Deia Schopenhauer que la primera -si no l’única- condició d’un bon estil és tenir alguna cosa a dir. L’estil de Ferreres és d’aquells reconeixibles a simple vista des de molta distància. Però el que és fonamental és que aquest dibuixant -no li fa el pes la melosa paraula ninotaire - té alguna cosa a dir. No només amb el llapis i la tinta xinesa: també quan el tens al davant, cara a cara, amb aquella mirada intensa de guineu, perquè el teu diari l’ha fitxat per fer un acudit diari a la contraportada i tu tens la sort d’entrevistar-lo.

En els temps que vivim, el millor que poden fer els polítics si són prudents i no volen anar a dormir escaldats és protegir-se una mica dels humoristes. Esclar que a alguns també els va la marxa. Ser polític i anar a l’entrega del premi Gat Perich és que et va la marxa. I atenció! Si ets periodista, segons com també et pot tocar el rebre. La dinovena entrega d’aquest guardó té lloc al luxós auditori de l’edifici RBA, que des de fa tres anys acull l’acte.