A la Barcelona del segle XIX, i fins i tot una part del XX, se’ls podia reconèixer de lluny quan es ponia el sol. A la nit, el sereno començava a recórrer els carrers de la ciutat vestit amb una capa i una gorra de color blau marí. En alguns moments de la història barcelonina, a la mà hi duia un fanal d’oli que il·luminava els seus passos. Mentre vetllava per l’ordre durant la nocturnitat, deixava com a rastre la dringadissa d’un gran manyoc de claus. El de sereno és ara un ofici extingit, però aquests empleats municipals van ser durant molts anys els encarregats -entre altres funcions- d’obrir el portal de casa als veïns que no en tenien les claus. Amb la desaparició d’aquesta figura, els ciutadans es tornaven a quedar amb l’alternativa més informal i clàssica de totes: deixar-ne una còpia a un amic o un familiar per evitar disgustos en cas de perdre-les.