Els artistes reclamen sempre treballar amb absoluta llibertat, però si no ve acompanyada de talent resulta estèril. Jan Fabre en té, i ha fet de les seves intuïcions i els seus atreviments un estil molt inclassificable en una època en què totes les classificacions semblen estar en qüestió. Els seus solos coreogràfics s’han alternat amb grans espectacles de vocació més teatral sense abandonar mai la dansa i buscant a la fi composicions amb continguts més concrets.

“Ser artista comporta responsabilitats”, afirma Jan Fabre un dia abans d’estrenar al Teatre Lliure l’espectacle Belgian rules / Belgium rules, una sentència que recorda la de l’oncle Ben a Spiderman. Com el superheroi, l’artista plàstic i escènic belga ostenta un poder tant en el mercat de l’art com en els circuits escènics internacionals que li dona la llibertat total per dir i fer el que vulgui. Com a mostra, els seus muntatges, provocadors, sanguinaris, sexuals, incòmodes, lletjos i bonics, tristos i festius alhora. I llargs! El que programa el festival Grec avui i demà dura quatre hores i el van assajar durant mig any, però el Mount Olympus que passarà pel Teatre Lliure al juny dura 24 hores i el van crear durant 12 mesos. “Això va contra totes les normes econòmiques! -reconeix, satisfet-. Però si avui encara m’agrada el teatre és per la passió que surt amb els actors i ballarins, perquè és plaer, necessitat, generositat i perquè és efímer... Per bé que si m’hagués dedicat només a ser artista plàstic seria més ric”.