Raimon és tot el que ha cantat: la poesia amorosa i la cívica, la lluita, la resistència, la solidaritat i la decepció. Però Raimon també és la manera com ha cantat, les eines que ha fet servir i les decisions musicals que ha anat prenent al llarg de més de cinc dècades. No és el mateix l’ímpetu d’ Al vent que la mesura d’ A l’estiu quan són les nou, i tanmateix aquestes dues cançons separades per 52 anys estan unides per un fil inconfusible, que és tant el timbre de la veu com la manera d’entendre la música. Tot i que la magnitud de la seva obra fa impossible qualsevol intent reduccionista, aquí mirem d’explicar la música de Raimon mitjançant deu cançons.

Mozart va ser un dels primers compositors clàssics que Raimon va conèixer, i amb els anys va esdevenir un dels seus predilectes. Les seves sonates per a piano estan estructurades en tres temps, format que pot il·lustrar sobre una vida i una obra: cançons, amor, lluita. Raimon tria aquestes paraules per titular el segon disc de la primera edició Integral, per als recitals del Teatre Grec de 1999, i les estampa en un vers d’ Animal d’esperances i memòria. “És un binari en el qual jo he cantat sempre, però en el sentit més ampli de les dues paraules. No hi ha amor sense lluita i no hi ha lluita sense un cert tipus d’amor”.

La setmana entrant Raimon fa 80 anys. Molts pensem que és la figura viva més important de la cultura catalana. Em temo, però, que aquest aniversari passarà més desapercebut del que es mereix. Perquè Raimon és prou valorat. A causa de diferents motius: pel seu tarannà (en frases solemnes no ha cregut mai), per no apuntar-se al pensament hegemònic (“M’entendran? No m’entendran?” No t’han entès) i perquè la plaça de cantautor nacional ja està ocupada (i ve del nord i no del sud). Durant molts anys, quan Raimon anava de bolos per aquí i per allà tothom li demanava el mateix repertori (les inevitables Al vent, Diguem no, però també Jo vinc d’un silenci –amb aquella interpretació errònia i general sobre la identitat–, Veles e vents, Al meu país la pluja, He mirat aquesta terra i tantes altres). Una mica cansat de les “cançons de sempre”, Raimon va publicar un disc amb “les cançons de mai”. Un disc immens (amb les grans Parlant-me de tu i Soliloqui solipsista i amb meravelloses versions d’Ausiàs March com ara Quan plau a Déu) amb el qual demostrava el que ja sabíem: que hi ha molt Raimon més enllà dels clàssics.

l'any en què celebra el seu 80è aniversari, Raimon ha llegat el seu patrimoni cultural a Xàtiva. Torna al carrer Blanc, com anticipava profèticament ja el 1965 a la Cançó de la mare, un retorn que elevarà a la filosofia de “qui perd els orígens, perd identitat”. El convent de les Clarisses, gòtic dels temps que ha navegat amb les “veles e vents” d’Ausiàs March, acollirà les pintures i escultures que l’han acompanyat pel museu de la vida quotidiana: Miró “d’un roig encès”, Tàpies “terra negra, llistons blancs”, Viladecans “com una mà”, Alfaro “torsimany de metalls”... També els llibres que ha llegit en diverses llengües, amb precioses edicions de col·leccionista. I, per damunt de tot, el que ha generat ell: discos, fotografies i articles de molta firma, hores de vídeo, cartells, dietaris, guardons... Tot plegat, més espais de debats, auditori i exposicions, serà el Centre Cultural Raimon, engegat per la Fundació Raimon i Annalisa, que es va oficialitzar el 27 de juliol al Palau de la Generalitat Valenciana, amb el president Ximo Puig al capdavant.

L’ estat de resistència en què està Catalunya ha fet recuperar cançons de lluita dels anys franquistes. Raimon i Llach, els màxims exemples d’aquell compromís, han sigut premiats per la seva trajectòria i el grup VerdCel ha posat les cançons més significatives d’aquella lluita d’avui i de sempre en formats musicals molt actuals.