Fa uns anys, en les penúltimes eleccions europees, vaig sopar amb un alemany i la seva parella suïssa, amics d’una tercera persona que jo coneixia. Vam treure el tema dels comicis i ell va confessar obertament que havia votat AfD, la ultradreta alemanya. Com que aparentment no quadrava res i com que se'ns va acabar la gana de cop, vaig començar a fer-li preguntes sobre per què havia pres aquella decisió. Per a cada pregunta tenia un argument convincent. Almenys a ell el convencia. Jo no el coneixia d’abans però pel que m’havien explicat era una persona amb un estil de vida que no relacionaries mai amb la ultradreta. De fet sempre havia viscut amb valors molt més d’esquerres, però, cansat de la inoperància política, havia decidit donar aquell vot perquè els altres s’espavilessin. No va trobar cap altra alternativa que li semblés eficaç. Aquesta va ser la seva explicació. Estava tan convençut de la seva decisió que va votar per correu perquè aquells dies ja va calcular que seria a Barcelona. No era un vot impulsiu. Després d’aquell sopar es va trencar una amistat de molts anys. Era massa difícil reprendre la relació perquè era impossible deixar de pensar que aquella persona havia donat suport a una ideologia que l’única utilitat que té és donar alè a la violència, l’odi i la ignorància. La ultradreta no serveix per fer espavilar la política mediocre actual. Serveix per deixar el món en mans de fanàtics incapaços de qualsevol debat seriós. Fer-los el joc és posar-nos en perill. En cap cas pot ser la solució de res. El problema és que ell és només un vot. I n’hi ha molts més.

Basculem entre dos moviments antagònics: del “Soy español, ¿a qué quieres que te gane?” al “Soc català, ¿per què vols que m'ofengui?” L'últim capítol de 'La revolució dels ofesos' (coneguda en altres temporades com 'La revolució dels somriures') l'ha tingut a vostè com a protagonista, senyora Carmena.

Una periodista pregunta a Manuela Carmena i Ada Colau què opinen de l’escenificació dels continuats desacords entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias de cara a les sessions d’investidura del primer la setmana que ve. Carmena toca el violí i Colau s’estalvia de respondre. La ja exalcaldessa de Madrid acaba de dir que en política és molt important “treure etiquetes i assenyalar el que es vol resoldre”. I posa un l’exemple d’un amic seu que ahir mentre sopaven li va dir: “Ay, Manuela, yo ya no sé si soy de izquierdas o de derechas ”. Per a Carmena ser d’esquerres o de dretes és una etiqueta. No aclareix si aquest amic és Manuel Valls, que també recorre molt sovint al recurs de diluir la frontera entre les dues ideologies polaritzades i a qui, per cert, va elogiar entusiastament quan va donar els vots a Ada Colau que li permetien revalidar l’alcaldia de Barcelona.

Els partits espanyols van abocar ahir de manera gairebé unànime els esforços en la batalla clau de les eleccions de demà: Madrid. Tots els líders estatals excepte Pablo Iglesias (que a Madrid té un territori pantanós, per la falta de candidatura del seu partit a l’Ajuntament i la rivalitat amb la d’Íñigo Errejón a la Comunitat) van triar la capital espanyola per tancar la seva campanya, conscients que la pugna clau és també la més igualada entre els blocs. “Està tot molt empatat a Madrid”, confessaven ahir fonts de la campanya socialista, que no acaben de donar credibilitat a les enquestes de l’inici de la campanya que donaven un avantatge clar al bloc de les esquerres tant a les eleccions autonòmiques com a les municipals.