La presència habitual de Carles Puigdemont i la cúpula de Junts a territori francès, utilitzant-lo com a centre d’operacions independentista, ha incomodat les autoritats del país des de fa temps.

Els principals càrrecs de Junts per Catalunya, partit polític amb representació al Parlament de Catalunya, al Congrés dels Diputats i al Senat espanyol, han visitat aquest divendres el Principat. La visita s'emmarca en la voluntat de Demòcrates i Liberals d'Andorra de reforçar les bones relacions de veïnatge i estrènyer lligams amb forces polítiques amb representació parlamentària al Congrés espanyol i al Parlament. A la vegada, també serveix per contribuir a seguir explicant la realitat andorrana i consolidar la seva imatge internacional.

L’ANTIC ADN. Malgrat la caricatura, Junts té molt poc a veure amb l’antiga CiU. Ha rescatat de les cendres convergents el seu instint innat per a la conservació del poder. Però l’impuls fundacional de Convergència ja no hi és. El pujolisme era gradualista, centrista i pactista. Després va aparèixer l’ERC de Carod-Rovira, aquell partit corcó que retreia als convergents renúncies i pactes. Fins i tot a l’oposició, l’ADN convergent es va mantenir, i l’Estatut rebaixat va ser fruit d’un pacte entre Artur Mas i Zapatero. Quan Mas i Junqueras van governar junts, ERC continuava essent el partit corcó que demanava anar un pas més enllà. I va continuar essent així fins a l’octubre del 2017. Un dirigent de Junts m’ho va fer entendre no fa gaire: “Puigdemont estava preparat per convocar eleccions, mentre que Marta Rovira exigia la DUI. Però Puigdemont va canviar d’opinió”. Les conseqüències ja les sabem: exili, presó i 155. “Però per primera vegada -em recorda aquest dirigent- l’antiga Convergència deixava de ser el partit que es feia enrere”.

La decisió del PDECat de dur als tribunals la maniobra de Carles Puigdemont per tenir el control de les sigles JxCat ha portat la relació entre les dues formacions a un punt de no retorn. Més enllà de qui tingui la raó legal sobre la propietat de les sigles, no sembla que existeixi ja la mínima confiança necessària entre JxCat i la cúpula actual del PDECat perquè la crisi es pugui reconduir i s’acabi arribant a un acord que els permeti concórrer de manera conjunta a les pròximes eleccions. De fet, amb cada pas que es fa en aquest conflicte, els costos de l’acord per a les dues parts pugen més.

S'entén que costi tant analitzar l’actual mapa polític a Catalunya després dels daltabaixos que han patit totes les famílies polítiques des de l’inici de segle, i particularment en la darrera dècada de desafiament independentista. Només a les eleccions al Parlament de Catalunya hi ha partits que en només dues convocatòries han arribat a perdre fins a dos terços del seu espai, o que n’han ocupat fins al triple. I és fàcil comprovar fins a quin punt costa abandonar els vells esquemes que obnubilen la visió del que és nou. La insistència en qualificar JxCat de “postconvergents” és paradigmàtica del que dic. I si, a més, hi afegim les agendes polítiques –ocultes o descarades– dels mitjans i dels mateixos analistes llavors encara s’entenen més algunes resistències a acceptar les noves complexitats que dibuixen la vida política catalana.

Intentar l'anàlisi poc o molt racional d'una situació en què prevalen les visceralitats i els factors personals és complicat i fins i tot perillós, perquè pots acabar rebent de totes les bandes. Així i tot, m'hi arriscaré.