<![CDATA[Ara Andorra - Tribunal Europeu de Drets Humans]]> 10 <![CDATA[Una manifestació qualsevol]]>

La Sra. Lozano, una manifestant de l'Asociación Parad@s en Movimiento de Valladolid, acaba de regalar a la col·lectivitat un baló d'oxigen. La decisió d'Estrasburg del 6 d'octubre sobre el seu cas, sobre dret a la protesta i violència policial, arriba en ple pols de la societat civil organitzada contra una cultura policial que en plena crisi postcovid pretén seguir mantenint l'ordre social a base d'autoritarisme.

]]> <![CDATA[Fins quan?]]>

Que l'estat espanyol és un estat de dret resulta difícilment discutible. Les publicacions internacionals més reconegudes situen Espanya en un lloc destacat dins el rànquing de països amb un sistema democràtic. I de manera consistent i continuada des de fa unes quantes dècades. Negar a Espanya la condició d'estat de dret no té credibilitat.

]]> <![CDATA[La unitat a garrotades (estratègiques)]]> Aquesta vegada han estat Joan Tardà i Elisenda Paluzie els que han tingut un gens amistós intercanvi de parers en forma de declaracions als mitjans, però aquesta situació (la de líders independentistes que es diuen de tot públicament) ja s'ha convertit en rutinària. Les declaracions més o menys enfurismades acostumen a anar seguides d'apel·lacions a la unitat estratègica de l'independentisme –o a estar-hi combinades–, a càrrec dels mateixos que s'esbatussen o d'algú que indefectiblement surt en favor de l'un (i, per tant, en contra de l'altre). La unitat s'ha convertit així, a força de grapejar-la, en un altre argument de divisió. Es tracta d'un d'aquests bucles tragicòmics als quals tenen tanta tirada els pròcers de la República, que com tothom sap ja tenim a tocar. Aquest bucles serveixen perquè els lectors d'articles com aquest s'esbatussin també entre ells acusant-se mútuament, o acusant l'autor de l'article, de formar part de l'altre bàndol, que també indefectiblement és el dels traïdors o el dels que posen bastons a les rodes.

]]> <![CDATA[Estrasburg dicta que la cadena perpètua no revisable viola els drets humans]]>

El Tribunal Europeu de Drets Humans ha establert en una sentència contra Itàlia que la cadena perpètua no revisable constitueix una violació de la Convenció Europea de Drets Humans.

]]> <![CDATA[El TEDH i la independència]]> La integració de Catalunya a l'Estat és una qüestió de naturalesa política, que únicament pot trobar una resposta a través de negociacions entre òrgans constitucionals legitimats democràticament de manera directa, a les quals poden incorporar-se els destinataris d'aquesta negociació mitjançant un referèndum. Així ho va entendre el constituent del 1978, que va preveure tant per a l'aprovació com per a la reforma de l'Estatut d'Autonomia originari un procés pel qual el Parlament proposa a les Corts Generals un projecte d'Estatut d'Autonomia, a fi que després de la negociació amb la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats pugui ser sotmès a referèndum. El principi de legitimació democràtica es projecta de manera diferenciada en la fase d'iniciativa, de discussió i aprovació parlamentària i de ratificació en referèndum. En aquesta projecció múltiple i diversificada del principi de legitimitat democràtica no hi pot participar un tribunal, constitucional o ordinari, sense que el procés salti pels aires.

]]> <![CDATA[Estrasburg condemna Espanya per l'expulsió de dos marroquins residents a Catalunya]]>

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha condemnat Espanya per l'expulsió de dos marroquins residents a Catalunya. El tribunal, amb seu a Estrasburg, ha constatat que l’estat espanyol va violar el dret “al respecte per la vida privada i familiar” de dues persones de nacionalitat marroquina expulsades per haver sigut condemnades penalment per tràfic de drogues.

]]> <![CDATA[L’ectoplasma d’ETA, el deliri que es fa llei]]> El final d’ETA ha tingut una primera conseqüència inapel·lablement positiva: s’han acabat les morts i les angoixes d’escortes, mirar baixos de cotxes i debatre’s en com afrontar les extorsions amb amenaça de pena capital. Altres ítems positius són la tranquil·litat social, una convivència nova i la distensió a vegades elevada a reconciliació.

]]> <![CDATA[Suècia i nosaltres]]> Després que una resolució del Tribunal Europeu de Drets Humans dictaminés que Arnaldo Otegi no va tenir un judici just, van sortir les habituals valoracions, d’un cantó i de l'altre. D’un cantó, els que ens temem que els polítics i activistes catalans tancats fa més d’un any no tindran un judici just (l’acusació és una farsa) i hauran d’anar a parar allà mateix. De l’altre, els que diuen que “hem d’acatar les resolucions de l’alt tribunal encara que no ens agradin”, que vol dir que ja els sembla correcte que se’ls acusi del que sigui (rebel·lió va bé i, si no, espionatge) i que es passin la resta de la infantesa dels seus fills a la presó. No els volen veure per pensar que no hi són. Alt tribunal? Com diria la meva tieta Pura, que també està hipotecada, “com més alt, més animal”.

]]> <![CDATA[Judicis justos]]> El Tribunal Europeu de Drets Humans dona la raó a Otegi i reconeix que no va tenir un judici just a Espanya. Punt. La seva condemna i els seus anys de presó s'han de veure compensats, només, per aquest reconeixement. Sí, Otegi tenia raó. Fins aquí arriba la justícia europea. I demà serà un altre dia per a l'estat espanyol. Que passa els dies com si no passés el temps.

]]> <![CDATA[Otegi, cop de maça a la justícia espanyola]]> Arnaldo Otegi també va ser un pres polític. Així es pot interpretar de la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d'Estrasburg, que certifica que l'actual líder de Sortu no va tenir un judici just en el seu processament per l'anomenat cas Bateragune, pel qual Otegi va ser condemnat a deu anys de presó per l'Audiència Nacional, que el va considerar dirigent d'ETA. Posteriorment el Tribunal Suprem li va rebaixar la pena a sis anys i mig, en una nova sentència que va comptar amb dos vots particulars que demanaven, respectivament, la lliure absolució i l'anul·lació del judici. Otegi va complir els sis anys i mig íntegrament a la presó de Logronyo. Durant la seva reclusió nombroses personalitats van demanar el seu alliberament: des de premis Nobel de la pau com Adolfo Pérez Esquivel i Desmond Tutu fins a l'ex fiscal general dels EUA William Ramsey Clark o pensadors com Noam Chomski i James Petras, passant per polítics com Carod-Rovira, Julio Anguita i l'expresident de l'Uruguay José Mujica, entre molts d'altres. Com es va repetir en moltes ocasions, Otegi era una peça clau en el procés de pau a Euskadi, i empresonar-lo suposava un error equivalent al que hauria suposat tancar Gerry Adams a Irlanda del Nord durant la negociació de l'acord de pau. L'estat espanyol i la seva justícia, per descomptat, no van escoltar cap veu ni cap argument. Es tractava, una vegada més, d'aplicar la venjança i el càstig exemplar contra algú a qui els principals mitjans i partits polítics del nacionalisme espanyol havien venut a l'opinió pública com un assassí i un enemic d'Espanya.

]]> <![CDATA[Estrasburg empara el punk]]> El Tribunal Europeu de Drets Humans acaba de treure del forn una sentència clau per a la llibertat d'expressió i molt concretament per a les manifestacions artístiques dissidents. El febrer del 2012 i, en un context preelectoral, les integrants de la banda de punk rock Pussy Riot van irrompre a la catedral del Crist Salvador de Moscou, on havien convocat la premsa, per cantar 'Virgin Mary, drive Putin away' com a crítica al suport de l'Església ortodoxa a aquell mandatari. La provocativa 'performance' musical va durar un escàs minut, perquè el personal de seguretat les va expulsar. Les activistes van penjar el vídeo de l'acció reivindicativa a YouTube i va esdevenir viral.

]]> <![CDATA[Romania i Lituània, condemnats per tortures per haver acollit presons secretes de la CIA]]>

El Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat Lituània i Romania per haver vulnerat els drets de dos homes acusats de pertànyer a Al-Qaida que van estar retinguts en presons secretes de la CIA en aquests països, on van ser torturats. Després dels atemptats de l'11 de setembre a Washington i Nova York, soldats nord-americans van capturar Abu Zubaydah i Abdalrahim al-Nashiri, que van passar per presons secretes de la CIA a Lituània i Romania, abans de ser transferits a la base militar nord-americana de Guantánamo, a Cuba, on encara estan presos.

]]> <![CDATA[Qui té por dels xiulets?]]> Ja fa temps que s’observa una clara regressió en matèria de drets, i la llibertat d’expressió no n'és una excepció. Estan sent criminalitzades amb especial zel lletres de cançons o bromes de mal gust, i ara, com cada any entorn de la final de la Copa del Rei de futbol, rebrota la polèmica sobre la persecució dels eventuals xiulets a l’himne espanyol o al cap de l’Estat. En una lectura més benèfica, no es pot descartar que es tracti d’un enrenou creat amb finalitat purament preventiva. D’altra banda, és materialment impossible fiscalitzar la conducta dels milers d’espectadors que assisteixin a un esdeveniment com aquest. Amb tot, resulta esfereïdor comprovar que avui dia es qüestionin principis i valors que estaven més garantits durant l’immediat postfranquisme. El pluralisme democràtic i la tolerància no permeten a l’Estat censurar, controlar o sancionar de manera desproporcionada i desraonada l’expressió i la defensa d’idees o doctrines que, fins i tot plantejades al marge del marc constitucional o contràries als desitjos de la majoria, només constitueixen pensaments, crítiques o opinions públiques discrepants.

]]> <![CDATA[La jutge homòfoba]]> Aquesta magistrada que treballarà al Tribunal Europeu de Drets Humans i que va proposar el partit del govern d’Espanya, el PP, serà la que, un dia, hagi de jutjar les causes dels presos polítics d’Espanya. I ho farà juntament amb els jutges que en el seu moment van proposar els altres governs de torn, com el de França o el de Letònia (la que va callar sobre el cas català a canvi de pasta, segons ha explicat el mateix govern). Un càrrec com aquest, que s’ha de posar en marxa quan fallen els tribunals dels estats, hauria de ser independent i s’hi hauria d’accedir per oposició.

]]> <![CDATA[Aquells tres nens esclaus]]> El ritme del corredor de la marató el marca la llebre. Se’n diu així. En anglès pacemaker, el marcador de passes. Un atleta contractat per fer un tram del recorregut a un ritme determinat, ni més ni menys, de manera que l’atleta destinat a guanyar el pugui seguir. Fa unes setmanes els diaris van parlar-nos dels mercats d’esclaus africans a Líbia. La CNN ens va mostrar les imatges d’uns adolescents, lligats pels peus, de cap per avall, com conills, mentre una veu en cantava el preu de la subhasta. Escandalitzar-nos pel preu barat que en demanaven -400 euros- és una trampa mortal, com parlar de “micromasclisme” o de “petits actes de violència”; si n’haguessin demanat milions no hauria estat menys depravat. Un d’ells somreia. Somreia perquè feia tanta estona que estava lligat cap per avall com un conill que ja no se sorprenia. Tots tres adolescents eren un “lot”. Malgrat el reportatge, no van aparèixer els bons per rescatar-los. Ja deuen estar treballant o prostituint-se o ja deuen haver sigut la carn necessària en una pel·lícula snuff.

]]>