Un dels errors persistents d’un cert independentisme és pensar que aconseguir la República depèn exclusivament de tenir uns polítics concrets, independentistes de debò, i que això per si sol canviarà la correlació de forces amb l’Estat i el context internacional. És a dir, els que consideren que si no es va aconseguir la independència l’octubre del 2017 és perquè Carles Puigdemont i Oriol Junqueras no van estar a l’altura.

La sentència del Tribunal Suprem per la qual es condemna el president de la Generalitat pel delicte de desobediència coneguda aquest dilluns suposa un pas més en el procés de degradació de la justícia espanyola. I no un pas qualsevol, sinó d'una entitat extraordinària.

"He arribat a la conclusió que un dels obstacles per obtenir la independència és l’autonomia”, ha sentenciat el MHP Quim Torra a Vilaweb, en la que haurà estat la seva darrera entrevista publicada com a president. Té tota la raó. De la mateixa manera que el fracàs de la reforma de l’Estatut del 2006 va fer veure que l’autonomia era una via morta i va desencadenar un accelerat canvi d’expectativa política a favor de la independència, paradoxalment, ara també és aquesta autonomia mig desballestada pel 155 la que s’ha convertit en un parany per fer possible l’exercici del dret a l’autodeterminació.

La decisió de Felip VI de suspendre el seu viatge a Barcelona per presidir, com cada any, l'acte d'entrega dels despatxos als nous jutges divendres ha estat resultat d'una decisió del Palau de la Zarzuela i el Palau de la Moncloa.

―No conec aquesta llei ―va dir K.

Des d’una distància d’una mica més d’un metre, el cap del president i la seva estreta esquena, enfundada en una americana negra, amb prou feines es mouen. Torra mira al davant de la Sala de Plens, al tribunal de cinc membres que presideix el magistrat Andrés Martínez Arrieta, i segueix els discursos del seu lletrat, Gonzalo Boye; de l’advocada de Vox, Marta Castro, i de la fiscal del Suprem, Pilar Fernández Valcarce. La mateixa sala del judici del Procés, amb dotze acusats, ha estat l’escenari de la vista del recurs de cassació d’una condemna.

Avui m’és igual si Quim Torra és el president de la Generalitat que ens mereixem. Avui m’importa un rave si és un senyor abrandat que excita els CDR o si algú creu que és un ninot a qui dicten les passes des de Waterloo. Avui deixo de banda que el seu sigui un executiu que governa poc, o d’esma, o sense la mirada llarga que li convé a Catalunya al segle XXI. Avui m’oblido del que Quim Torra, quan feia d’editor o de gerent d’assegurances i pensava que mai es dedicaria a la política, hauria pogut escriure sobre Espanya i els espanyols, per malament que sonés. Avui no penso si la ràtzia per treure Àngels Chacón del departament d’Empresa i Coneixement va ser maldestra, inoportuna o graponera. Avui se me’n fot si Torra se les té molt o poc amb els col·legues del PDECat. Fins i tot m’estalvio pensar en les relacions sadomasoquistes que pugui tenir amb els socis republicans, amb més esgarrinxades que plaers íntims. Avui, a mitjan setembre de 2020, no em paro a pensar si governa per als set milions i mig de catalans o per als dos milions de convençuts, ni si està gestionant la pandèmia i les seves derivades amb l’eficàcia requerida, ni si ja comença a ser hora que convoqui eleccions al Parlament, tenint en compte que al gener va ser ell mateix qui va oficiar l’enterrament del seu govern de coalició. Avui ni tan sols em plantejo si la seva manera de voler arribar a la plena sobirania casa o no amb l’ideal que puguem tenir altres independentistes que no som ningú. Avui tan sols em preocupa i em disgusta que es pugui apartar del càrrec un president perquè va desobeir la Junta Electoral Central i no va retirar una pancarta que, encara avui, no he entès a qui ofenia. Avui Quim Torra és el president de la Generalitat i la dignitat del càrrec marcarà el nostre futur. Per això escriuria exactament el mateix, i amb calcada indignació, si el Molt Honorable es digués Pujol, Maragall, Montilla, Mas, Puigdemont o Carrizosa.

]]> Una vegada més, la inhabilitació del president Torra ens posa davant d’una realitat que podria ser risible (de fet ho és, pel caràcter decididament esperpèntic de tot plegat), però que deixa de fer gràcia quan recordem que el que ens mostra és un Estat en què els drets i les llibertats dels ciutadans no estan degudament protegits ni garantits. En efecte, que un president de la Generalitat sigui destituït, i una legislatura avortada, per una qüestió tan nímia com la de la ja famosa pancarta, repugna el sentit comú de qualsevol demòcrata. Si, a més, tenim en compte quin és l’historial del conflicte entre Catalunya i Espanya, i resulta que ens trobem en un moment que se suposa que vol ser de distensió i diàleg, aleshores ja tot es torna completament incomprensible. Des d’un mínim de racionalitat, si més no.

]]> Hi ha persones que, quan passa una desgràcia, tenen una tendència malaltissa a sentir-se’n culpables i a preguntar-se només què han fet malament. Diria que al nostre país abunden. I en el si del catalanisme, més. Aquesta setmana pot ser la de la inhabilitació del president Torra. I en el debat polític català, el cas de la inhabilitació pot quedar com una discussió interna sobre quina ha de ser l’estratègia de reacció i sobre quines errades pròpies han portat a aquest desenllaç. Tots dos debats són pertinents. Sempre que no desenfoquin el centre del cas, el nucli essencial: és una barbaritat que un procés que comença per penjar una pancarta a favor de la llibertat acabi traient del seu lloc el president d’una institució triat per la ciutadania a través de mecanismes democràtics. Encara que hi hagi pogut haver errors propis pel mig. I és una barbaritat que desacredita un estat, un règim i un sistema judicial. Aquesta és la primera culpa, mare de totes les culpes. A partir d’aquí, discutim del que calgui. Però que la discussió no difumini ni tapi el titular principal. Un titular que fa que, a ulls de molts, si la justícia espanyola inhabilita per aquest cas el president de la Generalitat sigui ella qui quedi moralment inhabilitada.

]]> Ara fa un any entràvem a la tardor pendents de la sentència del Procés, i aquest any acomiadem l’estiu pendents d’una altra decisió judicial: la de la inhabilitació del president Torra. Dijous d’aquesta setmana el Tribunal Suprem celebrarà la vista sobre la inhabilitació i, encara que la resolució trigarà unes setmanes a arribar, donint-la per descomptada.

]]> Bon dia des de l'ARA. És dilluns, 14 de setembre del 2020. A l'estiu li queda una setmana. Tota la setmana serà encara molt d'estiu, amb temperatures reals o de sensació clarament per sobre dels 30 graus al migdia. Avui el sol predominarà arreu i demà hi haurà estones de cel enterbolit, però gairebé no plourà enlloc.

]]>

L'escenari és similar al d'ara fa un any, quan l'independentisme va ser incapaç de pactar una resposta unitària a la sentència del Procés, però ara es tracta de la més que possible inhabilitació del president de la Generalitat, Quim Torra. El president acudirà dijous a Madrid a la sessió que ha fixat el Suprem per tractar la qüestió, i després serà cosa de dies que el tribunal emeti la sentència definitiva. Si avala la condemna per desobediència que va dictar el TSJC, Torra serà inhabilitat per un període d'un any i mig per ocupar un càrrec públic per no haver despenjat a temps una pancarta de suport als presos en període electoral.

]]>