La novetat més gran de les eleccions espanyoles del 10-N a Catalunya és que el vot independentista ha arribat al 43%. Això comporta un augment de dotze punts des de les primeres de les quatre eleccions espanyoles dels darrers quatre anys, les de desembre del 2015. A les darreres eleccions catalanes, fa dos anys, les candidatures independentistes van obtenir un 47% dels vots, de manera que la proporció de vots pro independència ja és molt semblant als dos tipus d’eleccions.

Quan Zygmunt Bauman, el filòsof de la globalitat, la postmodernitat i el consumisme extractiu, ens advertia de la poca consistència dels principis col·lectius en les societats considerades avançades, no érem prou conscients de fins a quin punt hauríem de tenir en compte aquest factor en les anàlisis electorals. L'aparador de l'oferta política disposa de més productes que mai, com en els aparadors o pàgines de vendes digitals, i els electors mostren més volatilitat.

Cal veure-ho per creure-ho. Els teleespectadors van assistir ahir atònits a l'enèsim gir tàctic de Pedro Sánchez, que de renegar del suport d'Unides Podem i vetar Pablo Iglesias va passar a abraçar-s'hi i a anunciar un acord per a un govern de coalició. La política obliga sovint a aquests girs de guió, però en aquest cas és evident que per a aquest viatge no calien alforges, ja que el mateix acord era perfectament viable a l'estiu si tots dos, sobretot Sánchez, haguessin tingut una mica més de cintura i visió política. El resultat de l'aposta de Sánchez per repetir eleccions és a la vista de tothom: una dreta reforçada i una extrema dreta disparada, mentre que tant el PSOE com Unides Podem han retrocedit.

En aquestes eleccions, malgrat que la participació ha baixat i s’han perdut 273.441 votants pel camí de la repetició electoral, l’independentisme ha aconseguit sumar 7.000 votants nous, i avançar gairebé tres punts. S’ha situat en un 42,6% del vot, una xifra inèdita en unes eleccions generals. Sembla, doncs, que en aquest cas la multiplicació de les opcions electorals independentistes ha sigut positiva per als seus interessos electorals.

La premsa internacional es fa ressò del resultat electoral a Espanya i destaca que el 10 de novembre no ha servit per superar el bloqueig polític.

Dia de la marmota electoral en què totes les cadenes de televisió van reproduir, pel que fa al format, uns especials electorals molt similars als de fa set mesos. Entre les coses que no canvien, la televisió pública catalana continua marcant les diferències respecte a la resta amb Toni Cruanyes, Lídia Heredia, Raquel Sans i Carles Prats al capdavant, acompanyats de les filigranes del plató virtual. El control que tenen de la situació els permet, fins i tot, el luxe de deixar anar alguna ironia. Heredia, davant dels resultats de Ciutadans, va fer broma: “M’has fet pensar en aquell gos, el Lucas. I acabarà sent un «Hasta luego, Lucas» ”. A aquestes altures i després de tantes jornades electorals, és incomprensible que més televisions no hagin volgut copiar el plantejament informatiu ambiciós, clar, innovador i modern de TV3.

La tendència del bloc de dreta (Cs, PP i Vox) a Catalunya contradiu la que impera a l’Estat en conèixer un declivi des dels comicis del 2016, però es radicalitza i perd autonomia amb la implosió de Cs. Vegem-ho.

Les pel·lícules del cineasta japonès Akira Kurosawa. Aquest va ser el primer tema de conversa d’un grup de militants històriques del PSC -“fundadores també”, matisava una- que van aplegar-se a la seu dels socialistes catalans per seguir la jornada electoral. I ho van fer, tal com va assenyalar una d’elles, la Gemma, després de comprovar que hi havia opcions de superar ERC a Catalunya. Quan la Gemma va veure que podien guanyar els republicans, va canviar-se per anar-se’n amb les seves companyes de moltes dècades de lluita compartida: “Si passem ERC, tornem a ser nosaltres. Hemos vuelto ”. Al final no va ser així. Al contrari, el PSC va allunyar-se en nombre de vots d’ERC i per això les sensacions del grup s’anaven fent més agredolces a mesura que avançava la nit. I això que la Gemma, abans de començar el recompte, havia clavat els resultats, vaticinant 120 escons. “Són bons resultats, però en una situació molt més complicada”, resumia preocupada abans d’admetre que “el federalisme està més lluny”.

El resultat d’ahir és dolent per a Espanya i també per al sobiranisme català, tot i que a aquest últim també li suposa, en certa manera, una victòria moral. No només pels seu mèrits (un resultat de rècord, en vots i escons) sinó també perquè el mapa electoral català cada cop és més diferent de l’espanyol. Catalunya no té les eines per avançar cap a la independència, però mentalment la desconnexió es fa cada cop més palesa, perquè Espanya s’entesta en allunyar-se, amb una tossuderia difícilment explicable, amb l’anticatalanisme com a punt comú d’una Santa Aliança que va del PSOE a Vox, i que ha convertit els últims mesos en una competició de patrioterismes baixos de sostre que, lògicament, ha acabat beneficiant Vox. El neofranquisme, sempre latent, camuflat al PP i a Ciutadans i barrejat amb un vot més difús, nodrit del descontentament i de l’atàvica pulsió unitarista espanyola, ha trobat finalment una forma d’expressió genuïna. Condicionarà l’actitud de Pablo Casado (que ja porta l’anticatalanisme de sèrie) i segurament farà impossible un viratge del PSOE cap al sentit comú i el diàleg amb el sobiranisme català.

[Consulta tots els resultats de les eleccions generals 2019]

[Consulta tots els resultats de les eleccions generals 2019]