La capacitat d’atenció està molt disputada a la Biennal de Venècia, que obre avui les portes al públic. Per això hi ha pavellons que se la juguen amb una imatge molt potent, com és el cas de l’avió girat del revés que l’artista Roman Stanczak ha plantat al pavelló de Polònia, i amb què vol denunciar les desigualtats econòmiques. D’altres encara s’arrisquen més, com el centre de salut que els israelians han muntat al seu pavelló, amb hores de cua i tot. També hi ha propostes documentals, com el vídeo del pavelló canadenc sobre els inuit, i d’altres de líriques, com la reflexió sobres les migracions, les fronteres i la llar que l’artista establert a Barcelona Yamandú Canosa fa al pavelló de l’Uruguai, amb obres que construeixen “un paisatge” titulat La casa empàtica. A més, l’Arsenale i els Giardini, les seus principals, són només el començament, perquè la Biennal s’estén per tota la ciutat.

El Palazzo Fortuny és un lloc molt perillós per tenir un atac de la síndrome de Stendhal i caure aclaparat per la bellesa de les obres d’art i objectes que omplen l’espai a vessar: els tapissos, quadres, reproduccions d’escultures clàssiques, maquetes d’escenografies, mobles, làmpares, armes i escuts antics, teixits, càmeres fotogràfiques... A Marià Fortuny i Madrazo li agradava, com al seu pare Marià Fortuny i Marsal, viure en un ambient fastuós i embriagador, i ara el Palazzo Fortuny -on Fortuny i Madrazo va instal·lar el seu taller el 1907- els homenatja a partir de demà amb una exposició titulada Els Fortuny. Una història de família, la primera dedicada conjuntament al pare i al fill. La mostra coincideix amb el 70è aniversari de la mort de Fortuny i Madrazo, que a més de pintor va ser modista, dissenyador i escenògraf, i té com a objectiu reconstruir la col·lecció que tenia al palau. Entre les peces més destacades hi ha un reguitzell d’obres de Fortuny i Marsal propietat d’importants museus d’arreu del món, com Els fills del pintor en el saló japonès, del Museu del Prado -que ha prestat moltes obres més-, Àrab davant d’un tapís, de la col·lecció nacional de Qatar, i Encantadors de serps, del Museu Puixkin de Moscou.

L’artista suís Christoph Büchel ho ha tornat a fer. Les autoritats venecianes li van tancar fa quatre anys la mesquita que havia obert, com un pavelló de la Biennal d’art, en una església dessacralitzada, i a l’edició d’enguany, que obrirà les portes al públic dissabte, exposa una obra encara més punyent: Barca nostra [ La nostra barca ] és el pesquer on entre 700 i 1.100 immigrants van ser donats per morts l’abril del 2015 a prop de la costa de Líbia, després que s’aboquessin a una banda de la nau i sense voler-ho fessin que escorés i envestís un mercant portuguès que havia rebut la seva demanda d’auxili. El pesquer, que està exposat sense cap mena d’informació sobre el naufragi a l’Arsenale, precisament l’antiga base naval de Venècia, pesa 30 tones. Va ser recuperat a 350 metres de profunditat en una operació de l’exèrcit naval italià que va costar més de 10 milions d’euros, i el juny del 2016 va arribar al port sicilià d’Augusta, on van ser recuperats i identificats els centenars de cadàvers que encara hi havia a dins.