Aquest dimecres s'ha complert un any de la sentència del Procés i vuitanta del judici a Lluís Companys. Són dos aniversaris que la història ha relligat, que ja aniran junts d'ara endavant. Cada dia que passa ens obre una mica més els ulls a les múltiples connexions que tenen.

El Tribunal Suprem va fer aquest dimarts un pas inimaginable en un estat de dret: va fer públic un comunicat en què amenaçava els funcionaris que formen part de les juntes de tractament de les presons catalanes i els seus directors. Concretament, els advertia que si prenen la decisió de deixar que els presos independentistes passin el confinament a casa seva s'arrisquen a haver d'afrontar conseqüències penals pel delicte de prevaricació. O sigui, la justícia amenaçant preventivament uns professionals abans que facin res. ¿No és això –a part de vergonyós– un delicte de coaccions o de prevaricació en si mateix?

Una pregunta circula des del divendres, 4 de gener, pel tout Madrid jurídic, i també pel judicial. ¿L'audàcia i la temeritat de la Junta Electoral Central (JEC) d'acabar amb l'eurodiputat Oriol Junqueras pretenia, simplement, aplanar el camí a la resposta de la sala segona, que ha de reprendre l'activitat després de les festes, en el sentit que ja no hi ha res a dir sobre la immunitat del dirigent republicà?

L’Advocacia de l’Estat ha sol·licitat al Tribunal Suprem que, en aplicació de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), autoritzi Oriol Junqueras no només a sortir de la presó per recollir l’acta d’eurodiputat i fer els tràmits al Parlament Europeu, sinó a exercir aquesta funció fins que es resolgui a l’Eurocambra la petició de suspensió de la seva immunitat. Això implica permetre que viatgi fora d’Espanya, sota custòdia, per desenvolupar la seva activitat parlamentària.

El 14 d'octubre del 2019, mentre el Tribunal Suprem dictava la sentència del Procés, se celebrava al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) la vista sobre la immunitat d'Oriol Junqueras, elegit eurodiputat en les eleccions del 26 de maig, a través de l'anomenada qüestió prejudicial plantejada pel Suprem al juliol.

En la sentència que va donar a conèixer ahir el Suprem s’excloïa la rebel·lió que tipificava el jutge instructor Pablo Llarena per “l’absència d’una violència instrumental, executiva, preordenada i amb una idoneïtat potencial per obtenir la secessió”. D’aquesta manera, es recuperava la línia argumental de la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela, que abans que Llarena agafés la causa apostava per la sedició. Segons l’escrit que va redactar Manuel Marchena, els condemnats en realitat el que volien era forçar “una negociació directa amb el govern de l’Estat”. Més enllà del canvi en la tipificació dels fets, el Suprem matisa part del relat de Llarena, tot i que dona per acreditada la violència i l’aixecament “tumultuari”, uns fets que no comportaven automàticament el trencament de la unitat territorial. Així com l’instructor dedicava cinc pàgines als policies ferits l’1-O, el Suprem no hi entra.

El juny passat, el Tribunal Constitucional (TC) va posposar la resolució sobre el recurs d’empara dels cinc ciutadans condemnats pel Tribunal Suprem pel setge al Parlament del 2011. Vuit anys després dels fets, i quatre i mig més tard que el Suprem revoqués la sentència absolutòria de l’Audiència Nacional, els condemnats encara no coneixen el desenllaç del seu recurs d’empara. La raó és que un sector del TC va considerar que calia ajornar la resolució fins després de la sentència del Procés. El motiu, evitar un cop al prestigi del magistrat ponent de les sentències del setge i del Procés: Manuel Marchena, president de la sala segona del Tribunal Suprem. Pensin-ho: cinc condemnats que no van ingressar a la presó perquè van sol·licitar l’indult no podran saber si hauran de complir la pena de tres anys per atemptar contra les institucions de l’Estat perquè no convé afectar el prestigi d’un magistrat, ja que, si més no per raons tècniques, hauria de revocar la sentència.

La crònica d'una suspensió anunciada ha acabat amb el desenllaç que tothom ja coneixia: Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez no podran exercir les funcions al Congrés de Diputats. Cap misteri.

La sala segona del Tribunal Suprem ha creat un conflicte artificial amb la seva pròpia Fiscalia i amb la mesa del Congrés de Diputats. En lloc d'interpretar l'aplicació de l'article 384 bis de la llei d'enjudiciament criminal en una interlocutòria que suspèn els quatre diputats independentistes presos (Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull) i el senador independentista pres Raül Romeva i comunicar-ho a continuació a la mesa perquè executi aquesta suspensió, ha plantejat un repte: que el Congrés "s'autogestioni" i apliqui la mesura a iniciativa pròpia.

Al judici del Tribunal Suprem s’aprenen moltes coses. En una banda, polítics que mai s’imaginaven davant d’un tribunal coneixen el funcionament del dret penal. A l’altra, magistrats que potser somiaven estar jutjant polítics catalans descobreixen aquest realisme màgic tan nostrat, canviant, imprevisible, histriònic i històric que és el Procés.

Suposo que ningú escriu una carta als jutges. Les cartes s'envien als presos perquè les llegeixin i rellegeixin a les cel·les on precisament els jutges els han condemnat a molts anys i un dia. Amb la vènia, senyoria, avui trencaré la norma i li faré arribar un elogi, uns quants dubtes raonables i un desig final.