10 Diu Pedro Sánchez, sobre Joan Carles I, que “no es jutja una institució sinó una persona”. S’entén la incomoditat del president, que, obligat pel càrrec, fa malabarismes impossibles. Però equivoca l’argument. En el cas de la monarquia, institució i persona no són separables perquè la institució es funda en la predeterminació de la persona que l’encarna per via hereditària. El president de la República no és la institució. El rei és la institució: l’aristocràcia incrustada en la democràcia. La Zarzuela i la família són indissociables, tot va de pares a fills.

]]> Aquesta setmana el govern espanyol ha complert un compromís electoral, cosa que és notícia perquè no sempre passa: ha aprovat una reforma educativa -la vuitena en aquest règim- que posa fi a la llei Wert. Tot just arribar al poder, Rajoy va sorprendre amb un afany de revolució cultural conservadora que va tenir en una nova llei d’educació el seu puntal. Es tractava de donar satisfacció a les pulsions nacionalistes, als prejudicis catòlics i al menyspreu per les polítiques d’igualtat propis de la dreta i dels seus grups de pressió.

]]> L’absolució del major Trapero deixa una sensació i dues conclusions. La sensació: dels principals judicis del Procés és el que va transmetre una millor imatge de garanties, des de l’actitud del tribunal fins a l’actuació de la defensa, impecable en l’argumentació jurídica i sense concessions al clima polític ambiental. En aquest marc, les declaracions de Pérez de los Cobos adquirien la màxima estridència, dominades per una ràbia que els restava tota credibilitat. Quan el ritual compleix amb tots els requisits és molt més alta la probabilitat que es faci justícia. I no sempre ha estat així en aquest conflicte, llastat pel pecat original de les actuacions judicials: assumien una responsabilitat que els subrogava la política i no els corresponia. L’ARA mostrava dijous com uns mateixos fets poden comportar relats diferents al Suprem o a l’Audiència Nacional.

]]> En el seu llibre No society, el sociòleg francès Christophe Guilly diu que “la desaparició de la classe mitjana occidental inicia el temps de la «asocietat», el temps de la ruptura dels vincles entre el món de dalt i el món de baix”. És el final d’una història que a Europa comença després de la II Guerra Mundial sobre la base del pacte social que va fer possible l’estat del benestar. L’impuls de la reconstrucció, el predomini del capitalisme industrial, el pes del sector públic i, sobretot, l’amenaça de l’URSS van fer que les classes altes -via impostos- fessin concessions que ara semblen impensables.

]]> Diu Joe Biden que es proposa “treure els Estats Units de la foscor”. Tots vivim en una sensació de foscor, no només els americans. Estem perduts en el bosc de la pandèmia. I haurem d’aprendre l’art de perdre’ns que reivindica Rebecca Solnit, transformar-nos davant “l’aparició del que és desconegut”. Els governants els primers, després d’haver dissimulat la seva impotència dient que la seva única prioritat era la vida de les persones. Una simplificació que pot servir per justificar dures restriccions de drets, però que falseja la realitat, entre altres coses perquè la vida dels ciutadans no depèn només del covid-19.

]]> “Seguim sent presos polítics. Volem la llibertat a través de l’amnistia, perquè som innocents”. Ho ha dit Oriol Junqueras, després que les juntes de les diverses presons demanessin formalment el pas al tercer grau, semillibertat, en diuen alguns, amb certa lleugeresa perquè, quan es tracta de la presó, la llibertat o és sencera o no és.

]]> No es pot seguir estirant indefinidament la corda de l’octubre de 2017 per eludir el reconeixement de la realitat. La gestió comunicativa que el Govern ha fet de la pandèmia -simbolitzada pel trio de consellers de les rodes de premsa, però també per les reiterades aparicions del president Torra- ens ha fet tornar a la distinció clàssica entre fer política i jugar a fer política. Una exhibició d’impotència que ha culminat al Congrés, on les negociacions amb el govern central han obert un esvoranc entre els socis de la coalició catalana.

]]> La desescalada, que ha d’anar desplaçant el centre d’atenció de la crisi sanitària a l’econòmica i de l’econòmica a l’educativa, promet obrir tot tipus d’esquerdes (polítiques, socials, generacionals) fruit d’algunes contradiccions estructurals. La primera: els motors que havien accelerat el món a velocitat de vertigen (els anomenats GAFAM: Google, Amazon, Facebook...) han estat els beneficiaris principals de la gran aturada. Havien desbordat els estats i han vist com els desprestigiats governs nacionals paraven el món per decret llei sense que per això el seu camí quedés bloquejat. Al contrari, la pandèmia ha consolidat el mite de la societat digital, de la relació online com a nova manera d’estar al món. I, com deia McLuhan, el mitjà és el missatge.

]]> “Les polítiques d’austeritat van acabar amb l’ambició i el compromís dels governs de protegir els seus ciutadans”. Ho diu Richard Horton, director de la revista científica The Lancet. Des de llavors la política ha quedat molt tocada. La ciutadania va prendre consciència de la impotència dels governants davant els poders econòmics, incapaços de controlar les companyies globals i els mercats. Una entremaliadura de la història -o de la naturalesa- ha donat una inesperada oportunitat a la política. El món s’ha aturat i no ha sigut gràcies a cap dels nous poders mundials sinó als estats de la modernitat. ¿Els polítics es guanyaran la confiança perduda?

]]> La primera reunió de la taula de negociació va tenir un resultat inesperat: un model de correcció, de discreció i d’habilitat diplomàtica per treure un comunicat que només pretenia no dir res i guanyar temps sense ofendre ningú. A un costat i a l’altre hi havia gent amb ganes de fer soroll per fer anar la negociació per mal camí des del principi. No hi ha hagut motiu al qual agafar-se: simplement han començat a parlar. Punt i seguit. I això fa pensar que de moment ningú vol carregar amb la culpa d’un fracàs, però que tampoc hi ha cap pressa perquè cal temps per anar clarificant l’ambient, en la mesura que ara mateix no es donen les condicions per convertir les línies vermells de cada costat en línies verdes (en expressió d’Artur Mas). El desenllaç dependrà del fet que sigui possible o no.

]]> Des del Llibre de Job sabem que la por i l’arbitrarietat són els principals atributs del poder, que l’imaginari humà ha concentrat en la figura capriciosa de Déu totpoderós i el temor reverencial que n’emana. La por és un dels sentiments més ben repartits en una espècie que es distingeix per tenir consciència del seu caràcter contingent. Vivim amb la inseguretat a flor de pell. Explotar aquesta feblesa, com ja va explicar Étienne de La Boétie, és factor determinant de la servitud voluntària. I quan hi ha la salut en joc la por es dispara.

]]> Les peculiars circumstàncies de la política europea han fet possible que Donald Tusk, un personatge sense atributs precisos, arribés a presidir el Consell d’Europa i, ara, el PPE. Escassament carismàtic, professional del parlar poc i no dir res, la seva virtut és ser un representant del conservadorisme de l’Est (polonès) al·lèrgic per temperament a l’agressivitat dels seus col·legues, representants dels corrents més autoritaris de la dreta. Sense sortir del seu contingut perfil, en una entrevista a El País ha deixat alguna pista interessant sobre el conflicte català, que adquireix rellevància a la llum de les memòries que Rajoy acaba de publicar: un intent de justificar una presidència que va acabar com el rosari de l’aurora per la corrupció del PP i el conflicte català. No va assumir les responsabilitats que li corresponien per les trames de finançament del partit i va transferir al poder judicial la gestió del conflicte català.

]]> La reputació dels polítics està en hores baixes. Quan les coses van malament -i ara els sentiments de malestar i despossessió són molt generalitzats- de seguida estan en el punt de mira. Forma part de la seva condició: el governant és el fusible que salta quan van mal dades. La democràcia té els mecanismes per tombar incruentament els governants: el que abans costava una guerra o un cop d’estat ara es pot fer amb una moció de censura. Però més enllà d’això, la mateixa democràcia ha viscut moments en què els polítics han tingut més reconeixement que ara. Es diu que avui hi ha molt pocs incentius per fer política, que és una feina molt exposada i poc recompensada, més en el temps de les xarxes socials. L’espai polític està molt contaminat -les trames de corrupció no tenen pàtria- i la sospita està incorporada a la funció.

]]> A aquestes altures, ja queda poc a dir de les eleccions de la sentència del Procés. Que arribi el dia 10 sense cap trencadissa important que ho escombri tot. I el dia 11 ja en tornarem a parlar. L’independentisme no ha aconseguit superar el descarrilament de l’octubre del 2017 i totes les seves conseqüències, i ara, encara que a alguns els costi acceptar-ho, es juga el futur immediat a les urnes i no al carrer. És l’oportunitat de demostrar -amb xifres avalades institucionalment- que, malgrat tot, segueix aquí, de manera que no hi ha política democràtica a Catalunya que no passi pel seu reconeixement.

]]> Aquest cap de setmana hi havia clàssic, que en diuen, quan més aviat s’hauria de dir ritual de confrontació patriòtica. És a dir, la possibilitat de guanyar Madrid, per Messi interposat, sense córrer cap risc penal. Però precisament aquesta vegada el partit no s’ha jugat. L’1-O del 2017 hi havia Barça - Las Palmas i es va optar per la porta tancada perquè es va considerar que suspendre el partit i alimentar la fantasia de la independència no valia sis punts de sanció. Ara hi ha hagut un ràpid i sorprenent acord (polític i esportiu) per ajornar-lo. Les discrepàncies han vingut per la nova data però sembla que l’ajornament alleujava tothom. Diuen que Pedro Sánchez no volia la caixa de ressonància internacional d’un Barça-Madrid en plena campanya, malgrat que ni xinesos, ni japonesos, ni alemanys, ni americans voten. De què tenia por? Diuen que hi havia informes d’alt risc dels Mossos. ¿Els ha vist algú? El govern català no ha badat boca. I les autoritats esportives no han dubtat de l’alta perillositat del partit. Qui hi guanya?

]]> Torna la paraula poble. Ha estat una de les novetats d’aquesta Diada, les apel·lacions al poble contra els dirigents polítics, les bones intencions del comú dels mortals contra els perversos interessos dels partits que s’estarien venent el patrimoni acumulat per l’independentisme per miserables càlculs personals.

]]> El govern espanyol dona per tancada l’opció de coalició amb Podem. “Toca explorar altres situacions per evitar eleccions”, ha dit Carmen Calvo. Però aquesta opció ¿va estar realment oberta alguna vegada? Per si n’hi havia cap dubte, la ministra ha posat d’exemples Portugal i Dinamarca, on els socialdemòcrates governen amb suports externs. És el que buscava Sánchez, convençut que Podem, per la seva feblesa, s’acabaria entregant. Li ha sortit malament.

]]> Segurament és imprescindible per alimentar la dinàmica amic-enemic que està en el rerefons de la política. Si no, no s’explica que, fins i tot en el mercadeig postelectoral, estigui sempre en l’horitzó la demonització de l’adversari, i, per tant, la discriminació entre enemics principals i secundaris.

]]> En un període tan sorollós com el que estem vivint, Pedro Sánchez ha fet de la calma la seva manera d’estar al món, és a dir, la seva màscara. Els altres cridaven, mentre ell tranquil invitava a girar full, que és el que la majoria vol. Però, per fer què?

]]> Fixem-nos en la paraula manter. És molt efectiva. De manera automàtica desperta imatges en el receptor: la més recurrent, l’estesa de bosses de marca falsificades en un passeig o plaça, de la mà de persones identificades com a immigrants (amb les connotacions racials que comporta), suposadament sense papers, a punt de recollir el material i arrencar a córrer si s’acosta la policia. En els badocs que s’ho miren i compren ningú s’hi fixa, com si un mecanisme de censura els esborrés de la imatge. És un fenomen que planteja problemes de legalitat o, millor, recordant Foucault, d’il·legalisme popular.

]]>