<![CDATA[Ara Andorra - fracàs escolar]]> 10 <![CDATA[La innovació educativa no és neutral]]> Quan la democràcia és fràgil, i la veiem vulnerada, més que mai, hem de recordar-nos que l’educació no es pot limitar a un conjunt de tècniques. L’educació és un compromís ciutadà i amb la ciutadania. Tota democràcia està cridada a fer de l’educació la seva prioritat.

]]> <![CDATA[Millor educació, millor ocupació]]>

No descobrim res de nou en les dades que indiquen que a Espanya el percentatge de joves que abandonen els estudis sense un títol més enllà de l’ESO continua entre els més alts d’Europa. És una constant que es manté malgrat la significativa caiguda dels últims deu anys, durant el període més dramàtic de la crisi econòmica i de l’ocupació. Sabem també que l’abandonament prematur dels estudis es produeix sobretot entre els col·lectius més vulnerables. A Catalunya, la taxa d’abandonament l’any 2018 va ser del 17,1%; aquest percentatge puja fins al 34% entre els joves estrangers i els fills de famílies amb baix nivell d’estudis.

]]> <![CDATA[Escola i immigració: contra tot fatalisme]]> “Quan us sento parlar, quan veig totes les vostres estadístiques i l’anàlisi que en feu, em penso que la meva escola, segons el que vosaltres dieu, s’hauria de tancar. La meva realitat no té res a veure amb el que dibuixa la vostra gràfica. Estem millorant els resultats dels alumnes i tenim un augment de matrícula sorprenent. Les famílies s’han involucrat en la vida del centre, estem oberts al barri i els alumnes estan orgullosos de la seva escola. Per a què em serveixen els vostres informes? Quan deixarem de considerar com a problema els fills de la immigració?” Són paraules de la directora d’una escola de Vic. Avui ella ja està jubilada, però fa uns anys que les porto gravades. Les va dir després de sentir un ponent, i encara em ressonen quan veig el titular “El fracàs escolar dels alumnes immigrants gairebé duplica el dels autòctons”. Aquest cop és notícia arran de la publicació d’un informe del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB, fet amb dades del departament d’Ensenyament i l’Idescat.

]]> <![CDATA[El fracàs de Catalunya]]> La setmana passada es va fer públic un estudi del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona que denunciava les diferències en els resultats escolars a Catalunya en funció de la relació de l’alumne amb la immigració. En concret, l’estudi analitzava la proporció d’estudiants de quart d’ESO de centres públics que no aconsegueixen obtenir el títol i posava de manifest que entre els immigrants arribats a Catalunya després dels 7 anys la proporció arriba al 29,2% i que entre els nascuts a Espanya de dos pares immigrants la proporció és del 17,3%, unes proporcions que comparava amb la dels nascuts a Espanya de dos pares espanyols, que és del 10,3% (curiosament, la dels nascuts a Espanya d’un pare espanyol i d’un d’estranger és una mica inferior, 10,1%).

]]> <![CDATA[L’exemple del Raval]]> El Raval és un barri magnètic. La seva proximitat al port l’ha convertit en la porta d’entrada simbòlica a la ciutat de Barcelona. Ple de referents literaris i de vides reals i imaginàries, és un barri associat als límits físics i metafòrics de la ciutat. El seu nom d’origen àrab remet a un territori als marges, a l’espai que s’escampa més enllà de les muralles. El Raval va néixer entre els segles XIII i XIV al territori llavors no urbanitzat comprès entre les antigues muralles de la Rambla i les rondes. Des d’aleshores, la seva ha estat una història lligada als marges geogràfics i socials de la ciutat. Però també és el barri d’arribada per excel·lència, el lloc on imaginar una vida nova, un espai d’esperança. Indret de diversió de la burgesia que es va instal·lar a l’Eixample a finals del segle XIX, el Raval és avui marginalitat però és també un espai de barreja, anonimat i creació. Centre i perifèria alhora, és un barri petit, de poc més d’un quilòmetre quadrat, i extremadament dens. A una trama urbana d’origen medieval s’hi afegeix una densitat de població tres vegades més alta que la mitjana de Barcelona, ja molt elevada en termes europeus. En aquest espai tan petit i dens hi conviuen més de cinquanta nacionalitats sense gaires vincles culturals ni històrics entre elles. El Raval és un barri d’equilibris precaris que no deixa indiferent a ningú.

]]>