¿M’ho sembla només a mi o, tot d’una, hi ha una tendència a ridiculitzar els independentistes? No parlo de l’independentisme, sinó de la gent anònima que manté viu aquest anhel legítim d’aspiració política. No parlo, tampoc, de la tasca abrusadora dels mitjans espanyols que ja ens han acostumat a la gota malaia de la indecència. Parlo dels mitjans d’aquí i dels ciutadans de bona fe. Sento programes d’humor, a la ràdio, que durant anys i panys han remat a favor de la causa i, ara que s’ensumen que l’arribada a Ítaca queda per a una altra generació, s’han apuntat al carro de la befa cap als adotzenats que van a toc d’esquella. Els tracten com a alienats sense criteri propi que compren samarretes turqueses quan han de ser turqueses o s’empassen un pou d’hores d’autocar perquè es vegi plena la fotografia aèria de la manifestació de cada any. El que abans veien com una heroïcitat, ara ho pinten com una fricada. De cop i volta, es foten de la 'revolta dels somriures', perquè ja no veuen la revolució per enlloc i perquè la realitat –a base d’hòsties, presons preventives i sentències– els ha esqueixat la rialla. Mentre l’humor s’ha posat del bàndol de qui va guanyant, els intel·lectuals han entrat en la dèria de clamar per l’autocrítica. Però l’independentisme ja n’ha fet tanta, del dret i del revés, que potser ja convé sortir de la paràlisi, acceptant el passat però mirant el futur. L’objectiu continua sent el mateix i la mobilització de dimecres a Barcelona no es pot menystenir... No són 700.000 enganyats –o els que fossin– que segueixen consignes. És al revés. És una multitud com no es veu enlloc més d’Europa, que ni es cansa ni es cansarà de lluitar pel seu dret fonamental: de decidir què vol ser. Fem anàlisi crítica i riguem-nos de tot, esclar que sí. Però sempre, no segons d'on bufa el vent.

]]>