<![CDATA[Ara Andorra - cohesió social]]> 10 <![CDATA[Cohesió local contra desafiaments globals]]>

Tenim societats prou cohesionades? Com els han afectat les noves crisis migratòries o la recessió econòmica de 2008? Com responen als reptes polítics del populisme i la polarització? ¿I no és la mateixa noció de cohesió social la que necessita repensar-se en vista de l’increment de la diversitat, la mobilitat i l’acceleració dels canvis en els estils de vida? ¿Seria ara bo un excés de cohesió en una societat oberta? ¿I, particularment, n’està, la societat catalana, de cohesionada? Són aquestes i altres preguntes que ha volgut respondre l’acabat de presentar Informe sobre la cohesió social a la Catalunya del segle XXI, que diversos científics socials hem realitzat sota els auspicis de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans.

]]> <![CDATA[La porteria]]> Quan era petita vivíem a l’Eixample, en un bloc de quatre pisos més principal, entresol i carboneres, i una exigua porteria, en una illa molt cèntrica. Aquella finca era el paradigma d’un Eixample més divers. La propietat era de la tia Julieta, una vídua a qui recordo molt velleta i fràgil i que celebrava 100 anys quan jo vaig acabar la carrera. La Julieta vivia al principal, un pis enorme amb diverses tribunes a la cantonada i un pati interior d’illa descomunal, gran com una pista de bàsquet. Era la filla del constructor que va comprar els terrenys i va edificar la finca a finals del segle XIX. Els altres pisos de propietat els va anar regalant als seus nebots, però cap als anys vuitanta, quan ningú volia anar a viure a l’Eixample, estaven gairebé tots buits. Els meus pares expliquen que el meu oncle, que feia de xofer de la senyora propietària, els va oferir un dels pisos per anar-hi a viure a qualsevol preu, el que ells volguessin amb la condició que s’ocupessin de la rehabilitació i el manteniment del pis. I, així, van acordar un preu de lloguer indefinit fins que va morir la propietària.

]]> <![CDATA[Adeu a l’ascensor social]]> El terme ascensor social designa col·loquialment un fet, la mobilitat social, molt important en una societat, perquè ens dona una bona mesura de dues coses fonamentals: d’una banda, ens diu si hi ha o no progrés econòmic i, de l’altra, ens parla de la qualitat de la democràcia. I, a més, ens dona una certa mesura del grau de cohesió que pot aconseguir una societat.

]]> <![CDATA[Projecte comú i sentiment de pertinença]]> Catalunya necessita un projecte comú, no imposat i prou fort per tirar endavant com a poble, tal com ha fet al llarg dels segles. Això no obstant, a hores d’ara, i mentre encara patim les conseqüències de l’article 155, sabem que hem anat enrere, molt més enrere del que podíem haver imaginat el mateix 1 d’octubre. Les ferides obertes ens recorden el preu que estem pagant tots els catalans. Hem de tenir presents les conseqüències emocionals dels esdeveniments que han tingut lloc i la divisió generada entre persones, una divisió que no ens ajuda a avançar perquè, cal ser-ne conscients, no tots els catalans veiem les coses de la mateixa manera. Però no podem oblidar que, més enllà dels interessos polítics dels uns i els altres, existeix una divisió social notable: el que per a algunes famílies és fàcilment assequible, per a altres representa una preocupació constant i un patiment per poder arribar a final de mes. Les diferències són aclaparadores, per exemple, en l’àmbit de l’educació.

]]> <![CDATA[Marta Rovira defensa una Europa "de llibertats" per garantir la cohesió social]]> La secretària general d'ERC, Marta Rovira, ha defensat aquest diumenge des de París just abans de participar en la manifestació contra els atemptats jihadistes de França que s'inverteixin més recursos i esforços per la "confraternització" necessària per cohesionar una societat "diversa i plural" més enllà de reforçar les mesures de seguretat de l'espai Schengen.

]]>