Costa entendre per què per a Occident hi ha dictadures bones i dictadures dolentes, o teocràcies amigues i teocràcies enemigues, però els deutes geoestratègics poden arribar a ser inescrutables. És el cas de l'Aràbia Saudita i l'Iran, els dos grans enemics en guerra freda permanent pel control del món musulmà. El primer, soci privilegiat dels Estats Units, lidera el bloc sunnita i els segons l'arc xiïta. L'amarga competició d'aquestes dues forces temibles i oposades és capaç d'obrar els miracles més insospitats, com l'acostament israelià a Riad, però el funcionament intern dels seus règims dictatorials resulta, de vegades, tossudament similar.

És molt difícil saber què va passar exactament a Salomó (Tarragonès) el 19 de gener del 1939, quan l'exèrcit franquista, liderat per Fernando Barrón, va ocupar el poble després d'esclafar els últims escamots resistents. Aquell dia hi va haver trets i corredisses, i les víctimes, algunes d'elles soldats que havien plantat cara als nacionals al llarg de tres dies, van quedar abandonades pels carrers. La Guerra Civil ja es donava per perduda i molts combatents republicans creien que aviat serien casa, entre ells Josep Bellet i Ramon Carné, que tenien 20 anys. El pare de Carné esperava frisós poder tornar a abraçar el fill gran, que li havia escrit que ja era de camí. Però ni Bellet ni Carné van poder arribar mai a Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell) perquè els van disparar a Salomó. Els veïns d'aquest poble d'uns 500 habitants, esquitxat d'oliveres i vinyes i bressolat pel riu Gaià, els van enterrar, amb altres soldats, en una fossa comuna a tocar del mur del cementiri. Les famílies de Bellet i Carné porten onze anys batallant per poder recuperar els cossos dels dos joves i estan a punt d'aconseguir-ho. Els arqueòlegs van començar a excavar la fossa el 21 d'octubre, i el 8 de novembre van localitzar-ne les primeres restes. Aquest dimecres ja havien trobat 14 homes.

“L’únic que sabia del meu pare era el nom i que havia sigut policia fins al 1975”. El xilè Pepe Rovano va conèixer el seu pare ara fa 10 anys, quan en tenia 35. D’ell només tenia clar que no va assumir la seva paternitat i que el va abandonar abans de néixer. Ja d’adult i fruit de la implicació en un projecte audiovisual sobre fosses comunes, va començar a preguntar-se “pel desaparegut” de la seva vida: Rodrigo Retamal Martínez. Li va buscar la pista a través del seu millor amic, que, com ell, és documentalista. “Un dia em trobo amb el meu amic i em deixa anar: «Pepe, ja sé qui era el teu pare». I em diu que soc fill d’un genocida”, explica Rovano. El seu pare va ser condemnat l’any 2007 per haver matat sis comunistes durant la dictadura d’Augusto Pinochet, però mai va arribar a complir la condemna perquè va ser amnistiat. “Com em pot passar això a mi?”, va pensar. A ell, un comunicador audiovisual que s’identifica ideològicament amb les esquerres i compromès amb la memòria històrica i els drets humans.

Fa dues setmanes, quan milers de manifestants es van mobilitzar davant la seva residència, l'oficina presidencial bielorussa va difondre un vídeo en què es veia Aleksandr Lukaixenko aterrant en helicòpter i brandant un fusell d'assalt, en una significativa declaració d'intencions. Va titllar els protestants de "rates", el mateix qualificatiu que van usar Muammar al-Gaddafi, Baixar al-Assad o Hosni Mubàrak el 2011 quan els aixecaments populars van posar contra les cordes els seus règims.

Comprenc que resulti difícil d'admetre, però hauríem de començar a reconèixer als manifestants rojigualdos que proliferen darrerament per moltes ciutats espanyoles, als que dissabte van acolorir la barcelonina plaça de Francesc Macià (per a ells, encara, de Calvo Sotelo), una certa dosi de raó quan criden, i malmeten llurs bateries de cuina, per protestar contra la "dictadura chavista". Potser parlar de "dictadura" és exagerat; tanmateix, aquesta obsessió per anar perllongant quinzenalment l'estat d'alarma malgrat la ràpida minva de suports parlamentaris contrasta vivament amb les fórmules de governança que, enfront de la pandèmia, apliquen molts països del nostre entorn, i desprèn una desagradable aroma de Xi Jinping.

No és fàcil escriure ni parlar quan se sent por. El Tribunal Suprem dels EUA i el Tribunal Europeu de Drets Humans fa temps que parlen de l’efecte descoratjament - chilling effect - per descriure la situació que es produeix quan les autoritats persegueixen desproporcionadament conductes socials legítimes, de manera que les persones s’atemoreixen i renuncien a dir el que pensen per por de ser perseguides també.

Una setmana després de la dimissió del president algerià, Abdelaziz Bouteflika, un altre veterà dictador àrab s'ha vist forçat a abandonar el poder a causa d'una pacífica revolta popular. El ministre de Defensa sudanès, Awad Ibn Auf, ha anunciat aquest dijous al migdia "la caiguda del règim" i la detenció del president Omar al-Baixir. Un cop d'estat posava fi a tres dècades de govern amb mà de ferro d'un astut polític que havia sobreviscut a tota mena de desafiaments: revoltes, guerres civils, l'escissió de les províncies del sud i fins i tot el processament al Tribunal Penal Internacional per les massacres a Darfur. Tanmateix, el full de ruta fixat per l'exèrcit va deixar els manifestants amb un gust de boca més aviat agre, ja que atorgava als militars la tutela d'una llarga transició.

Feia dies que un Ford de color verd oliva com els que feien servir els serveis secrets estava aparcat davant la porta de casa seva, en un barri obrer de San Martín, al nord de la província de Buenos Aires. El 4 de febrer del 1982 Ana María Martínez, una jove treballadora fabril argentina que militava a l’esquerra revolucionària, va sortir al vespre per anar a comprar: un home la va agafar i la va fer entrar al vehicle. Uns dies més tard trobaven el seu cos mig enterrat al costat d’un rierol, amb un tret al clatell i un altre a la panxa. Estava embarassada de 3 mesos. Han passat 36 anys, però els seus familiars i els seus companys no l’han oblidada i no han parat fins a aconseguir que els que van ordenar l’assassinat -alts responsables de la intel·ligència militar- fossin condemnats a cadena perpètua. El seu exmarit, Guillermo Schelling, exiliat a Catalunya, ha sigut una peça clau en el procés del que es considera l’últim crim de la dictadura argentina.

Fa quatre mesos que el dibuixant de còmics Ramón Esono està empresonat a Guinea Equatorial per un crim que no va cometre. El govern del seu país, liderat pel dictador Teodoro Obiang, l’acusa de falsificació de moneda i blanqueig de capitals, una denúncia falsa que busca tapar el veritable crim d’Esono: haver ridiculitzat Obiang a les seves il·lustracions i escrits. “No volen que consti com un atac a la llibertat d’expressió de cara al món”, explica a l’ARA la dona del dibuixant, l’espanyola Eloísa Vaello.

Àvies de la Plaza de Mayo de l'Argentina

La versió argentina de l’Audiència Nacional de Madrid són els jutjats de Comodoro Py, un edifici situat a tocar del port de Buenos Aires. Per Comodoro Py han desfilat aquests últims anys els genocides més sanguinaris que van actuar durant la dictadura militar, del 1976 al 1983. Des de Jorge Rafael Videla, excap de la primera Junta Militar, i que va morir a la presó el 2013, fins al capità de la marina Alfredo Astiz, un dels últims exmilitars a ser condemnat a penes de cadena perpètua per la justícia federal argentina. Però fins ahir encara en faltava un dels més destacats.

Sorpresa a Gàmbia. El president Yahya Jammeh, que aspirava a conquerir el seu cinquè mandat, ha acceptat la derrota a les urnes en les eleccions presidencials celebrades ahir dijous, segons ha informat el president de la Comissió Electoral Independent, en una decisió sense precedents en un país que des de la seva independència el 1965 mai ha tingut una transició pacífica del poder. L'admissió dels resultats ha estat del tot inesperada per a analistes i ciutadans ja que fa tan sols uns dies, Jammeh va assegurar que la durada de la seva "presidència està a les mans de Déu""només Déu" li pot prendre.

"Bielorússia encara té un llarg camí per recórrer en el compliment de les seves obligacions democràtiques". Les paraules de Kent Harstedt, coordinador especial de la missió d'observadors de l'OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa) a Bielorússia, eren clares aquest dilluns, un dia després de les eleccions presidencials en aquest país de l'Europa de l'Est. El fins ara president, Aleksandr Lukaixenko, considerat l'últim dictador d'Europa –compta amb un llarg historial de vulneració dels drets dels ciutadans i persecució de mitjans i opositors–, va ser proclamat guanyador dels comicis amb el 83,5% dels vots, i va encetar així el seu cinquè mandat després de 21 anys al poder. Com en anteriors eleccions, però, els observadors internacionals tornen posar en qüestió la legitimitat d'aquesta victòria i donen credibilitat a les denúncies de l'oposició bielorussa, que titlla els comicis al país de "farsa".

Quan Jennifer López va anar a cantar per ell en privat el món va descobrir que en una recòndita república exsoviètica, situada entre l'Iran i l'Afganistan, hi ha un dictador excèntric i egocèntric a qui ningú gosa criticar: al seu país, perquè el controla amb mà de ferro; a Occident, perquè el Turkmenistan, un dels països més aïllats i autoritaris, és ric en gas, que subministra a la Xina, Rússia i l'Iran. Tan ric, tan excèntric i tan egocèntric és Gurbanguly Berdimuhamedow, que s'ha fet erigir una estàtua eqüestre d'or, a la inauguració de la qual han assistit milers de persones.

La Comissió de la Veritat del Brasil, que va investigar les violacions dels drets humans durant l'última dictadura al país entre 1964 i 1985, ha presentat aquest dimecres l'informe final, en què "recomana" jutjar els culpables dels delictes comesos.