Sense desfilada militar a la Castellana i amb una cerimònia freda i austera en la qual la distància forçada per la pandèmia ha reflectit perfectament la tensió institucional que es viu aquests dies a Madrid. El 12-O ha tingut enguany un perfil baix, però a la recepció de Felip VI al pati de l'armeria del Palau Reial l'atenció estava posada en les múltiples tibantors que hi havia entre els uns i els altres. Entre Pedro Sánchez i Isabel Díaz Ayuso, entre Pablo Iglesias i Carlos Lesmes, i entre el mateix monarca i el govern espanyol. La monarquia està més que mai en qüestió, en gran part per la fugida del rei emèrit als Emirats Àrabs i les acusacions de la seva examant que Felip VI s'havia beneficiat dels negocis del pare. I aquesta situació està polaritzant encara més la vida política madrilenya. El rei s'està convertint també allà en una figura de part, defensada de manera histriònica per PP i Vox, i això l'està convertint cada cop més en un símbol de l'extrema dreta i no tant en un representant de l'Espanya constitucionalista.

Amesura que se’n van coneixent detalls, l’escàndol de la monarquia espanyola es va fent més i més gran. Segurament a la cort de Felip VI confiaven que la coincidència temporal entre les revelacions sobre els comptes a Suïssa del rei Joan Carles I i l’esclat de la pandèmia ajudaria a tapar-lo. Això i el servilisme de la immensa majoria dels mitjans de comunicació espanyols, sempre disposats a fer el ridícul i hipotecar la seva credibilitat si és per protegir la monarquia. Però la magnitud de l’escàndol és massa gran, i és impossible de tapar. Sobretot, gràcies a la feina de la premsa britànica i suïssa, cal dir-ho.

CORONA. Qui consideri inacceptable tot escenari que no impliqui la independència total i immediata, potser és millor que no continuï llegint. Qui cregui que cal aprofitar totes les esquerdes i totes les oportunitats per avançar, en canvi, potser trobarà en aquestes línies alguna idea aprofitable. Perquè ara, certament, la defensa contrària té una esquerda, i això per al sobiranisme és una oportunitat. L’esquerda és, evidentment, la monarquia, molt tocada pels escàndols de corrupció del rei emèrit, que fa recaure serioses sospites sobre l’actual monarca. L’exrei Joan Carles no és només el penúltim titular d’una dinastia de tres segles que encarna la unitat d’Espanya. També és -perquè així ho ha volgut la seva cort d’aduladors- la cara de la transició espanyola, l’artífex de l’anomenat règim del 78. Tot el que això tenia de bo fa una dècada, ara té un desagradable regust de ranci. Tot el que monàrquics o juancarlistas de dreta i esquerra van encobrir o ignorar, teòricament pel bé de la democràcia espanyola, ha esdevingut un llegat impossible d’assumir. Gràcies sobretot a la bona feina de la premsa estrangera sabem que el llegat de Joan Carles -inclòs el seu dubtós paper el 23-F-és un llast per al seu hereu i per al conjunt del sistema polític espanyol.

Cent vuitanta-quatre dies després de la declaració formal de la República interrompuda i de la intervenció del govern de la Generalitat amb l’article 155, la brutalitat dels esdeveniments ha mogut les plaques tectòniques de la política catalana i espanyola. Amb els anys podrem avaluar l’abast d’una realitat que avui ens té immersos en un procés històricament extraordinari del qual ens falta el desenllaç. De fet, ¿podrem parlar de desenllaç o més aviat hem de parlar d’un recorregut més o menys accidentat cap a una nova relació amb Espanya? ¿O potser d’un contracte social trencat per la distància de molts ciutadans que no se senten representats pel sistema polític i judicial?

Ara que sembla que els fulls de ruta s’han deixat de banda, tenim el millor mapa possible de la Catalunya política actual: 50, 30, 20. Un 50% vol una república independent, un 30% vol mantenir l’ statu quo i un 20% vol una reforma constitucional que impliqui un augment de l’autogovern. No sembla aventurat afirmar que entre el 50% i el 70% hi ha el percentatge de catalans que rebutgen el 155, que volen una República (amb una relació a determinar amb Espanya) i que estan a favor de l’empoderament ciutadà i del dret a decidir del poble de Catalunya (discrepant sobre la millor fórmula per exercir-lo).

Quan els historiadors revisin la gravació i les actes de la sessió en què el Parlament va declarar la independència de Catalunya, que va produir-se al voltant de dos quarts de quatre de la tarda del divendres 27 d’octubre del 2017, no hi trobaran gran peces oratòries. I potser se sorprendran que no hi parlés ni el president del país ni els caps de tots els grups, i pel to dels discursos deduiran que aquell dia a l’hemicicle es va respirar més tensió que emoció.

La comunitat internacional va fer pinya ahir amb l’estat espanyol. Com si formessin part d’un guió ben pautat, les declaracions de suport a “l’ordre constitucional i la legalitat” i a la “integritat territorial” d’Espanya es van anar succeint al llarg de tot el dia, començant per l’ONU i l’OTAN i acabant pel govern de Donald Trump als Estats Units.