10 Sempre hem viscut fascinats, sovint captivats, per la imatge. Il·lusió de realitat, simulacre, artifici, però també invenció, fantasia, estilització, pot recrear amb fidelitat les formes del món o inventar mons nous. Unes vegades sorgeix de la imitació i altres de la imaginació, compleix funcions de verificació documental o convida a la meravella, dona testimoni fidel o sumeix en la sorpresa. I, entre les dues funcions, la imatge també pot acollir-se a un registre intermedi de ‘distorsions’ que sublimen o degraden la interpretació de les nostres referències més conegudes, sobretot les que regulen les relacions socials. Aquesta dimensió de la imatge, en la mesura que influeix en la construcció de jerarquies, és la que resulta més conflictiva. Figures d'autoritat, dotades d'atributs tan magnífics com terribles, han generat una amplíssima galeria de representacions des del començament de la història. En canvi, les imatges de la desmitificació apareixen més tardanament, es difonen en suports menys nobles –i, en conseqüència, menys duradors– i gairebé sempre estan elaborades a partir d'unes competències tècniques menys sofisticades. Per si no fos prou, les posicions de poder permeten, en darrer terme, la censura. En el duel històric entre l'apoteosi i la caricatura, aquesta última sempre ha tingut les de perdre.

]]>