El president de França, Emmanuel Macron, ha anunciat la dissolució de l’Assemblea Nacional i la convocatòria d’eleccions legislatives després dels resultats de les eleccions europees a França, on l’extrema dreta liderada per Marine Le Pen ha guanyat amb el 31,3% dels vots.

Que França i Alemanya es posin d’acord no sempre és suficient per fer funcionar l’engranatge d’una Unió Europea constituïda encara per 28 membres. La reunió de tots els caps d’estat i de govern per negociar les presidències de les principals institucions havia d'arrencar ahir a les 18 hores, però aquest dilluns al matí encara durava. Finalment, després de més de prop de 16 hores de negociacions, s'ha suspès la cimera i s'han emplaçat a tornar-se a trobar demà dimarts a les 11 hores del matí, amb l'esperança d'assolir un acord abans de la constitució del Parlament Europeu de dimecres.

El president grec, Prokopis Pavlópulos, ha dissolt aquest dimarts el Parlament i ha convocat eleccions anticipades per al 7 de juliol en resposta a la sol·licitud que va presentar dilluns el primer ministre grec, Alexis Tsipras. Amb la publicació del decret presidencial, comença oficialment la campanya electoral a Grècia.

Cop de realitat a Matteo Salvini, que ha vist com la negativa del partit polonès Llei i Justícia (PiS) a integrar-se en el bloc d'euroescèptics impossibilita el seu pla de crear un sol grup a l'Eurocambra per exigir una reforma de les institucions europees que torni el poder a les capitals nacionals. Els polonesos es mantindran al grup de Conservadors i Reformistes.

Les negociacions per repartir-se els càrrecs d’aquesta legislatura europea tenen una novetat: ja no són dues les famílies polítiques que s’asseuen a la taula, sinó tres. Populars, socialistes i liberals posen avui les primeres cartes damunt la taula després de les eleccions europees. I en aquesta taula, Espanya hi té un paper clau perquè com a negociador en cap dels socialistes europeus hi ha Pedro Sánchez que, tot i això, s’asseu sense candidats clars i potents per a Espanya, que té l’assignatura pendent de guanyar pes a les institucions. Dijous va rebre a la Moncloa el president del Consell Europeu, Donald Tusk, en la seva ronda de contactes per preparar la cimera de líders on oficialment s’abordarà la qüestió, al final de juny.

Fa una setmana era l’alcaldessa antisistema que no sabia negociar, la de la inseguretat i els manters, la que no havia complert les promeses d’habitatge, la dona autocentrada, còmplice de l’independentisme. Ada Colau era l’objectiu a batre de la premsa i la Catalunya benpensant. Però les urnes tenen un poder transformador extraordinari i tots aquells que volien acabar amb els comuns han descobert que poden ser un mal menor i han recuperat allò d’“antes roja que rota”. La nova evolució del diable que encarnava Colau l’encarnen ara Ernest Maragall i el seu independentisme, que no és qualsevol independentisme sinó el que prové del federalisme socialista escarmentat, i que, per tant, va abandonar la recta via.

Anàlisi dels resultats electorals. Encara no ens hem posat d’acord què va significar el 28-A que ja ens cal sobreinterpretar el 26-M. Una de les idees noves l'hi vaig sentir al periodista Carles Quílez als vespres de RAC1. Argumentava “la lleugeresa” amb què el votant independentista havia votat Junqueras a les eleccions generals i, en canvi, havia optat per Puigdemont a les europees. L'última moda ja no és blasmar els líders polítics, en presó preventiva o a l’exili, sinó menystenir els seus votants. Potser seria convenient intentar entendre, sociològicament, el fenomen de l’últim mes. Esbosso una teoria de butxaca basada en tres punts. 1. El votant independentista sap llegir, a cada urna, què li convé a la causa. A les eleccions al Congrés li va donar tota la força a Junqueras, com a vot útil. Convenia enfortir el guanyador a Catalunya. Però també va saber donar la força necessària a Rull o Turull allà on es presentaven. Igual ha passat amb Puigdemont a Europa. Es tracta, doncs, de passar el rasclet i veure, a cada moment i a cada lloc, què és el més convenient per mantenir viu el clam per la llibertat. I, de passada, dir als representants polítics que no són on haurien de ser, que no els deixaran de petja. 2. Aquests vots demostren que la gent està molt per damunt dels partits. No li importa tant les sigles com la força global per no oblidar l’objectiu comú. Encara que ERC, JxCat o la CUP facin l’estratègia pel seu compte, el votant de bona fe mira més enllà i no es mou per sectarismes partidistes. La urticària la deixa per als llepafils que viuen a sou d’un partit. 3. Es pot prohibir que Junqueras o Sànchez facin de diputats, se li pot tancar la porta de l’Europarlament als morros a Puigdemont, es perpetren acords antinaturals per barrar-li el pas a Maragall, però un 49,71% de paperetes independentistes potser són massa per passar-se-les per l’engonal. Igual que es respecten totes les opinions, estaria bé que també es respectessin tots els vots.

]]> Hem viscut la segona onada electoral, molt més complexa que la de l’abril. Els resultats han confirmat algunes petites esperances que jo avançava fa un mes, però han portat sorpreses i han deixat nous motius de preocupació: a Madrid amb el probable tripartit de dretes, a Brussel·les amb els dubtes per nomenar el president de la Comissió, a tota la UE amb l’avançament de forces euròfobes, i a Catalunya, amb dificultats per formar majories estables. Són motius que, juntament amb d'altres, no fan preveure un període tranquil ni uns governs prou eficients.

]]> En nom de la defensa de la llei i l'ordre es va imposant l'arbitrarietat que va corrompent la democràcia i la confiança en les institucions. Amb decisions inexplicables democràticament es menystenen els drets dels càrrecs electes i, especialment, dels ciutadans que han expressat a les urnes la seva voluntat política en l'elecció lliure dels seus representants. Veiem com uns eurodiputats poden començar els tràmits per tenir accés a la seva acta i com d'altres no poden entrar al Parlament Europeu. Els eurodiputats independentistes exiliats o a la presó tindran molt difícil exercir, com es va veure ahir amb una primera decisió tan arbitrària com previsible en un club d'estats on s'imposa l'auxili governamental mutu. Si el president Carles Puigdemont i l'exconseller Comín no es desplacen a Madrid, la Junta Electoral Central els exclourà de la llista oficial que ha d'enviar al Parlament Europeu perquè puguin participar en la sessió constitutiva a Estrasburg. Sense trasllat per jurar la Constitució físicament a Madrid i renunciar a l’acta al Parlament de Catalunya, el seu nom no hi figurarà. Però el reglament de l’Eurocambra diu que “els diputats prendran possessió dels escons amb plenitud de drets, encara que no s’hagin comprovat les seves credencials”, per la qual cosa es farà un pas més per deixar en evidència la debilitat democràtica i l'arbitrarietat de l'abús de poder. Serà a Europa i es filtrarà la indignació a una part de l'opinió pública, però els diputats continuaran suspesos.

]]> En realitzar-se simultàniament, les eleccions municipals i europees ens han donat molta més informació de la que tenen habitualment els analistes electorals. Gairebé tots els electors han dipositat el seu vot a les dues urnes. Bé sigui per l’interès del moment o perquè la molèstia de votar quedava compensada per la possibilitat d’emetre dos vots, el fet és que la participació a les municipals ha augmentat, i la de les europees ha augmentat molt.

]]>

Després de 25 anys, Riace, el poble símbol de l’acollida a Itàlia, ha donat l’esquena al seu alcalde, Domenico Mimmo Lucano, i ha triat el candidat de Matteo Salvini en les eleccions municipals de diumenge. Els comicis van confirmar l’hegemonia de la Lliga, ultradretana, com a primer partit del país, i van certificar el seu imparable avenç al sud d’Itàlia, feu històric de l’esquerra. Lucano va tornar diumenge al seu poble després de sis mesos d’exili, des que va ser forçat a deixar-lo arran d’una investigació de la Fiscalia. Es presentava com a regidor en una llista cívica de centreesquerra, que va ser la més votada al nucli històric del municipi en les eleccions locals que es van celebrar en paral·lel a les europees. Però els residents a Riace Marina, la zona més poblada i turística de la localitat, es van decantar aquest cop pel candidat de la Lliga, Antonio Trifoli.

]]>

L’ARA consolida la seva posició com a diari informatiu i de servei. Els resultats d’audiència de les últimes eleccions -municipals i europees- mostren una afluència disparada a l’edició digital i trenca alguns dels rècords interns. El site dedicat als resultats de les eleccions va generar, per exemple, un total d’1.680.294 visites fins dimarts al matí, mentre que el de la contesa anterior, el 2015, va arribar a 1.237.077. És un creixement del 35,8% que evidencia com la capçalera esdevé referencial en els casos de grans esdeveniments i notícies de gran abast.

]]> Si observem, municipi a municipi, els mapes de les passades eleccions municipals i europees, constatarem, com ja han fet molts analistes, que s’ha produït un vot independentista dual. Heus aquí, doncs, el primer i més repetit dels titulars. El segon té a veure amb una relativa revifalla del PSC en detriment del PP i Cs, sobretot en el si del mal anomenat “cinturó roig”. En realitat, aquest territori sempre ha estat, i continua sent, 'rojigualdo'. Dic això perquè sense aquest matís cromàtic no s’entendria en absolut per què allà, fins fa ben poc, el vot a Cs i PP era, amb molta diferència, el més alt de Catalunya si fem abstracció de Pedralbes. En tercer lloc, cal fixar-se en la sobtada desaparició de la CUP del panorama polític català: sembla que això de cridar a la desobediència tot fent dringar plàcidament els glaçons d'un gintònic –gran herència de la Barcelona de Bocaccio!– ja no cola.

]]>

A Hongria hi ha dos guanyadors de les eleccions europees. D’una banda, una participació ciutadana de rècord en un país en què les institucions de Brussel·les aixequen poques passions: un 43% de votants, que en comparació de la mitjana de la UE, 51%, és poc però que supera en 16 punts la de fa cinc anys. De l’altra, el segon guanyador té nom propi i és, amb permís de l’italià Matteo Salvini, l’enfant terrible dels 28, l’home que ha fet del seu rebuig a l’arribada de nous immigrants, fins i tot de manera consensuada i organitzada, la seva marca personal. El Fidesz del primer ministre, Viktor Orbán, es va imposar en els comicis amb una còmoda majoria. 13 dels 21 eurodiputats en joc, un més que el 2014, molt lluny dels 5 que van sumar els progressistes.

]]>

La derrota de Syriza a les eleccions europees a Grècia no té pal·liatius: la formació d’Alexis Tsipras, la mateixa que el 5 de juliol del 2015 guanyava amb el 62,5% el referèndum per dir no als plans d’austeritat de la UE, es va quedar diumenge amb el 23,7% dels vots, gairebé 10 punts per darrere dels conservadors de Nova Democràcia. Grècia aportarà més diputats conservadors que d’esquerres al pròxim Parlament Europeu. El resultat a les municipals i regionals va ser semblant.

]]>