<![CDATA[Ara Andorra - Eleccions municipals 2019]]> 10 <![CDATA[Dret a la ciutat]]> Passades les eleccions i constituïts els nous ajuntaments, tornem al moment de la veritat. Què faran els nous consistoris? Seran capaços de resoldre els grans problemes de la ciutadania, aquells que ens poden angoixar cada dia, en els quals ens hi va la vida, per dir-ho així?

]]> <![CDATA[L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Ara que Valls ho ha deixat amb Rivera’]]> A Ada Colau li va faltar temps ahir per penjar el llaç groc a la façana de l’Ajuntament de Barcelona, en una barreja de solidaritat política i personal (de la qual no tinc motius per dubtar-ne) i, també, d’un oportunisme polític innegable perquè, ara que ja l’han escollit alcaldessa i no perilla el suport del PSC ni els vots de Valls, necessita en canvi fer gestos per compensar les profundes contradiccions en què ha incorregut.

]]> <![CDATA[Portades que estalvien als alcaldes els suports incòmodes]]>

S’ACABA EL CICLE electoral i ho fa amb uns quants pactes municipals no especialment decorosos. A Madrid, l’alcaldia se la queda el popular José Luís Martínez-Almeida, i ho fa amb els vots de Ciutadans i Vox. El País és l’únic que l’hi recorda gràficament, en una foto de portada cruel, perquè es veu el nou batlle palplantat mentre el voxonita Javier Ortega Smith li aplica l’abraçada de l’os. La diferència d’alçada i el gest transmet inevitablement la sensació de submissió. L’ Abc i La Razón, esclar, li estalvien el tràngol i el retraten només al costat de Pablo Casado. En el cas del diari de Planeta, el titular és “Casado tiene el mando”, que juga amb el doble sentit de la vara de l’alcalde per fer-li la pilota al líder popular.

]]> <![CDATA[El nou sentit de l’“Ens en sortirem?”]]> AQUEST CAP DE setmana ho ha capgirat tot: el joc de pactes i eliminacions que va tenir lloc fins a poques hores abans de constituir-se els ajuntaments va actuar com una mena de segona volta de les municipals, una correcció dels resultats electorals decidida en tota mena de despatxos. Van canviar-ne el sentit del vot quan va convenir. I per això mateix, a Catalunya, la veritable jornada de reflexió va ser ahir diumenge, l’endemà que els alcaldes entomessin vares arrabassades a l’adversari a l’últim segon, amb episodis tan diferents com els de Colau a Barcelona i Sabater a Badalona. La reflexió durarà dies perquè és gran el ressentiment dels descavalcats, l’arrogància d’alguns guanyadors i, entre els votants independentistes, la perplexitat per les exclusions internes. Ara, quan algú pregunta “Ens en sortirem?”, ja no ho diu pels jutges que fan el que volen, sinó pels mateixos líders sobiranistes.

]]> <![CDATA[La possibilitat descartada]]> Per la reducció de la confrontació a Catalunya, per la integració de les visions diverses i divergents del problema català, les eleccions eren i són una bona plataforma, però calia i cal intel·ligència i generositat. Per al sobiranisme, la pèrdua de l’alcaldia de Barcelona era un greu problema. Aquesta consideració era previsible que fes més aferrissada la contesa municipal a la capital. El punt de partida és que el sobiranisme a Barcelona no és majoritari.

]]> <![CDATA[Qui dinamita els ponts]]>

A Barcelona no governarà la llista més votada, ni la coalició de partits amb programes de ciutat més compatibles. No només s’ha desaprofitat l’oportunitat de construir un pont sinó que caldrà evitar l’aprofundiment de la trinxera, que avui es cava una mica més.

]]> <![CDATA[La incomoditat de Colau i de Barcelona]]> La renovada alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, l’ha encertada al definir el clima que ha envoltat la seva elecció: “No és un dia exactament feliç”. La frase conté totes les contradiccions de la seva elecció com a alcaldessa, amb un pres polític entre els regidors de l’oposició independentista, Joaquim Forn, i acceptant els vots de qui està als seus antípodes ideològics, Manuel Valls, ariet de l'‘statu quo’: només cal veure qui va finançar la seva campanya, com hem informat a l’ARA. Si Colau fa quatre anys va tenir una jornada eufòrica –el seu accés a la casa gran suposava un canvi radical en la història de la ciutat després d’una victòria inesperada–, aquest cop la seva manera d'obtenir la vara d’alcalde ha estat polèmica i fins i tot amarga.

]]> <![CDATA[“Badalona no es mereix el que passarà avui al ple”]]>

La cara de Xavier García Albiol no enganya a ningú. Està seriós. Seu a la taula de l’antesala del saló de plens de l’Ajuntament de Badalona. L’acompanyen els altres deu regidors del Partit Popular. No mira a ningú. Li costa conversar. Molt probablement ja sap que, malgrat haver tornat a ser el més votat, altre cop no serà l’alcalde de la seva ciutat. Arriben els regidors de la Badalona Valenta i de seguida els del PSC. Incomoditat manifesta.

]]> <![CDATA[Barcelona enllà]]>

BADALONA. Dolors Sabater i Ada Colau provenen del món associatiu i de l’activisme de carrer. Però, com deia el clàssic, si voleu saber com és un home (o una dona), feu-li tastar el poder. Ahir Sabater va renunciar a l’alcaldia de Badalona per cedir-la a un candidat que ha obtingut molts menys vots que ella, però que estava disposat a ressuscitar García Albiol. Mentrestant, a Barcelona, Ada Colau ha accedit a l’alcaldia amb els vots del PSC i de Ciutadans, tot i admetre que el seu projecte de ciutat tenia més coincidències amb el de la llista guanyadora -és a dir, ERC-. Amb aquesta maniobra, dona aire a la política de trinxera i de cordó sanitari que el PSOE està imposant sense miraments, i rescata de la mort política un Manuel Valls que podrà justificar les generoses donacions que va rebre. Tot això ha passat davant la mirada de Joaquim Forn, que va sortir de la presó per recordar a tothom fins a quin punt vivim en una situació d’indignitat.

]]> <![CDATA[Canviar el desenllaç]]> En Toni Soler, a la contra de diumenge passat, diu que cap sobiranista no es pot alegrar del “desenllaç” del 26-M. D’acord. Però això no ens impedeix dir que alguns ja vam advertir que, si no anàvem junts, acabaríem aquí. M’atreveixo fins i tot a remarcar que es persisteix en l’error, perquè en l’explicació que fa d’aquest “fracàs monumental” obvia el que representa políticament JxCat, situant els esforços vàlids a la banda d’ERC, la CUP i Òmnium. Als de JxCat se’ns pot obviar, no té cap cost. Una cita gairebé de passada al president Carles Puigdemont, que sempre queda bé, però una 'omertà' profunda, el menysteniment, una persistent negació de JxCat.

]]> <![CDATA[Barcelona es mereix un acord estable i progressista]]> Ja se sap que en política hi ha una màxima que diu que si hi ha una possibilitat d’ocupar el poder cal aprofitar-la. Aquesta sembla que és la lògica que han adoptat els comuns d’Ada Colau en els seus moviments per retenir l’alcaldia de Barcelona. La decisió de Colau de presentar-se a la investidura comporta implícitament l’acceptació dels vots que li ha ofert Manuel Valls per impedir, tal com ho ha dit ell, que un independentista sigui alcalde. I no dir-ho amb totes les lletres té una part d’engany a la ciutadania.

]]> <![CDATA[Una guerra ERC-comuns?]]> Quan Artur Mas va guanyar contra pronòstic les eleccions del 2003 va decidir agafar-se uns dies de vacances per descansar, convençut com estava que ERC no s’atreviria a desallotjar CiU de la Generalitat. Va ser un greu error, perquè aquells dies van ser claus perquè ERC i el PSC teixissin l’aliança que desembocaria en el primer tripartit. Maragall corria el risc, creient-se ja alcalde, de fer l’estàtua mentre d’amagat seu es congriava l’operació Valls-Collboni per descavalcar-lo. ERC, però, s’ha mogut de pressa i ha posat tota la carn a la graella per evitar que la jugada prosperi o, si això no és possible, apujar el preu que tindria per a Colau prestar-s’hi. El missatge d’aquest dimecres d’Esquerra és clar: si Maragall no és alcalde, ERC declararà la guerra als comuns. Amb tot el que això significa.

]]> <![CDATA[De cocodrils, llangardaixos i l'alcaldia de Barcelona]]> L’enrenou que ha organitzat Valls amb la idea de mantenir Colau a l’alcaldia (que governaria amb la coalició comuns-PSC) ha semblat a molts una proposta contra natura. Però és a l’inrevés: l’oferta Valls-PSC és un moviment molt natural. Només mancava un emprenedor polític per fer-la, i aquest ha estat un professional i desinhibit Valls.

]]> <![CDATA[Governar la ciutat]]> Com si els astres s’haguessin conjurat, en els resultats electorals de la ciutat de Barcelona hi concorren tots el factors que han dificultat l’acció política dels darrers anys. Els ciutadans, en la seva col·lectiva saviesa, han retornat als actors polítics els dilemes, trilemes i dificultats diverses que la política els ha estat traslladant, escampant el desconhort entre les consciències sensibles.

]]> <![CDATA[La metamorfosi]]> Els manters? Res, uns neobarcelonins emprenedors que potser no tenen tots els papers en regla, però donen color i vida a alguns dels espais més emblemàtics de la ciutat, i ofereixen a tothom la democràtica possibilitat de lluir un (fals) Louis Vuitton per 25 euros. Els narcopisos? Doncs un atractiu més de Barcelona, que hi ha turistes de moltes menes, caram, i no tothom ha de venir seduït per Gaudí ni pel 'shopping' de luxe al passeig de Gràcia! El populisme? No, disculpin, és que no ens devíem explicar prou bé: si en campanya dèiem que l’alcaldessa Colau era populista, de fet volíem dir que era popular, molt popular..., i senzilla, i simpàtica, i mereixedora de revalidar el càrrec.

]]> <![CDATA[La Ciutat dels Prodigis]]> En la batalla de Barcelona sembla que es juga la sort de Catalunya, Espanya o fins i tot el món, tot i que hi ha molta Catalunya i molta Espanya més enllà de Barcelona (una lliçó que a vegades els barcelonins d’origen o d’adopció oblidem). La nit electoral el resultat semblava clar: Maragall seria el nou alcalde de la capital de Catalunya. Però, passada la nit, Miquel Iceta -el veritable condottiero de la política catalana- obria el joc: “Farem el que calgui perquè no hi hagi un alcalde independentista”.

]]> <![CDATA[Més Xammar, menys Évole]]> Quan faran el monument? Portem més d’un segle esperant. El necessitem. Ens ho fem a sobre. Com Camats. Aquell pobre home immortalitzat per una notícia del s. XIX: “ En el kilómetro 14 de la carretera de Manresa a Vich la Guardia Civil detuvo ayer a un individuo llamado Camats que practicava actos deshonestos con una burra que no era de su propiedad. De haber estado presente el propietario de la burra mal lo hubiese pasado el lascivo Camats ”. Estàtua, monòlit, rotonda! És el que més desitjava Eugeni Xammar: un monument al lúbric Camats al quilòmetre 14. Així era ell. No pas la criatura libidinosa, sinó el superperiodista Xammar.

]]> <![CDATA[L’excusa i la raó]]> Els partits polítics han de donar explicació dels seus actes. Actes que es justifiquen pel servei públic que donen i la defensa de la ideologia que professen. Els partits viuen del suport que aconsegueixen de la ciutadania, dels vots dels seus electors, del suport dels seus militants, de les aportacions econòmiques d’aquells ciutadans, associacions i empreses que poden i volen fer-les, de la publicació de les seves opinions en els mitjans... És precisament per aquestes raons que han d’explicar sempre el perquè del que fan i decideixen.

]]> <![CDATA[“Barcelona no és independentista”]]> En els argumentaris per impedir que Maragall sigui l’alcalde de Barcelona, aquests últims dies he sentit diverses vegades -alguna, en boca de Manuel Valls- la frase: “Barcelona no és independentista”. Com ho saben? Es basen en els resultats de les municipals, on hi ha ara a Barcelona menys regidors independentistes que explícitament no independentistes. El nombre de regidors independentistes ha baixat, tot i que la candidatura més votada ho sigui. És una dada interessant. Però resulta que el mateix dia els ciutadans de Barcelona van votar en unes europees. I en les europees les candidatures independentistes van obtenir 347.569 vots (cent mil més que a les europees anteriors), mentre que les no independentistes -del PSOE a Vox, una suma que repugnaria més d’un votant socialista- n’obtenien 287.593. Barcelona és independentista? Si mirem a les municipals, no. Si mirem a les europees, sí. Jo crec que per saber realment si ho és o no ho és hauríem de poder-ho preguntar directament. Però si les eleccions són un indicador, em sembla menys fiable el d’unes municipals, on es voten moltes coses i no totes en clau nacional -també sobre seguretat, neteja o mobilitat-, que el d’unes europees, les més ideològiques de totes.

]]> <![CDATA[¿Són antiindependentistes els votants de Barcelona en Comú?]]>

Aquesta és la pregunta recurrent a les sobretaules barcelonines: ¿acceptarà Colau l’oferta de Valls per ser alcaldessa i arrabassar així el càrrec a Ernest Maragall? La sola formulació d’aquesta possibilitat ha obert un encès debat dins de l’espai dels comuns, amb sectors de Podem i ICV clarament partidaris d’acceptar-la i d’altres de més reticents.

]]>