“Cuando se producen conductas irregulares que no se ajustan

La pintora Delphine Boël ha entrat a la família reial belga com El Piojo de Seseña a les joieries: amb un rififí. Li ha costat set anys de batalla judicial, una sonora autobiografia, una batalla mediàtica, un calvari familiar i tota la qualitat democràtica del regne belga aconseguir una cosa tan senzilla com que el seu pare biològic, el rei emèrit Albert II, sigui també el seu pare legalment. L’artista -que, per cert, té algunes obres interessants- ha hagut d’estar reclamant un tracte digne per part del seu progenitor des dels 18 anys -quan la seva mare, la baronessa Sibylle de Sélys Longchamps, li va confessar la veritat- fins als 52 que té ara. És a dir, fins que no els ha quedat més remei, a Palau no li han procurat un tracte digne ni en una trista ocasió. És a dir, ni una trista vegada han demostrat ser persones empàtiques amb la persona que pateix aquest oblit deliberat i cruel d’un dels seus dos progenitors.

La placa instal·lada pels activistes al setembre prop del Palau Reial de Bangkok semblava un desafiament. “El poble ha expressat el seu desig que Tailàndia pertanyi al poble i no al rei”, deia. Uns 18.000 participants van esclatar d’alegria quan la placa va ser instal·lada, entre crits de “Fora el feudalisme, visca el poble”, en el que constitueix una bufetada d’afartament a la monarquia que governa el país amb l’ajuda de l’exèrcit. La placa va ser eliminada hores més tard i alguns líders estudiantils serien arrestats, però la por s’esvaeix al país asiàtic. I això espanta els seus dirigents.

Els tailandesos porten dies al carrer en unes protestes sense precedents contra la monarquia. I el govern ha dit prou. Aquest dijous l'executiu tailandès ha aprovat un decret d'emergència per prohibir les reunions de més de cinc persones a la via pública i per prohibir també tots els missatges a les xarxes socials i als mitjans de comunicació que atemptin contra la seguretat nacional.

L'artista belga Delphine Boël, nascuda d'una relació extramatrimonial del rei Albert II i que dijous passat, 1 d'octubre, va ser designada oficialment com a princesa de Bèlgica, es va mostrar disposada aquest dilluns a fer servir el cognom del seu pare, de Saxònia-Coburg i Gotha, amb finalitats benèfiques. "Encara seré Delphine", va explicar la filla biològica d'Albert II sobre el seu nom artístic, durant la seva compareixença en una roda de premsa en la qual va aparèixer al costat del seu equip d'advocats, format per Marc Uyttendaele, Yves-Henri Leleu i Alain De Jonge. La filla biològica de l'emèrit belga va aclarir que no anirà "pel carrer" demanant que li diguin princesa, però que, "si alguna organització benèfica o alguna associació ho necessita o creu que pot ajudar fer servir el nom", estarà "feliç de fer-ho".

Carlos Lesmes té raó: la presència del rei en l’entrega dels despatxos als nous jutges no era un acte protocol·lari. Felip VI, per supèrbia o per mal assessorament, fa temps que ha oblidat el seu paper constitucional i que posa en perill la institució que pretén defensar. S’equivoca des de l’inici del seu regnat transformant el paper simbòlic i moderador que garantiria la supervivència de la Corona en un factor de desestabilització institucional. Felip VI va trencar el 3 d’octubre del 2017 el seu paper simbòlic i la neutralitat política que la Constitució li atorga, i ho ha tornat a fer ara arrenglerant-se amb el sector de la judicatura que, per encàrrec del PP i per hidalguía pròpia, va decidir potinejar, i deixar que les brutes mans del partidisme potinegessin, l’administració de la justícia.

ORTEGA. Cató es va fer cèlebre perquè acabava totes les seves intervencions al Senat romà amb un afegitó que va esdevenir profètic: “D’altra banda, crec que Cartago hauria de ser destruïda ( delenda est Carthago )”. Vint-i-un segles després, Ortega y Gasset va sentenciar Alfons XIII adaptant aquesta llatinada als imperatius del moment, i va escriure en un article a El Sol : “Delenda est monarchia”. Espero que les autoritats de la puresa moral em perdonin per citar un romà que defensava l’esclavitud i els jocs de gladiadors i un filòsof espanyol que va acabar abraçant el franquisme i burlant-se de la desesma de “las razas vasca y catalana” enfront de l’impuls civilitzador de Castella. (Ortega és avui una figura entronitzada a Espanya, mentre aquí els comuns i el PSC han permès que un xenòfob de pensament i de fets, com Manuel Valls, refregui el nom d’Heribert Barrera pel fang. Quins temps!) Però no volia parlar d’aquesta dèria revisionista que ens fa perdre tant de temps i tantes energies, sinó de la cita d’Ortega i la seva vigència. Ara que regna el besnet d’Alfons XIII, cal tornar a cridar ben fort: la monarquia ha de ser destruïda.

Encara no m'havia recuperat de l'impacte de veure Joan Carles I, amb banyador groc i la gorra del revés, preparant una barbacoa al costat del teu fill, que ja m'ha vingut al cap una altra imatge: tu repassant l'arxiu de fotos íntimes amb el rei, i triant, precisament, aquesta perquè donés la volta al món.

Les xarxes socials no perdonen i, gràcies a això, algunes institucions que tradicionalment estaven per damunt del bé i el mal ara es veuen abocades a complir normes i a disculpar-se quan no ho fan. Els últims afectats per aquesta democràcia forçosa han estat els reis d’Holanda, Guillem i Màxima, que s’han vist obligats a demanar perdó públicament perquè ha transcendit una foto de les seves vacances en què el matrimoni regnant transgredia dues de les normes bàsiques per prevenir l’expansió del coronavirus.

Que l'estat espanyol és un estat de dret resulta difícilment discutible. Les publicacions internacionals més reconegudes situen Espanya en un lloc destacat dins el rànquing de països amb un sistema democràtic. I de manera consistent i continuada des de fa unes quantes dècades. Negar a Espanya la condició d'estat de dret no té credibilitat.