A la sèrie Star Trek, els habitants del planeta Vulcà es distingeixen dels humans per les celles i, sobretot, per les orelles acabades en punxa, mentre que els klingon, originaris del planeta Qo’noS, es caracteritzen per una sèrie de protuberàncies al front. A Solaris, la novel·la de Stanislaw Lem adaptada tres cops al cinema, hi ha un planeta cobert per un oceà conscient que representa una forma de vida amb una capacitat psíquica superior a la dels humans. La caracterització humanoide dels habitants d’altres planetes a Star Trek obeïa a les limitacions tècniques que forcen la televisió a materialitzar visualment els personatges, alhora que responia a la necessitat que els humans poguessin interactuar de tu a tu amb aquests éssers per generar les situacions dramàtiques que s’esperen a la televisió. “Si la interacció televisiva ha de ser diferent de la batalla, l’aparença dels extraterrestres ha de ser semblant perquè l’espectador s’hi pugui veure reflectit”, diu Eloi Puig, president de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia. La superconsciència líquida de Solaris, en canvi, és una mostra que la literatura està limitada per poc més que la imaginació i la tècnica de qui escriu.

La pregunta, com totes les grans preguntes que es poden fer, és senzilla: estem sols a l’Univers? Donar-hi resposta, però, ja és una altra cosa. Des de fa dècades científics de tot el món treballen en aquesta gran pregunta i, gràcies a l’acceleració tecnològica que ha experimentat l’astronomia en els últims anys, han avançat des del que inicialment eren respostes de caire especulatiu fins a la capacitat actual de detectar emplaçaments potencialment habitables fora de la Terra.