"No vaig actuar prou bé ni prou ràpid". El ja exconseller d'Exteriors Alfred Bosch ha admès aquest dilluns que no va fer una gestió diligent del cas de presumpte assetjament sexual a dones del seu departament per part del que era el seu cap de gabinet, Carles Garcias, i va presentar la seva dimissió a l'executiva d'ERC, reunida d'urgència per analitzar les repercussions de la publicació de la notícia per part del diari ARA. Recordem que, segons la informació recopilada per aquest diari, va haver de ser el partit, i en concret el seu president, Oriol Junqueras, el que va forçar la dimissió de Garcias el 24 de gener passat, davant la quantitat d'indicis que hi havia en contra seu i malgrat que la investigació independent oberta pel partit no estava acabada.

La caiguda d’Alfred Bosch i l’ascensió d’Ernest Maragall, cuinada a foc lent des de fa mesos, és el símptoma d’un mal polític no atribuïble exclusivament a Esquerra: més que triar un candidat preparat per governar la ciutat -Maragall, de fet, és un dels que podrà presumir de més experiència municipal-, els partits semblen abocats a una batalla pel dirigent més mediàtic, com si en comptes d’unes eleccions fos un reality televisiu. La tendència ha anat creixent comici a comici, en què les formacions han optat per independents amb un cert recorregut als mitjans i a Twitter abans d’apostar per la trajectòria dels seus quadres: són les conseqüències de la desafecció pels polítics tradicionals i de l’espectacularització de la política, més pendent del retuit i del vídeo viral que de les mesures concretes. De fet, Bosch mateix se’n va beneficiar el 2011: va desbancar un gat vell com Jordi Portabella i va obtenir el suport de l’aparell davant d’Oriol Amorós, bregat durant anys a la federació barcelonina. I de número 2, un altre perfil d’independent amb càmera incorporada, Juanjo Puigcorbé. No va ser, precisament, la millor tria d’ERC.