el dret de reunió i la llibertat d'expressió, la desobediència civil, mentre l'Estat ens manté suspès el tercer grau i el dret a sortir a treballar amb l'11.2”. I ho qualifica com “una vergonya democràtica”. Algú objectarà que Cuixart és part directament interessada, però el cas és que no hi ha moltes altres maneres de descriure-ho.

]]>

Aquest dimecres s'ha complert un any de la sentència del Procés i vuitanta del judici a Lluís Companys. Són dos aniversaris que la història ha relligat, que ja aniran junts d'ara endavant. Cada dia que passa ens obre una mica més els ulls a les múltiples connexions que tenen.

]]> Diumenge farà tres anys que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez van enfilar-se dalt dels Patrol de la Guàrdia Civil i van demanar als manifestants que dissolguessin la concentració davant del departament d’Economia, a la rambla de Catalunya de Barcelona. La superioritat numèrica dels manifestants era tan gran que si haguessin volgut ocupar l’edifici per impedir l'escorcoll judicial la Guàrdia Civil desplegada no els hauria pogut barrar el pas. Però no hi van entrar. Tant li fa. Avui, com la resta de presos polítics, cada cop que surten unes hores amb permís, Cuixart i Sànchez passen 22 hores a la cel·la, on dinen i sopen aïllats per prevenció contra el covid. No tan sols els han privat dels beneficis penitenciaris a què tenen dret, sinó que s’han hagut de sentir dir que no han mostrat cap tipus de penediment ni han seguit cap pla de reeducació. Pensa actuar d'una vegada, el govern més progressista de la història d’Espanya?

]]> Quan es diu que l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez constitueix el cas més destacat entre els molts abusos contra l’estat de dret que va suposar la repressió del referèndum de l’1-O per part de l’estat espanyol, no es vol dir que els altres casos siguin menys greus. El que va passar el mes d’octubre de l’any 2017 a Espanya va ser un autèntic cop contra la democràcia perpetrat des de les institucions de l’Estat: començant per les càrregues policials contra la ciutadania el mateix dia 1, el discurs del rei Felip del dia 3 i la presó preventiva sense fiança dictada contra Sànchez i Cuixart per la jutge Lamela el dia 16. Després van venir més empresonaments i exilis, un escrit d’acusació titulat Más dura será la caída, els intents d’extradició fallits (per barroers) del jutge Llarena, els molt diversos fronts judicials oberts (en una veritable cacera contra l’independentisme, però també contra altres elements incòmodes per al sistema polític), les revelacions sobre les clavegueres de l’Estat i un judici al Tribunal Suprem que va condemnar Sànchez i Cuixart, concretament, a nou anys de presó. Aquesta condemna es va fer pública el dia 14 d’octubre, com a felicitació macabra pel segon aniversari del seu ingrés a la presó. Mentrestant, Sànchez i Cuixart han estat copiosament difamats i insultats, tractats com a terroristes, criminals i fanàtics, i sotmesos a un tracte públic rancorós i venjatiu. Comparar aquest itinerari (i el que no esmentem per falta d’espai) amb les sessions al Parlament de Catalunya dels dies 6 i 7 de setembre del 2017 (per les quals Carme Forcadell compleix 11 anys i mig de presó) és una broma d’excessiu mal gust. El fet que ara Sànchez i Cuixart -com també Forcadell, Bassa, Junqueras, Romeva, Rull, Turull i Forn- hagin obtingut el tercer grau, d’acord amb la legislació penitenciària vigent, no lleva ni una mica de gravetat als fets.

]]> Hem tingut una visita molt especial al plató de l’ARA, la de Jordi Sànchez, que va venir a ser entrevistat aprofitant un permís de 24 hores concedit per la presó.

]]> Jordi Sànchez (Barcelona, 1964) visita l’ARA aprofitant un permís de 24 hores concedit per la presó i en plena negociació entre la Crida i el PDECat.

]]> Abans de la crisi del coronavirus, ens trobàvem immersos en un fenomen anomenat judicialització de la política, tan desagradable com antidemocràtic. Ara que ja ens trobem en diferents fases de la desescalada epidemiològica, podem constatar amb desolació que això tampoc ha canviat. Entre els bons desitjos que ens vam fer, sobre la possibilitat de millorar diversos aspectes de la nostra vida en comú, hi havia el de donar a cada cosa el valor que li pertocava. No serà així, de manera que l'esclafament impietós de l'adversari (de l'enemic) segueix cotitzant a l'alça. O tal vegada és que esclafar impietosament els adversaris (els enemics) és una cosa molt més positiva del que alguns som capaços de valorar.

]]> Dissabte va fer trenta-un mesos que la jutge de l'Audiència Nacional Carmen Lamela (actualment promocionada com a magistrada del Tribunal Suprem) va dictar ordre de presó sense fiança contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, als quals va acusar de sedició. No és que fos cap data rodona ni que hagi succeït res d'especialment rellevant en l'oprobiosa situació en què es troben, d'aleshores ençà, l'expresident de l'ANC i el president d'Òmnium Cultural. Oprobiosa no per a ells, sinó per a un estat que es diu de dret. Durant la presó provisional, el jutge Pablo Llarena va afegir, a la de sedició, l'acusació per rebel·lió. Les acusacions contra els anomenats Jordis se sostenien en informes policials clarament esbiaixats o en els escrits acusatoris dels difunts José Manuel Maza i Juan Antonio Ramírez Sunyer (fiscal general i jutge titular del jutjat número 13 de Barcelona, respectivament), tots dos d'una parcialitat més que manifesta. Cap d'aquests documents resistia el contrast amb la realitat, però tot i així van ser presos en consideració per un Tribunal Suprem que va acabar condemnant Sánchez i Cuixart a nou anys de presó, en un judici celebrat l'any 2019 (és necessari subratllar la data, per no pensar que havíem tornat més de quaranta anys enrere) i que serà recordat com un dels pitjors atropellaments contra la democràcia que s'hauran comès en la història de la Unió Europea. Els nou presos polítics que hi van ser condemnats (Sànchez, Cuixart, Bassa, Forcadell, Junqueras, Romeva, Forn, Rull, Turull) ho van ser de forma clarament injusta, però tal vegada el cas dels dos Jordis segueixi sent el més evidentment escandalós. Per això organismes com Amnistia Internacional, Human Rights Watch o el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l'ONU han demanat repetidament a l'estat espanyol que Sànchez i Cuixart siguin excarcerats i indemnitzats. Aquestes peticions han estat ignorades, i ara la crisi del coronavirus ha fet que la situació dels presos polítics a Espanya hagi quedat, com tantes altres coses, com una qüestió ensordida i en segon pla.

]]> Fa molt de temps, potser. Però potser fa molt de temps de tot. Potser només ho sembla. Fa molt de temps d’aquell dia, davant de la seu d’Economia: les armes a dins del cotxe de policia obert enmig de la protesta, absurdament aparcat a la rambla de Catalunya, sobre les quals ningú no ens ha donat cap explicació; Cuixart i Sànchez a dalt del cotxe aquell desconvocant la mani. Dies després, els poders fàctics i els diaris afins parlant de “tumultos”, la festa de les forces armades espanyoles, amb la copa de “vino español”, i els periodistes de la capital del regne explicant que “se los llevan para adentro”. Volia dir que els empresonaven.

]]>

Carlos Hernández, cap de la unitat especialitzada en mantenir l'ordre públic a Catalunya (Brimo) durant els esdeveniments del 20 de setembre del 2017 a la conselleria d'Economia, va declarar ahir que Jordi Sànchez, quan va veure els agents, va exclamar: "Això no és el que hem acordat, treu la Brimo d'aquí".

]]>

Dimarts al matí Amnistia Internacional feia públic el seu informe sobre el judici del Procés on es demanava l’alliberament immediat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i l’anul·lació de la seva condemna. L’ONG expressava també la seva “preocupació extrema” per les implicacions de futur de la condemna, i alertava que s’obria la porta a castigar i criminalitzar els actes de protesta no violents.

]]> Repetim el mateix títol que el dia 18 de juny, quan Amnistia Internacional (AI) va enviar a la Fiscalia espanyola una carta demanant l'excarceració de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, perquè l'organització internacional dels drets humans considerava injustificada la seva presó preventiva. Ara AI ha presentat el seu informe sobre el judici i la sentència del Procés, i les conclusions són més que clares. AI considera excessiva (per vaga i imprecisa) la interpretació del delicte de sedició que es va aplicar en aquest judici, i adverteix que pot constituir un precedent que perjudiqui l'exercici de les llibertats d'expressió i de reunió pacífica a l'estat espanyol. AI considera també que la sentència topa amb el dret internacional relatiu als drets humans, i torna a demanar l'alliberament immediat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, així com l'anul·lació de la causa contra ells, ja que parlem de dos ciutadans particulars que en el moment dels fets eren líders civils, però no polítics. Se sobreentèn que això obliga a una revisió a fons de les condemnes dictades contra Forcadell, Bassa, Junqueras, Romeva, Rull, Turull i Forn.

]]> Em persegueixen els records més recents de Jordi Sànchez: et vaig poder visitar a la presó fa un any, i em vas parlar dels teus fills i de la petita, que deia que temia ser “una senyora” el dia que el pare sortís en llibertat. M’has dit, Jordi, que llegeixes els meus articles i això encara m’emociona més: potser ara estiguis llegint aquestes ratlles. Volem traspassar els murs de Lledoners i fer-te arribar tota l’estima, la indignació i el desig que siguis lliure. Ens vam escriure per carta el record compartit de l’abraçada de l'1 d’Octubre, quan ens vam trobar votant al mateix lloc. Recordo que ja hi havia hagut les primeres càrregues. Tinc ben vius també els records de fa anys, quan vam treballar junts a la Fundació Jaume Bofill.

]]> El meu vot

Diumenge aniré a votar. Per dignitat. Perquè és el millor clam que podem donar com a resposta a la sentència del Tribunal Suprem. Perquè res del que hem fet des del 2010, des de la retallada de l’Estatut, no és en va. Perquè no ens fa por votar. Perquè volem urnes per posar urnes. Perquè ni ens rendim, ni ens desinflem, ni pleguem veles. Perquè ens sulfuren tantes mentides. Perquè no ens agrada que ens trepitgin, que ens insultin i que ens facin passar per terroristes. Per la Carme, el Raül, el Jordi, el Quim, el Jordi, l’Oriol, la Dolors, el Jordi i el Josep. Perquè encara no accepten que som una nació. Perquè encara ens dura la indignació de l'“A por ellos” del 2017. Per l'“A por ellos” del 2019, que ha estat més cru i amb les dents més serrades. Perquè riuen recitant “Torra a la mazmorra”. Perquè han convertit manifestacions en tumults, concentracions en alçaments. Perquè t'envien 12 anys a la presó per muntar un referèndum que deien que era il·legal i ara, oh paradoxa, volen fer una llei per il·legalitzar els referèndums. Per la Marta i l'Anna. Per no cedir en la llibertat d'expressió. Perquè han acabat prohibint llaços i criminalitzant colors. Perquè no es persegueixin idees. Per defensar la nostra escola. Perquè el català no es toca. Perquè no ens arrabassin el tros d'autonomia que havíem aconseguit. Perquè no ens abaixin la persiana de TV3. Per la perplexitat de veure que Abascal és un diputat qualsevol que balla El novio de la muerte i el Cara al sol. Per la Clara, la Meritxell, el Toni, el Lluís i el Carles. Perquè ens volen agenollats. Perquè no renegarem d’allò que som. Perquè tenim dret a l’autodeterminació. Perquè toquen tant d’oïda que fins i tot hem de sentir que Iceta és un independentista camuflat. Perquè, com diu la cançó que encara no ha estat denunciada per la Fiscalia, “No hi ha gàbies per a tants ocells”. Per intentar que siguem majoria.

]]> 1. Llevar obstacles. “Hem d’erradicar la violència i tornar a la política el més aviat possible”, ha dit Jordi Sànchez. Erradicar: “Llevar radicalment”, diu el diccionari. No hauria trobat una paraula més contundent per condemnar la violència. El missatge és clar: no a la violència, no a la fantasia dels que creuen que com pitjor, millor, no a seguir atrapats en un impàs que només genera desgast, desconcert i desorientació. Les enquestes són reveladores, la ciutadania no veu sortida a l’actual situació, i aquesta és la pitjor de les notícies, perquè condueix inexorablement al conformisme i a la malenconia.

]]> Avui no calen gaires preàmbuls: amb contenidors cremant, barricades (encara que siguin petites), i tanques i motos per terra, tots hi tenim molt a perdre.

]]> Treballes com a psicòloga de serveis socials, ningú no et coneix quan vas pel carrer, tens tres fills, de 19, 15 i 10 anys i ets més aviat tímida. I llavors, el teu marit, que viu perillosament perquè és un líder independentista català, entra a la presó. Adeu a moltes coses, incloent-hi la privacitat. Avui fa dos anys que Jordi Sànchez va anar a declarar a l’Audiència Nacional i ja no va tornar a casa.

]]> Amnistia Internacional (AI) ha evolucionat sensiblement en la seva postura sobre els presos polítics catalans: en un primer moment, el novembre del 2017, l'organització no els donava la consideració de presos de consciència amb l'argument que estaven “acusats d'actuacions que poden constituir delicte”. Ignoro quina etiqueta els donen ara, però AI ja ha demanat en diverses ocasions l'excarceració, en concret, de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, perquè considera que la presó preventiva contra ells és una mesura excessiva i sense fonament jurídic. I aquest dimarts mateix hi ha insistit però reforçant la pressió sobre la fiscalia espanyola: AI li ha demanat formalment i per carta l'alliberament immediat de Sànchez i Cuixart perquè, finalitzada la vista oral del judici de l'1-O, encara és més injustificable la seva privació de llibertat. I afegeix la necessitat de revisar la situació de presó de Forcadell, Bassa, Romeva, Junqueras, Rull, Turull i Forn.

]]> Tot fa pensar que la mesa del Congrés suspendrà els diputats presos, i aquesta notícia, no perquè es veiés a venir, deixa de ser una notícia dolenta. I és molt senzill: els presos encara no estan condemnats, estan en presó preventiva, gaudeixen de la presumpció d’innocència, i, per cert, l’únic polític espanyol a qui hem sentit dir això ha estat Pablo iglesias, Suspendre’ls ara té molt poc d’afavoridor del diàleg. Però estem en campanya electoral i el PSOE no s’ho vol permetre. Algú dirà que igual que Esquerra i el PDECat quan no van votar Iceta per al Senat al Parlament. La diferència és que aquí s’està jugant amb la llibertat de quatre diputats presos, són al Congrés i al Senat impulsats per centenars de milers de vots.

]]>