Més de 3.500 quilòmetres separen la ciutat russa de Sant Petersburg de la petita localitat catalana de Balaguer. Avui, aquestes dues poblacions que no tenen res a veure estaran unides per seguir el destí d’un entrenador de futbol: Robert Martínez. Nascut a la capital de la Noguera fa 44 anys, el tècnic està escrivint les pàgines de la història de la generació d’or del futbol belga que dirigeix juntament amb Thierry Henry. Aquest vespre (20 hores, Telecinco) un català i un francès volen dur la selecció de Bèlgica a derrotar França i plantar-se, per primer cop, a la final d’un Mundial.

“He vist ambició als ulls dels jugadors, ganes de fer història”, deia Robert Martínez després del triomf de la selecció belga sobre el Brasil als quarts de final del Mundial. El tècnic de Balaguer, que fa dos anys que és al capdavant de la selecció belga, en la qual va arribar després de la dimissió de Marc Wilmots a l’Eurocopa del 2016 -en què els gal·lesos van sorprendre els belgues als quarts de final-, ha anat de mica en mica fent avançar un projecte que no sempre ha rebut el suport dels aficionats, dels periodistes i dels mateixos jugadors de la selecció.

Costa molt imaginar-se la selecció del Brasil entrenada per un tècnic que no sigui brasiler. Costa tant, que només ha passat dues vegades a la història, i de manera efímera, a mitjans del segle passat. El portuguès Jorge Gomes de Lima, Joreca, va dirigir dos partits el 1944, fent parella amb el brasiler Flávio Costa, i l’argentí Filpo Núñez va ser seleccionador per un partit el 1965. A l’hora de la veritat, als tornejos oficials, sempre hi ha hagut un brasiler al timó de la canarinha.

Fa molts anys que no és Robert Martínez sinó Bob. L’ànima anglesa del tècnic de Balaguer es nota en cada decisió que pren i en el futbol que sent com a seu, com és inevitable havent passat a les illes Britàniques tota la vida futbolística madura. La confecció de la plantilla amb què Bèlgica va decidir afrontar el Mundial de Rússia també té molt d’Anglaterra i de la Premier League, i el partit contra el Japó de vuitens de final és una nova demostració d’aquest esperit britànic que tenen els diables vermells. I que els està fent més forts i més candidats que mai.

“Hem d’aprendre a ser un equip guanyador, tenim un talent excepcional, però amb la qualitat no n’hi ha prou per aixecar un gran torneig. No ho hem fet abans i ja hem vist el que ha passat”, va dir el tècnic català Robert Martínez just abans de fer les maletes cap a Rússia per disputar amb Bèlgica el seu primer Mundial com a seleccionador. Ahir la seva consigna va prendre sentit a partir de la segona meitat i, després d’un primer temps gris davant la feble i debutant Panamà, la selecció belga va aconseguir tancar el seu debut amb una golejada (3-0) liderada per una gran diana de Dries Mertens que va obrir la llauna i un doblet del davanter del Manchester United Romelu Lukaku.

Quan era nen, a Balaguer, Robert Martínez anava al quiosc amb el seu pare, la primavera del 1982, per comprar tots els cromos que podia. I de tornada a casa, anava completant l’àlbum, buscant en un atles els països i ciutats de naixement dels futbolistes. Descobria el món i el futbol. 36 anys després del Mundial d’Espanya, Robert Martínez apareix als cromos com a seleccionador belga. “El Mundial sol ser el primer record de molta gent del futbol, una porta d’entrada a aquest esport”, explicava fa uns dies abans de debutar al Mundial contra Panamà aquest dilluns a Sotxi (17 h / Cuatro).

Se sent tant lleidatà com anglès. És tant Robert com Bob. Ha viscut els mateixos anys aquí que allà. Com a jugador, la seva trajectòria a la lliga espanyola no va ser curta, sinó curtíssima: un partit. Va marxar a Anglaterra per jugar amb dos excompanys del Saragossa al Wigan de la Tercera Divisió. Els tres van crear una “societat futbolística” que a Anglaterra van batejar com The Three Amigos. El 2005, deu anys després, els socis el van votar com a millor jugador de la història de l’entitat. Va ser un jugador massa tècnic que per subsistir al futbol físic anglès va haver de buscar l’entrenador que tenia dins quan encara trepitjava el terreny de joc vestit de curt. S’inspira en Cruyff per intentar tenir la mentalitat de canviar-ho tot si cal. D’en Pep ho aprecia tot, fins i tot el seu estilisme. El seu nom s’ha lligat amb el Barça en diverses ocasions, perquè la seva concepció del futbol té ADN Barça. Quan l’Everton el va acomiadar, va fer un Brexit invers i va posar rumb a la capital d’Europa, per fer-se càrrec de la selecció belga. En lloc de triar Brussel·les, s’ha instal·lat a Waterloo. A la mítica i emblemàtica ciutat coneguda per una batalla, en prepara una altra: el Mundial. Va portar Thierry Henry al seu costat per impregnar l’equip de l’esperit campió del francès. Els seus inicis a Bèlgica no van ser fàcils. Desfeta en un amistós davant Espanya i disputes amb les dues perles de l’equip. Tot i que a la banda, els dies de partit, porta un vestit impecable, prefereix utilitzar el xandall en el seu dia a dia. Està obsessionat a entendre la cultura i el país; dedica quatre hores al dia aprenent flamenc i francès. Té identitat i valor, deixar Nainggolan a casa, com ha fet, és tota una declaració d’intencions.