<![CDATA[Ara Andorra - Íñigo Errejón]]> 10 <![CDATA[Programa electoral de Más Madrid i Equo, del 2019]]> <![CDATA[Tu i els Errejón a la presó de les cireres]]> Les cireres són la infantesa. No arribes a agafar-les fins que et fas gran. Cireres, arracades vermelles. Cireres, pintallavis adolescents. Cireres, vestit de brases d’estiu. Cireres, petons de carn del cos. Cireres, us trobo a faltar: “Tot sol, amb les cireres s’alegra el més infant, / i en ses mans bellament saltironen i dansen, / ¡i quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen, / les joies de l’estiu que tenen al davant!” Són Les cireres ingènues del mestre cirerer Josep Carner. Cireres infantils, innocents, càndides, confiades. Cireres llunyanes, remotes, distants. Cireres, com ha opinat Íñigo Errejón, sobre els presos catalans suspesos com a diputats al Congrés espanyol: “Me pilla muy lejos”. Ai, cirerer, ja som al cap del carrer.

]]> <![CDATA[La pugna per Madrid, la més decisiva i la més igualada]]>

Els partits espanyols van abocar ahir de manera gairebé unànime els esforços en la batalla clau de les eleccions de demà: Madrid. Tots els líders estatals excepte Pablo Iglesias (que a Madrid té un territori pantanós, per la falta de candidatura del seu partit a l’Ajuntament i la rivalitat amb la d’Íñigo Errejón a la Comunitat) van triar la capital espanyola per tancar la seva campanya, conscients que la pugna clau és també la més igualada entre els blocs. “Està tot molt empatat a Madrid”, confessaven ahir fonts de la campanya socialista, que no acaben de donar credibilitat a les enquestes de l’inici de la campanya que donaven un avantatge clar al bloc de les esquerres tant a les eleccions autonòmiques com a les municipals.

]]> <![CDATA[Retorn a la lluita ideològica]]> 1. Restauració. La dreta espanyola celebra que torna a tenir ideologia. El PP ha oficialitzat la restauració de l’aznarisme, és a dir, d'un discurs de patriotisme autoritari i conservador per revestir una política econòmica entregada incondicionalment al radicalisme neoliberal. La Junta d'Andalusia serà el primer assaig de realització d’aquest programa a partir del tripartit de dretes. Tanmateix, el PP, per assegurar la jugada, s’ha reservat la gestió, en el govern andalús, de dos temes estratègics en aquest procés de reconstrucció ideològica: la família i la memòria històrica. El discurs del sentit comú, que era l’horitzó ideològic insuperable de Rajoy, avui, al PP, és música celestial. Recordem la partitura de l’expresident: ”Cal estar en la realitat”, “No és bo el sectarisme, ni ho són els doctrinarismes", “No ens precipitem, esperem a veure amb què acaba tot plegat”, “No hi ha alternativa”. Els actuals dirigents del PP pensen, possiblement amb raó, que aquest pragmatisme verbal els va dur a la ruïna. Ara toca soroll.

]]> <![CDATA[Podem o la deriva autodestructiva de l’esquerra]]>

La divisió de Podem, provocada per la batalla de lideratges i estratègies entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón que ha esclatat aquesta setmana, amenaça de malbaratar la fulgurant història de l’esquerra alternativa espanyola, sorgida dels moviments socials del 15-M del 2011 com una nova manera de fer política, i com una alternativa al desgast del PSOE. Vuit anys després, aquella eufòria d’empoderament ciutadà s’assembla massa al partidisme de sempre. L’èxit amb què va portar aquella protesta de carrer a les institucions queda en entredit amb l’esclat d’una crisi latent que respon al patró clàssic: una cruenta lluita pel lideratge en la qual compta poc la ideologia i l’opinió de les bases. És, doncs, una formació que es declara assembleària, però que en la pràctica ha anat creixent sota el control ferri d’Iglesias. Un lideratge que també ha començat a debilitar-se, sobretot després que decidís adquirir un luxós xalet. Se’n va sortir, però amb un referèndum en què el 31% dels participants van votar que plegués. Des d’aleshores, Iglesias ha vist com la seva bona estrella anava brillant menys.

]]> <![CDATA[Errejón: "Estic convençut que el 'no' guanyaria el referèndum, però l'encaix de Catalunya seria diferent"]]> Íñigo Errejón, número dos de Podem, aposta per un referèndum a Catalunya com l’única solució per teixir un nou encaix. I ho defensa en un català gairebé perfecte, després d’haver viscut dos anys a Girona.

]]>