<![CDATA[Ara Andorra - Investidura espanyola]]> 10 <![CDATA[Terol, o el preu d’existir]]> Tomás Guitarte, diputat de Terol Existeix, va haver de dormir protegit amb mesures de seguretat a Madrid perquè tenia intenció de votar per la investidura de Pedro Sánchez. L'anècdota fa categoria: l’odi no s’atura davant de ningú quan és en nom de la pàtria i ara li ha tocat a un diputat debutant d’una província que mai no surt a les notícies. La dreta mediàtica nacionalista espanyola, valgui la redundància, informa que s’estan produint a la zona cancel·lacions de reserves hoteleres i altres formes de boicot econòmic. A Terol el voldrien callat i buit, com tantes províncies que, això sí, s’han fet tips de posar la bandera al balcó per defensar-se dels catalans. Més els valdria, com a Terol, preguntar-se què en treuen de defensar un sistema pensat a major glòria d’una capital que xucla inversions i asseca tot el que té a la vora.

]]> <![CDATA[L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘I ara, com queda això de la independència?’]]> Com queda la independència amb el nou govern espanyol? Quin abast acabarà tenint “l’operació diàleg” que aquesta nou govern s’ha compromès a intentar?

]]> <![CDATA[Azaña, falsejat]]>

És ben curiós el cas del polític republicà Manuel Azaña. En pocs anys ha passat de ser la bèstia negra de les dretes espanyoles a ser utilitzat per aquestes mateixes dretes com un referent per defensar les seves posicions. Durant la dictadura franquista, Azaña era per als polítics i per als historiadors del règim l’home que simbolitzava millor la “nefasta” Segona República, les esquerres revolucionàries i, en general, els “rojos”. Fins i tot alguns policies, com Manuel Arrarás, es van permetre de publicar una part dels seus darrers escrits, robats descaradament, per després manipular-los a conveniència i presentar el polític republicà com un cínic. Anys després, ja mort el dictador, van venir les noves interpretacions d’Azaña per part de sectors propers a Aliança Popular i el Partit Popular. Un jove Federico Jiménez Losantos vindicà, ja als anys 80, l’Azaña més assagista, intentant desvincular-lo del polític. Després van ser historiadors propers a la FAES i al pensament de José María Aznar -des de José María Marco fins a César Vidal, passant per Pío Moa-, els que es llançaren a vindicar Manuel Azaña com a “patriota espanyol” a base de descontextualitzar els seus textos i d’explicar mitges veritats sobre la seva actuació. I això sembla que va culminar ahir amb les frases atribuïdes a Azaña que ara han ressonat al Congrés en boca dels polítics dretans Pablo Casado i Santiago Abascal. Una cosa és que Manuel Azaña, des que deixà la presidència del govern del Front Popular per esdevenir cap de l’Estat -el president de la República- pel maig de 1936, modifiqués un xic el seu discurs polític, i una altra de ben diferent és pretendre que Azaña havia deixat de ser un home compromès amb el programa de les esquerres per passar a ser només “un patriota espanyol”.

]]> <![CDATA[Vidal, Bassa i Arrimadas: tres noms d’una jornada històrica]]>

De tot el que va passar ahir al Congrés hi ha tres instantànies que ens donen pistes de per on anirà la legislatura. I totes tres estan protagonitzades per dones catalanes.

]]> <![CDATA[L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Sánchez, president tan legítim com incoherent’]]> Si no hi ha res de nou, Pedro Sánchez serà investit avui president del govern espanyol. La triple dreta i ultradreta nacionalista espanyola ha fet de tot, fins a última hora, per impedir-ho: pressionar diputats socialistes, amenaçar diputats com el de Terol Existeix, a qui li han fet pintades al poble, afirmar que el govern espanyol serà “il·legítim”... Bildu ja ha dit que, si cal, algun dels seus diputats votarà sí, en comptes d’abstenir-se, perquè la investidura no fracassi.

]]> <![CDATA[A les 12 h, investidura de Sánchez, i Estrasburg espera Junqueras el dia 13: les claus del dia, amb Antoni Bassas (07/01/2020)]]>

És dimarts, 7 de gener del 2020. Continua l’anticicló, però divendres d'aquesta setmana arribaran per fi les primeres pluges del 2020. Fins llavors continuarà el temps amb més sol que núvols, boires persistents i l'ambient fred i humit tant als vespres com a primera hora.

]]> <![CDATA[Espanya davant una pilota de partit]]> Aquest dimarts Espanya tindrà el govern més a l’esquerra que ha tingut des de fa vora un segle i no hi ha cap dubte que serà un govern progressista en el terreny social. Però el més difícil és que també sigui progressista en el terreny nacional, és a dir, en el terreny plurinacional. Serà difícil perquè, des de l’Estatut del 2006, el PSOE s’ha deixat espantar per la dreta nacionalista espanyola amb sospitosa facilitat i en els darrers dos anys ha estat repetint el mateix argumentari d’unitat nacional embolicada amb la Constitució que el PP. Al PSOE no li serà fàcil fer el tomb per reconèixer que, en matèria de drets i llibertats (terreny habitualment propi de les esquerres), ha de mirar més cap a Europa i menys cap a un Tribunal Suprem que el PP presumeix de controlar per darrere. L'acord que ha firmat amb Esquerra serà una prova titànica de voluntat política i de capacitat de resistència.

]]> <![CDATA[Un govern contra l’Estat o un Estat contra el govern?]]> En el discurs d'investidura per elegir Pedro Sánchez, el dirigent del Partit Popular Pablo Casado va afirmar que el seu govern seria “un gobierno contra el Estado”. Més enllà de la clara exageració –és difícil trobar un partit més d’Estat que el PSOE, des del 1978 fins avui–, va plantejar un tema absolutament clau. Perquè és cert que una part de l’Estat viu la formació d’aquest nou govern, que integra un partit com Podem i les seves confluències i que s’ha fet amb l’abstenció, a canvi d’acords, de partits com ERC, acompanyats en això per Bildu i el BNG, com una agressió. De fet, en aquest sentit, és legítim preguntar-se si és un govern contra l’Estat o és una part de l’Estat que es declara contra el govern.

]]> <![CDATA[Retorn al peix al cove]]> Ho dic d’entrada per no enganyar ningú: discrepo radicalment de l’estratègia d’ERC de pactar l’abstenció a la investidura de Pedro Sánchez per tal que pugui formar govern. O, més ben dit, d’abstenir-se a canvi del vague compromís de seure a parlar per si s’arriba a un acord i després fer una consulta de fonament i força legal del tot incerta. És impressionant veure com el compliment del més elemental sentit democràtic es pot presentar com una gran victòria negociadora!

]]> <![CDATA[El disputat vot d’un assassí de Terol]]> La darrera incògnita que queda per desvelar sobre la investidura més atribolada és si es produirà o no el Tamayazo, és a dir, un trànsfuga que impedeixi in extremis que Pedro Sánchez sigui president amb el suport d’una tropa d’assassins i de fanàtics. Es veu que Inés Arrimadas no ha escatimat esforços perquè aparegui aquest trànsfuga, que ella prefereix anomenar “un valiente por España”. És digne de menció a part el cas de la líder de Ciutadans, per la seva obstinada capacitat de resistència al sentit del ridícul.

]]> <![CDATA[L'Espanya ultradretana ens vol glaçar el cor a crits]]> Crits, esbroncades, interrupcions, cartells ofensius, crides al transfuguisme, amenaces... La triple dreta ha demostrat al Congrés la seva manca de respecte per les més mínimes regles de la democràcia. El seu comportament barroer ha sigut especialment virulent quan tenia la paraula la diputada Mertxe Aizpurua, d'EH Bildu, fins al punt que la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, els ha hagut de recordar que la llibertat d'expressió i la pluralitat ideològica són drets constitucionals, i ni així s'ha aconseguit calmar-los. Si la sessió de dissabte ja va ser vergonyosa en molts moments per l’actitud fatxenda i els comentaris injuriosos i ofensius de Pablo Casado, Santiago Abascal i Inés Arrimadas cap als seus oponents polítics, avui ha apujat el to de manera tan desproporcionada que fins i tot algun diputat socialista ha reconegut que feien "por" i que tot plegat feia pudor "de dictadura". Si finalment dimarts Pedro Sánchez aconsegueix ser investit per la mínima –aquest diumenge no ha aconseguit la majoria absoluta amb 166 vots a favor, 165 en contra i 18 abstencions–, caldrà que es prepari per a una legislatura en què aquestes esbroncades seran constants i no hi haurà ni un segon de treva en l'ofensiva a mort de la caverna mediàtica i dels poders fàctics de l'Estat.

]]> <![CDATA[A favor de la investidura]]> Que la JEC, un tribunal administratiu, decideixi la inhabilitació del president Torra basant-se en una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pendent de recurs al Tribunal Suprem resulta inexplicable des d’un punt de vista jurídic i susceptible de tota sospita política. És un escàndol que, en el context actual, només beneficia els partidaris de l’agudització del conflicte.

]]> <![CDATA[Sánchez també recomença]]>

No hi ha dubte que si hi ha una característica que defineix Pedro Sánchez com a polític és la seva extraordinària adaptabilitat al context, una flexibilitat pròxima al contorsionisme que té com a objectiu assolir el poder. És un tret que el dibuixa com algú poc de fiar i sense principis, un hipertàctic, però alhora és un avantatge competitiu en un món tan canviant com l'actual, on cada dia cal donar resposta a situacions imprevistes i la memòria o la coherència ja no cotitzen a l'alça.

]]> <![CDATA[Cop contra la investidura]]> Que les forces de la reacció farien tot el possible per desestabilitzar la investidura de Pedro Sánchez estava clar, però la manca d'escrúpols sempre bat un nou rècord en la pobra i dissortada democràcia espanyola. Com que es tracta de propaganda interna, va ser Pablo Casado qui, fent de portaveu de la JEC, va retirar la condició d'eurodiputat a Oriol Junqueras contradient així la immunitat reconeguda pel TJUE. També van ser el PP, Ciutadans i Vox els primers a congratular-se del fet que un òrgan teòricament administratiu retirés la condició de diputat al president Quim Torra per forçar la seva inhabilitació. La JEC ha decidit no esperar al TS i precipitar una decisió que excedeix qualsevol competència que li hagi estat reconeguda, per intentar dinamitar la investidura espanyola i complicar la posició d'ERC.

]]> <![CDATA[Un futur govern al ring]]> Si el sabotatge de la Junta Electoral Central no aconsegueix els seus objectius de torpedinar la formació de govern, dimarts serà investit Pedro Sánchez. En cas que la investidura tiri endavant, el govern PSOE-Podem inaugurarà la primera coalició real des de la Transició, però serà minoritari, de 155 diputats; i, com hem vist, ja té poderosos enemics abans de constituir-se. La seva primera prova de foc serà l’aprovació de pressupostos. A partir d’aquí, assistirem a una relació complicada entre dos partits que fins fa molt poc han estat furibunds rivals.

]]> <![CDATA[El ‘remake’ de Pedralbes]]>

El 20 de desembre del 2018 el president Quim Torra i el president Pedro Sánchez, després d'un conclave dels seus governs a Barcelona, es van reunir al Palau de Pedralbes per donar fe del pacte per llançar un "diàleg efectiu que vehiculi una proposta política que compti amb un ampli suport en la societat catalana", pacte que va mobilitzar la dreta i la ultradreta en contra del govern de l'Estat.

]]> <![CDATA[ERC valida el pacte amb el PSOE i la JEC decideix sobre Torra: les claus del dia, amb Antoni Bassas (03/01/2020)]]>

Divendres, 3 de gener del 2020. Avui el cel quedarà més enterbolit però no plourà. Demà entrarà una mica de vent sec que podria aixecar la boira a la tarda, però el panorama dels pròxims sis o set dies continua sent de sol, boires i matins freds i humits.

]]> <![CDATA[Esquerra davant el risc del pacte]]> L’acord d’ERC amb el PSOE és congruent amb l’estratègia republicana d’eixamplar la base independentista a la Catalunya metropolitana i és valent fins a la ratlla de la temeritat: deunidó facilitar la investidura d’un polític tan poc fiable com Pedro Sánchez, tenint el president del partit a la presó i la secretària general a l’exili. Serà fonamental veure com s’ho farà valer, Esquerra, perquè les bestieses que ja està dient la triple dreta nacionalista espanyola convertiran en un joc de nens les barbaritats de l’època dels tripartits (2003-2010) i posaran el PSOE al límit de la seva resistència (que no deu ser gaire, tenint en compte que Sánchez volia pactar amb Ciutadans i l’abstenció del PP). Tampoc no està sent gens amable la recepció del pacte a Madrid per part de JxCat. El poc que quedés d’unitat amb el soci de govern perilla. Comença un temps nou i és molt incert saber a qui li acabarà fent profit.

]]> <![CDATA[2/1: Esquerra se la juga]]> En el pacte per investir Sánchez, Esquerra se la juga. No tan sols pel fet de pactar, sinó sobretot per com ho explica. Perquè en l’explicació Esquerra s’enfronta amb el seu dilema històric, el que l’ha dut –segons com hi ha respost– a èxits enormes o a crisis greus. Pot posar l’accent en el fet que gràcies al pacte hi haurà a Espanya un govern d’esquerres que farà polítiques socials. O pot posar l’accent en el fet que gràcies al pacte s’entrarà en una solució política del conflicte català. No és igual on poses l’accent, dient les dues coses, perquè això es llegirà també com una declaració d’intencions per als pactes del futur: més cap a pactes d’esquerres si es posa l’accent en l’eix social, més cap a pactes sobiranistes si es posa en l’eix nacional. Esquerra ha d’aprofitar la posició de força. Però ha de pensar bé les explicacions. Perquè diria que el seu electorat real i potencial demana més una resposta en clau nacional que en clau d’esquerres. I al damunt hi ha un problema: una bona part del discurs no el podrà controlar, dependrà del que digui el PSOE, a qui li interessa més parlar d’un pacte de les esquerres que d’un pacte amb els independentistes. Com sempre que tens la clau, Esquerra té una gran oportunitat, i una gran responsabilitat.

]]> <![CDATA[Una oportunitat històrica que no es pot desaprofitar]]>

Pedro Sánchez va pensar després del 28-A, quan va treure 123 diputats, que estava en condicions d'absorbir Podem i una part de Ciutadans, fer un salt per acostar-se als 150 diputats i no haver de dependre dels vots dels independentistes catalans. No va fer cas dels que, com Miquel Iceta, li advertien que una repetició electoral era molt arriscada i podia acabar afeblint la seva posició. I així va ser com la nit del 10-N Sánchez es va trobar que no tan sols no havia tret 150 diputats sinó que n'havia perdut 3 i, cosa encara pitjor, que els vots d'ERC resultaven ara completament imprescindibles per a la governabilitat.

]]>