Molt probablement dimecres s’aprovarà l’ingrés mínim vital (IMV), proposta ja recollida a l'inici de la legislatura en el programa pactat pel PSOE i UP. Una mesura que s’ha accelerat i pretén ser una xarxa de seguretat per a tots aquells que s’han quedat sense ingressos i fora dels principals ajuts atorgats en el marc de la covid-19, com els ERTO. En un país amb poques eines per atendre el risc general de pobresa, l’arribada de l'IMV és sens dubte una bona notícia, però dependrà del seu disseny que es converteixi en un instrument eficaç per pal·liar les elevades taxes de pobresa crònica que tenim.

Les grans tragèdies de la història han definit la manera com ens relacionem. A mitjans del segle XX, després de patir dues guerres mundials i la Gran Depressió dels anys 30, vam buscar nous mecanismes que garantissin la continuació de les democràcies capitalistes occidentals. I així és com va sorgir l’estat del benestar modern. Ja no confiàvem únicament en la caritat de l’Església, i d’altres entitats socials, o de les xarxes familiars, si les coses anaven mal dades. Es va crear un nou pacte social, basat en la solidaritat, pel qual aportàvem al sistema confiant que, en moments de necessitat –atur, malaltia o jubilació–, l’estat ens donaria suport.

La pandèmia del coronavirus està causant autèntics estralls en l’existència material de gran part de la població no rica. Potser encara no som del tot conscients de les conseqüències de la combinació d’una crisi econòmica que s’estava gestant, la irrupció del coronavirus i la semiparalització econòmica imposada tot seguit no se sap encara per quant temps: centenars de milers de nous aturats si no milions a la UE, increment exponencial de la pobresa, rebaixes de salaris i poder adquisitiu... Molts països han decretat mesures extraordinàries.

Què passaria si els ciutadans rebessin cada mes una quantitat fixa de diners sense condicions? S’animarien a acceptar més feines esporàdiques? Correrien més riscos i engegarien projectes empresarials propis? O bé optarien simplement per quedar-se a casa o al bar sense fer res? Aquestes són algunes de les preguntes que el govern de Finlàndia es proposava respondre quan fa dos anys va començar un experiment pioner per testar una versió beta d’una renda bàsica universal. En la seva definició clàssica, la renda bàsica universal és una paga periòdica per a tots els ciutadans, sense requisits de nivell de renda ni de treball.