<![CDATA[Ara Andorra - antifeminisme]]> 10 <![CDATA[Pilar Aymerich, a favor de les dones]]> Pocs dies abans que un altre 20-N, com si fos la cosa més natural del món, sortissin banderes feixistes als carrers del nostre país i poc abans que se sabés que el 25-N a Madrid no hi hauria declaració institucional contra la violència masclista perquè l’actual govern de la ciutat no creu en la necessitat de combatre la violència masclista, a la veterana fotògrafa Pilar Aymerich li van donar al CaixaForum el premi Margarita Rivière al rigor periodístic amb visió de gènere, atorgat per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya dins dels seus Premis de Comunicació No Sexista. Moltes felicitats, Pilar!

]]> <![CDATA[Els homes de l'Índia ja no es podran divorciar repetint tres cops la paraula 'talaq']]>

Fins aquest dijous a l'Índia existia una pràctica musulmana coneguda com a 'triple talaq' per la qual un marit podia divorciar-se de manera instantània repetint tres vegades la paraula 'talaq', que significa "Em divorcio". L'home, doncs, només havia de dir tres cops aquesta paraula per separar-se formalment i unilateralment de la seva parella i sense que ella tingués cap tipus de dret a rèplica. D'ara en endavant, però, això ja no serà possible: el govern indi ha aprovat una llei que criminalitza amb penes de presó de fins a tres anys aquesta acció després de rebre l'aprovació del Senat amb el vot a favor de 99 legisladors i 84 en contra.

]]> <![CDATA[Ruptura o reforma]]> Una estranya sensació de 'déjà-vu' m’acompanya de manera incansable aquests dies, si bé els fets no sempre es reiteren amb la mateixa exactitud, esclar. Ara no faríem servir aquesta expressió en francès per referir-nos a la sensació d’haver viscut una situació que es torna a repetir, sinó que recorreríem a l’anglès amb algun matís, ja que segurament preferiríem parlar de 'challenges' a la vista, més que de coses del passat. He de reconèixer que la introducció permanent d’anglicismes a la nostra manera d’expressar-nos no només m’incomoda sinó que, a més, la trobo absurda. En aquest article trobaran alguns exemples quotidians de fins a quin punt s’han fet habituals en la nostra manera de parlar.

]]> <![CDATA[Hauria de ser una festa, però encara som a les trinxeres]]> El 8 de març hauria de ser un dia de festa i celebració. Hauríem de celebrar l’assoliment de la igualtat plena entre dones i homes, i l’erradicació de totes les formes de violència masclista. Hauria de ser un reconeixement a les dones i moviments feministes que ho han fet possible. I també hauria de servir per recordar aquelles que no van arribar a gaudir dels seus drets i les assassinades només pel fet de ser dones.

]]> <![CDATA[8 de març, la causa de la humanitat]]> El 8 de març del 2018 va produir una marca indeleble en les turbulentes dècades amb què hem començat el mil·lenni. Milions de dones protagonitzaven una vaga a tot l’Estat que feia anys que era somiada i treballada per les activistes feministes. I a tota revolució li correspon una reacció. Si Albert Rivera, que havia mantingut una actitud displicent davant d’aquella vaga, s’afanyava a proclamar-se just després líder del feminisme transversal, i ara ho farà del “feminisme liberal”, un any després els seus aliats de Vox a Andalusia ja demanen llistes negres de les treballadores i treballadors que lluiten contra la violència de gènere. Alhora, la tercera pota d’aquesta reacció, Casado, promet la derogació de la llei d’avortament per tal de “finançar les pensions i la salut”. Però el cretinisme de tot això, si no el feixisme de pensar que algú pot disposar del cos i la vida d’un altre ésser humà, és tan sols la punta de l’iceberg de la reacció patriarcal. La revolució a voltes silenciosa, a voltes militant, que protagonitzen les dones des de fa dècades, troba davant seu una reacció que no es mesura només amb els discursos dels seus líders, sinó amb la sang de milers de dones assassinades a mans d’un patriarcat que reacciona amb violència a la seva pèrdua de poder. I és que aquesta història enfonsa les seves arrels en el temps, no té un final escrit, cal guanyar-la, i no va tan sols de la igualtat. Tracta també de l’opressió.

]]> <![CDATA[Una ideologia que humanitza]]> L’auge del feminisme, com el de tots els - ismes que volen canviar l’ statu quo, està provocant i provocarà fortes reaccions. Reaccions d’altres -ismes que, havent-se de limitar a defensar el que hi ha, es camuflen de sentit comú i tenen molt fàcil, partint dels prejudicis d’una audiència poc entrenada a pensar, presentar-lo com a “excèntric” i “radical”. Com tot moviment progressista, el feminisme aplega d’entrada la part més activa i inquieta de la societat -la que no es queda a casa i es mobilitza-, i això pot crear el miratge que és més ampli i hegemònic del que en realitat és. Però els que lluiten i es manifesten -sent majoria entre els més actius- poden ser minoria quan hi sumem els passius, que no per passius deixen de ser potencials electors i la primera matèria amb què treballen els populistes. Que ho preguntin als que clamen darrere la pancarta “Volem acollir”.

]]> <![CDATA[L’imperi del secret i el poder femení]]> 1. Imatge. Tots sabem que qui aconsegueix imposar les paraules té garantida l'hegemonia. Les paraules i, evidentment, els silencis: el que no es pot dir. L’Església catòlica, que ha sigut mestra en el control del llenguatge, mostra símptomes de desconcert en els temps actuals perquè nota que se li escapa el control de les paraules. I que en temps de caos comunicacional no li resulta fàcil preservar el secret. El papa Francesc, quan ha agafat el timó per afrontar les creixents denúncies dels que havien estat condemnats a suportar el patiment en silenci (amb la inhibició de la societat), ha decebut el personal i ha agreujat la desolació de les víctimes d'abusos dels pederastes amb sotana.

]]> <![CDATA[Mary Poppins en l’era del #MeToo]]> Aquest Nadal passat hem pogut veure als cinemes el retorn de Mary Poppins. Sí, aquella mítica mainadera que, des del 1964 fins avui, ha enlluernat amb la seva màgia i la seva personalitat, ferma i independent, grans i petits. No obstant, la pel·lícula del 2018 és diferent, menys rupturista, menys innovadora i, sobretot, menys feminista. Jo encara recordo amb emoció aquell al·legat de la senyora Banks, la mare dels nens, cridant “Avui les cadenes s’han de trencar” en un divertit número musical que s'acompanyava d’un vestit clàssic, típic de les sufragistes de principis del segle XX, i una banda de tela blava que li travessava el pit i en què es podia llegir “Votes for women”. Mirava de convèncer les seves assistentes de la llar i la mateixa Mary de la necessitat de sortir de l’encotillat règim domèstic al qual estaven sotmeses per poder ser lliures.

]]> <![CDATA[Ens hem de continuar entrenant]]> La setmana passada vaig anar a veure en Raül Romeva a la presó de Lledoners. Al Raül se'l veu molt fort en tots els sentits. Faig broma sobre el seu estat físic i li dic que jo m’he saltat el gimnàs per anar-lo a veure. Com que només hi vaig un cop per setmana, ja ho deixo per a la que ve. Li sap greu. A mi no tant. Li dic que ho recuperaré. Jo puc triar. Ell no. Tot i així, se'l veu distret, a la presó. Encara que les paraules sonin terriblement inexactes per a un context tan injust.

]]> <![CDATA[Feminisme antifeminista]]> Si no hi reflexionem gaire, qualsevol antifeminisme ens sembla, necessàriament, reaccionari i de dretes. La idea que homes i dones tenen els mateixos drets i potencialitats, i que cal canviar el que sigui perquè aquesta igualtatsigui socialment real, té uns efectes tan civilitzadors que cal ser molt carca per rebutjar-la.Però el feminisme del segle XXI engloba ideologies i filosofies molt diverses. Tan diverses que alguns corrents feministes són radicalment crítics amb d’altres. Per desgràcia, qui opina des del feminisme no ens sol alertar d’aquesta diversitat. Ens ven com a feminisme el que sovint és només un corrent -potser més de moda, potser conjunturalment hegemònic- d’un marc ideològic molt més ampli.

]]> <![CDATA[Vox o la Reconquista de los Cruzados]]> En el 'Salvados' que Jordi Évole va dedicar a Vox just després dels seus resultats a Andalusia, a part de descobrir que Carlos Herrera parlava català (va viure fins els 19 anys a Mataró) i que als mítings d’aquesta formació es cantava 'El novio de la muerte', himne de la Legión, fundada per Millán-Astray, va quedar un interrogant en l’aire. Évole es preguntava: “¿Por qué utilizan la Reconquista?” i Herrera contestava amb un concís i gens aclaridor: “No lo sé”.

]]> <![CDATA[L’inquietant antifeminisme]]> L’avanç polític de l’extrema dreta arreu del món és un fet. Per esmentar només els darrers casos, l’any va acabar amb el triomf de Jair Bolsonaro al Brasil i la irrupció de Vox a la política espanyola. Una victòria política acompanyada d’un inquietant desacomplexament del discurs racista, xenòfob i antifeminista en determinats –però influents– mitjans de comunicació, i sobretot a les xarxes i la cultura popular. A tall d’exemple, vegeu l’èxit del raper espanyol Hill Kin i la seva cançó 'Feminazi', un fenomen d’interès perquè també al Brasil l’èxit de Bolsonaro va anar acompanyat d’un grapat de cançons masclistes fetes virals. (Per a més informació, llegiu a 'La Trivial' l’article de Iago Moreno "La ofensiva cultural de Bolsonaro: fake news, trap y antifeminismo".)

]]>