Els resultats de l’Enquesta d’Usos Lingüístics a la població adulta del 2018 elaborada per la direcció general de Política Lingüística i l’Institut d’Estadística de Catalunya han generat valoracions diverses. Natural, atès que tota estadística, per alta que en sigui la qualitat i baix el marge d’error, pot ser llegida amb més o menys optimisme. M’ha sorprès, però, llegir articulistes que més enllà d’interpretar-ne resultats els qüestionen i diuen que és acientífica, que els enquestats se senten intimidats i que les notícies són falses, anglicisme, inclòs. L’enquesta no és una recerca per observació ni qualitativa, que demanen altres mètodes. Benvingudes les estimacions personals, amb respecte per la qualitat de l’enquesta i els enquestats, i sobretot propostes que facilitin que la llengua pròpia del país sigui opció de tots els ciutadans i progressi cap a la plenitud a la qual ha d’aspirar tota societat democràtica.

Avui analitzaré la difusió que han fet alguns mitjans de l’Enquesta d’Usos Lingüístics 2018 (EULP) no tant per fer-ne una crítica com per mostrar com és de difícil ara mateix avaluar objectivament la salut del català. Necessitem que el català vagi bé perquè, si no hi va, el que caldria fer per revertir el retrocés obre una caixa de trons que ningú vol obrir. L’optimisme sobre el català l’aplaudeix l’independentisme que vol ampliar la base i el coreja l’espanyolisme que té fòbia a la immersió i assegura que el castellà està en perill. Per no parlar de l’establishment. L’optimisme és, doncs, una teràpia col·lectiva, però la feina del periodisme segueix sent explicar la realitat.