La setmana entrant Raimon fa 80 anys. Molts pensem que és la figura viva més important de la cultura catalana. Em temo, però, que aquest aniversari passarà més desapercebut del que es mereix. Perquè Raimon és prou valorat. A causa de diferents motius: pel seu tarannà (en frases solemnes no ha cregut mai), per no apuntar-se al pensament hegemònic (“M’entendran? No m’entendran?” No t’han entès) i perquè la plaça de cantautor nacional ja està ocupada (i ve del nord i no del sud). Durant molts anys, quan Raimon anava de bolos per aquí i per allà tothom li demanava el mateix repertori (les inevitables Al vent, Diguem no, però també Jo vinc d’un silenci –amb aquella interpretació errònia i general sobre la identitat–, Veles e vents, Al meu país la pluja, He mirat aquesta terra i tantes altres). Una mica cansat de les “cançons de sempre”, Raimon va publicar un disc amb “les cançons de mai”. Un disc immens (amb les grans Parlant-me de tu i Soliloqui solipsista i amb meravelloses versions d’Ausiàs March com ara Quan plau a Déu) amb el qual demostrava el que ja sabíem: que hi ha molt Raimon més enllà dels clàssics.