AVENÇOS. El món postcovid es comença a intuir. És només una idea. Una voluntat. Però, de cop, és com si aquest experiment social a què ens ha sotmès la pandèmia avancés cap a una nova fase. Pensem només en l’última setmana, en com s’han concentrat els esdeveniments; canvis polítics per al dia després. La Xina, Rússia, el Regne Unit, els Estats Units, de manera excepcional, han començat o autoritzat la vacunació contra el virus del covid-19. A la Unió Europea és qüestió de setmanes que arribin també les primeres autoritzacions. Comença una nova cursa: la científica i la política; i un nou risc d’ampliar desigualtats.

FRONTERES. El Regne Unit ha accelerat la deportació de demandants d’asil. A partir de l’1 de gener, el Brexit serà una realitat a tots els efectes i el govern britànic es quedarà sense el recurs del retorn immediat al continent. La maquinària de les expulsions s’ha activat saltant-se garanties, drets i evidències. Segons algunes organitzacions no governamentals, l’executiu de Boris Johnson no ha respectat ni l’ordre judicial que obliga a estudiar tots els casos de víctimes de tortura i de tràfic de persones. El diari The Guardian publica que per a aquesta setmana ja hi hauria planejats dos vols a Alemanya i un a França, amb possibles escales a Àustria, Polònia, Espanya i Lituània. Les polítiques de gestió de xifres s’imposen des del menyspreu a la vida i les experiències traumàtiques de molts d’aquests migrants o sol·licitants d’asil, alguns dels quals expliquen com en el llarg recorregut des del Sudan o Síria fins al Regne Unit han patit abusos, explotació, els han venut com a mercaderia al servei de bandes de traficants i arrosseguen les ferides físiques i mentals d’un llarg viatge que encara no s’ha acabat.

TRANSICIÓ. El llarg adeu de Trump s’ha convertit en la caricatura maldestra d’aquest interregne; d’aquesta llarga ressaca entre dos mons: un aferrat al poder que ha tingut i l’altre encara massa imprecís per anunciar-lo. Mentre els Estats Units estiren la incertesa, el vell ordre també fa recompte de danys. El comerç mundial caurà aquest any gairebé un 10%, segons acaba de publicar l’Organització Mundial del Comerç, i aquesta contracció serà més pronunciada a Europa i Nord-amèrica. La globalització està en transformació. En part per la pandèmia i la sobtada interrupció de les cadenes de valor globals que va provocar, però també per la consolidació d’un replegament que havia començat molt abans, amb la crisi econòmica.

RECUPERACIÓ. La Xina ha anunciat que ja creix al 4,9%. És veritat que hi ha analistes que posen en dubte la solidesa i la durabilitat d’aquesta reactivació econòmica, que recorden l’envelliment de la seva població o el deute de països en crisi que tenen per cobrar i que asseguren que, encara que les fàbriques tornin a produir, el motor del món continua engripat i el ritme de les exportacions topa amb les ganes d’Occident de rebaixar la seva dependència xinesa. Però Pequín ja pot anunciar que s’ha recuperat de la pandèmia. Quan Donald Trump fa campanya electoral encara culpant el “virus xinès” dels seus mals, la distància del Pacífic s’eixampla. Mentre els Estats Units encaren l’elecció presidencial més enrarida de la seva història recent, les grans ciutats xineses van recuperant la normalitat necessària per apuntalar el relat de l’efectivitat del seu autoritarisme repressiu.

INCERTESA. El virus no deixa cap marge per a la frivolitat. Només cal veure l’últim vídeo de Donald Trump. Més vulnerable. Menys ataronjat. Afeblit per una pandèmia que va negar, menystenir i relativitzar -depenent del moment-. Víctima del menyspreu a les mesures de protecció que havia ridiculitzat. La realitat li ha passat per sobre, com a tots nosaltres, arrossegats per una sotragada històrica i pels girs de guió constants.

ESCOLA. És la fi d’un parèntesi molt llarg i el començament d’una altra realitat en suspens; d’una existència feta d’intents de construir noves rutines carregades d’interrogants. Embastem el retorn. Hem omplert motxilles i hem posat el nom a les llibretes. Hem rellegit les mesures de seguretat i hem firmat declaracions de responsabilitat. Ens preparem per a les classes híbrides i la presencialitat per torns. Però, per sobre de tanta fragilitat, hi ha les ganes de retrobar-se. De veure els amics de carn i os. De tornar a trepitjar les aules. Del xivarri dels passadissos i del pati d’escola, probablement esmorteït per les limitacions de grups més reduïts i estancs. Necessitem reconeixe’ns i explicar-nos coses, encara que sigui a través d’una mascareta. Tenim ganes de recuperar una part del nostre món. És un recomençar precari i alhora vital.

CONFRONTACIÓ. L’estiu del 2017 una campanya promocional de l’Associació Nacional del Rifle als Estats Units anunciava la seva determinació de no rendir-se en silenci davant les elits que “amenacen” la seva “supervivència”. Sobre imatges de violència contra la policia, hooligans trencant aparadors o manifestants cremant la bandera nord-americana, la portaveu de l’associació amenaçava “les elits mediàtiques” enxampades encenent la guspira que ara crema al carrer. “Nosaltres, el poble, ja en tenim prou del vostre relat, la vostra propaganda i les vostres notícies falses”, denunciava en nom d’un dels grups de pressió més influents de la política nord-americana. Aquella successió d’imatges són avui, altre cop, a tots els informatius del país. No és un anunci. És una confrontació: protestes al carrer, patrulles de civils armats imposant la seva justícia, i un president que fa costat a veïns que branden els seus rifles per defensar la propietat privada i justifica el policia que atura a trets un ciutadà afroamericà desarmat.

REPRESSIÓ. De les biblioteques de Hong Kong n’han començat a desaparèixer llibres escrits per militants de la lluita per la democràcia. La censura es reforça emparada per la nova llei de seguretat nacional imposada pel règim xinès. La policia arresta els que porten símbols en favor de la independència de l’antiga colònia britànica. Parlar de “consciència” es considera una “incitació a la subversió”. Pequín ha institucionalitzat l’aniquilació cultural i política. La llei del més fort permet perseguir els “enemics del règim”, censurar les idees i aniquilar llibertats civils d’un territori que no està legalment sota el domini total de la Xina. El cop de força de Pequín es carrega, de cop, els 27 anys que encara faltaven, en teoria, fins que la sobirania hongkonguesa s’hagués de dissoldre per complet en el sistema únic que imposa el règim xinès.

ESTATS UNITS. Donald Trump ha aixecat un altre mur. Una tanca gegant envolta la Casa Blanca, convertida en búnquer d’un poder autocràtic i refugi d’un president, autoproclamat garant de “la llei i l’ordre”, que amenaça amb enviar l’exèrcit contra la gent. El president de la confrontació ja té el seu adversari definitiu: l’Amèrica revoltada contra les desigualtats, el racisme i la violència d’un sistema que ha instituït que no totes les vides valen el mateix.

PROTESTES. Després de Trump, quedarà la desfeta. Un país trencat. La mort de George Floyd, asfixiat pel genoll d’un policia de Minneapolis que l’immobilitzava pel coll mentre ell intentava dir que no podia respirar, ha encès una nova onada de protestes, que s’escampen per moltes grans ciutats dels Estats Units. És el mateix “I can’t breath ” d’Eric Garner, mort a Staten Island, a Nova York, el 2014, reduït per la policia. Una altra víctima -com moltes altres- d’una violència i un racisme estructural; d’un sistema on no totes les vides valen el mateix, on depenen de l’origen, la raça o el barri on viuen. “En molts sentits, els vestigis més odiosos de l’esclavitud han persistit a Amèrica fins als nostres dies, i aquestes últimes tragèdies són simplement una contínua manifestació d’aquest terrible i brutal llegat”, escriu John Allen, president del centre d’anàlisi Brookings. És un llegat antic. Una fractura social que determina, en aquests moments, que els afroamericans, fins i tot allà on són minoria, registrin entre el 50% i el 70% de les morts per coronavirus (a Chicago, a Washington DC o a Geòrgia).

En plena negociació econòmica pel futur pressupost de la Unió Europea, el Tribunal Constitucional alemany ha obert també la confrontació institucional. La recent sentència del Tribunal de Karlsruhe és una amenaça al pla d’estímuls anunciat pel Banc Central Europeu davant la crisi del coronavirus. Però, sobretot, és el recordatori d’una qüestió que s’arrossega des de fa temps a la Unió, que s’ha magnificat amb cada nou pas d’integració econòmica que s’ha fet des de la crisi del 2008 i que continua pendent: qui se supedita a qui a la UE? A l’Europa intergovernamental d’Angela Merkel i del nacionalisme populista de governs com el d’Hongria o Polònia, la pregunta és cada cop més transcendent.

INTIMIDACIONS. Als Estats Units s’escampa la insurrecció populista. Minoritària, però sorollosa. Amb la irrupció de desenes de persones al Capitoli de Michigan, alguns amb fusells i armilles antibales, per protestar contra l’ordre de confinament; amb manifestants enrabiats demanant llibertat i drets. La majoria són protestes impulsades per una organització que es declara sense ànim de lucre, però que connecta directament amb el Tea Party i les vies de finançament de Cambridge Analytica -la consultora que va manipular les dades de 50 milions d’usuaris de Facebook- i Breitbart News, el digital de l’extrema dreta nord-americana que va fundar Steve Bannon. La maquinària per a la reelecció de Donald Trump ha tret l’artilleria i el desafiament directe a les regles del joc democràtic. En diuen Revolució Americana 2.0, però només és una involució minoritària de creients de teories conspiratives que exerceixen la intimidació.

GUERRA. Ja fa temps que hem militaritzat les crisis, que Europa treu soldats al carrer pensant que infon una suposada percepció de seguretat. Davant la incertesa i l’evidència de la nostra vulnerabilitat, el llenguatge es vesteix de bel·licisme. Aquest cop, enmig de la reacció desorganitzada de governs espantats, el recurs ha estat el mateix. Emmanuel Macron ha declarat “la guerra” al coronavirus, contra un enemic que és un desafiament sanitari. La comunicació del govern espanyol es vesteix d’uniforme i medalles per advertir-nos que “no hi ha caps de setmana en la guerra” i que a tots ens ha tocat ser “soldats”. L’extrema dreta de Vox posa els seus “anticossos espanyols” a lluitar contra els “virus xinesos”. I politòlegs nord-americans aconsellen a Donald Trump que demani l’activació de l’article 5 de l’OTAN per exigir la solidaritat dels seus aliats. Si es pot reclamar aquesta ajuda quan “un actor terrorista no estatal colpeja els Estats Units, per què no també per combatre el Covid-19 d’origen xinès”, escriu un expert de l’Atlantic Council.

MILITARITZACIÓ. Segons Josep Borrell, el que l’Àfrica necessita són més armes. Aquesta és la recepta del cap de la diplomàcia europea: “Necessitem fusells, necessitem armes, necessitem capacitats militars, i això és el que ajudarem a proporcionar als nostres amics africans perquè la seva seguretat sigui la nostra seguretat”, ha dit Borrell a la reunió celebrada a Addis Abeba entre la Unió Europea i la Unió Africana. Militarització i securitització com a resposta a la necessitat d’estabilitat que reclama l’alt representant de la política exterior comunitària.

CONTRADICCIONS. Els drets humans estan per sobre de situacions administratives. Però el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg ha decidit el contrari. La sentència del 13 de febrer que avala la devolució en calent de les autoritats espanyoles de dos joves subsaharians que el 2014 van saltar la tanca de Melilla suposarà un canvi de paradigma. El Tribunal d’Estrasburg ha ofert la coartada perfecta perquè governs i polítiques de tots els colors posin tot el pes de la culpa en la irregularitat inicial dels qui van haver de saltar una tanca per poder accedir a la Unió Europea, que no ofereix alternatives reals a l’entrada irregular. Per tant, la sentència obvia que les expulsions violen convencions i acords internacionals i considera que només és “conseqüència de la conducta” dels joves.

CULTURA. “Potser el futur de la idea d’Europa, si és que en té cap, no depèn tant del Banc Central i els subsidis agrícoles, de la inversió tecnològica o la despesa corrent, com ens volen fer creure”. Ho deia George Steiner en la seva conferència al Nexus Instituut de Tilburg del 2004, convertida en una de les reflexions més inspiradores i més reveladores de les contradiccions sobre l’Europa vertebrada a través del territori, la cultura, la història i els moviments de població, i sobre el projecte d’Unió Europea que, precisament els dies d’aquella conferència, feia el gran salt de l’obertura al centre i l’est del continent. Steiner, intel·lectual exiliat de la gran barbàrie del segle XX, preocupat per l’ensenyament i el coneixement, va morir la setmana passada a Cambridge, on vivia, només tres dies després del Brexit. Va morir en una Europa desorientada i desigual. “Fatigada”, la veia ell. Necessitada del seu llegat humanista. En una Europa on l’educació “no respecta la memòria”. “A Europa fins i tot una criatura es doblega sota el pes del passat, com si portés una motxilla massa carregada”, escriu Steiner, intel·lectual jueu, amb el pes d’haver viscut un dels moments més foscos de la nostra civilització.

CRISI. Seguim explicant el món des de la confrontació. Parlem de pols que es desafien, d’esferes d’influència i de poders hegemònics. Descrivim un nou ordre i bastim noves amenaces que fan el present més incert. Però res està decidit. El món està immers en una transició global. En un moment de canvi que ja no es pot explicar únicament des de Washington, Moscou, Pequín o Brussel·les. Sí, la geopolítica i els interessos dels estats hi són. Les ingerències russes, les amenaces comercials i les operacions militars nord-americanes, i la superioritat tecnològica aplicada al control social i la repressió de minories a la Xina, formen part d’aquest ordre global. Com també la crisi de les institucions internacionals creades per posar ordre i orquestrar consensos econòmics, polítics i comercials. Però aquest mateix món també està en transició. Immers en un canvi tan profund que encara no sabem imaginar-ne el resultat final.