10 Han passat les festes i, molt probablement, hem comprat i hem menjat més del que caldria. Asseguts a taula, amb les restes de les neules i els torrons, hem parlat dels desastres del món, dels focs d’Austràlia i del canvi climàtic, de la decebedora Cimera de Madrid, dels polítics que no són prou valents, dels interessos que impedeixen la necessària transformació cap a un model social sostenible. Tot això és cert i, alhora, amb els propòsits per a aquest any nou, el màgic vint-vint, m’he plantejat què puc fer jo, en l’escala més petita possible que és la personal, per reduir el meu impacte sobre el planeta. Segurament hauria de deixar de viatjar en avió i la sola idea ja em costa. Les companyies ‘low-cost’ ens van malacostumar a anar amunt i avall a conèixer països i ciutats. Una vegada vaig caure en la temptació de comprar una motxilla per Internet, d’aquelles gangues que se t’anuncien al perfil de les xarxes socials, i la mala consciència va fer que em jurés que no hi tornaria: com pot ser que una motxilla que ve de l’altra punta del món em costi la tercera part d’una motxilla fabricada a Europa? Quines desigualtats socials s’amaguen al darrere? Quin hauria de ser el seu preu si es tingués en compte la petjada ambiental del seu transport? Vivim en l’abundància i també en la contradicció, així és que per al 2020 el que demano per a mi mateixa és una mica més de reflexió i, sobretot, més coherència.

]]> Ha estat el platet amb què ens hem menjat les postres el dia de Nadal, un platet amb rivet daurat i un enorme escamarlà estampat, que m’ha fet pensar en aquells que ja no hi són. Quan tots ells hi eren, l’ús de la vaixella era més ortodox: els platets amb escamarlans es reservaven per a l’aperitiu i no s’utilitzaven pas per a un tall de pastís sense gluten ni lactosa. Aleshores mitja família ja devia ser intolerant, però no ho sabíem i, per tant, tothom menjava neules i torrons dels de tota la vida. Els mals de panxa, és clar, anaven sols i els atribuïem als excessos. M’he preguntat a qui li havia tocat, en àpats anteriors, el platet que avui he tingut jo. A l’avi? A la iaia? Al meu pare? O potser el destí ha volgut que just aquell plat no hagi passat mai per cap de les mans que enyoro? Pot ser que un plat amb el dibuix d’un escamarlà es converteixi en el vincle físic, palpable, amb aquelles festes que el temps m’ha anat prenent? Reconec que un plat amb un escamarlà enorme és menys poètic que la xocolatera de porcellana blanca de la Care Santos, però no he pogut evitar l’associació.

]]> Doncs sí, sembla que parlar de la Greta (la Thunberg) està de moda, molt més que parlar del planeta o del canvi climàtic. A Twitter he arribat a veure fils de conversa llarguíssims en els quals s’acusa la jove activista de fer discursos apocalíptics, de viure, viatjar i mantenir-se a costa de la doble moral (desplaçaments en velers sostenibles que són finançats amb diners no tan sostenibles), d’estar manipulada per uns pares que suposadament s’aprofiten d’ella, de pertànyer a una generació que s’ha sumat a les protestes però que no pot viure sense una tecnologia que és de tot menys neta, i així un llarg etcètera. Fils en què ningú o gairebé ningú es refereix a la causa que ha disparat l’activisme d’aquesta noia: la crisi ambiental i la inacció de governs i grans empreses. Una adolescent que sí, que en aquests moments hauria d’estar estudiant en comptes de pronunciant discursos davants dels més diversos organismes internacionals. Que és sueca i que ho ha tingut tot molt fàcil. O no tant si tenim en compte les seves circumstàncies personals. El que està clar és que ella ha nascut en un entorn privilegiat en el qual ha pogut fer sentir la seva veu i que no tothom té tanta sort. El que està clar també és que ella ha escollit fer sentir la seva veu en comptes d’acomodar-se i aprofitar-se del seu privilegi. Infants i joves de tot el món, aquests mateixos infants i joves que sovint titllem de “passotes” i despreocupats, l’admiren i segueixen el seu exemple. Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit. Potser ha arribat el moment de deixar el dit i la Greta en pau i fixar-nos d’una vegada en la lluna.

]]> Fins i tot aquells més combatius en contra de l’anomenat Black Friday hi acaben caient ni que sigui per la menció que li dediquen a les xarxes socials. Ah, la menció: sens dubte la nova forma del pecat en l’era digital. Em quedo amb l’estil de la Llibreria @LaCalders, que recorda lleugerament l’actitud cínica de Diògenes de Sinope i t’arrenca un somriure enmig de tant missatge mel·liflu que corre per Internet: “No fem Black Friday. Vosaltres veniu a comprar aquí quan us dona la gana perquè us dona la gana”. També hi ha qui se suma al carro, amb més o menys convenciment davant l’enèsima exaltació del consumisme en el nou calendari mundial, i aquells més enginyosos que aprofiten per jugar amb les paraules: el Palau de la Música fa el seu particular Bach Friday, al qual també es refereixen com a Divendres de Llum, i ofereix un 50% de descompte en les entrades als concerts de la present temporada que giren a l’entorn del compositor barroc. Per cert, els llibreters abans mencionats tenen uns veïns, el Bar Calders, que repliquen que ells sí que fan «Black Beer Friday” i venen cervesa negra Guinness –una ampolla, no una pinta– a 1,50 euros (si teniu Twitter, no us perdeu el gif de l’esquirol que beu Guinness al perfil del @bar_calders). El màrqueting comercial ens bombardeja, dia sí i dia també, amb descomptes i rebaixes. El màrqueting polític va pel mateix camí i així anem, de campanya en campanya. El d’avui em semblaria un divendres com un altre si no fos que l’univers s’entesta a informar-me de totes les gangues que em perdré. M’ho he d’empassar. La setmana passada, amb el Gran Recapte –i encara que estic d’acord amb tots els que dieu que la solució real a la pobresa i les desigualtats no és aquesta, sinó una veritable justícia social– vèiem l’altra cara de la moneda: el mateix consum però al servei dels altres. Vivim més o menys còmodament en la contradicció, i així dia rere dia. Dilluns que ve serà un dilluns com un altre. O no. Tinc l’esperança que @LaCalders tampoc no celebri el Cyber Monday.

]]> És allò que passa, que un dia acceptes cedir les teves dades personals a canvi de connectar-te a una wifi gratuïta o fins i tot per adquirir algun servei de pagament i l’endemà, o al cap de mesos, reps un whatsapp d’un candidat a les eleccions sense haver votat mai el seu partit ni ganes de fer-ho en un futur. Aleshores prens consciència de fins a quin punt les teves dades han passat d’unes mans a unes altres des del moment en què vas marcar, sense llegir la lletra petita, aquella casella en aquell formulari: el teu nom, la teva edat, el teu telèfon, els teus contactes, les teves fotografies, els ‘likes’ i ‘dislikes’ a les xarxes socials i un llarg etcètera. Formes part de vés a saber quants fitxers, propietat de vés a saber qui. Ets sents monitoritzat i altra cop et ve Orwell al cap.

]]> George Orwell és el Nostradamus del segle XX. No només perquè el Gran Germà ens controla des de les pantalles que tots duem a la butxaca o perquè el misteriós Algoritme, més terrible encara que el Gran Germà, va tancant els cercles de pensament als quals accedim. Ho és sobretot perquè intuïa que, cap al 2050, la Novaparla hauria subsituït definitivament la Vellaparla, és a dir, la llengua en la seva manifestació més completa, amb els matisos i les subtileses que ens permeten expressar idees complexes. Orwell, de fet, imaginava el que ja estava passant en el seu entorn portat a l’extrem: frases pomposes i paraules buides de contingut que acaben modelant la manera de veure i entendre el món. Resumidament: la reducció del lèxic implica una simplificació del pensament i, al seu torn, un enteniment més simple necessita cada vegada menys paraules. A la novel·la ‘1984’ la tendència és a preservar només la dicotomia: dolor i plaer, bé i mal. I encara amb una perversió del sentit original a base de manipulació. Avui dia, any 2019, els fils de Twitter són la resistència d’alguns valents a constrènyer la filosofia, la política o la literatura a dos-cents vuitanta caràcters –tot un luxe comparats amb els cent quaranta inicials. Pel que fa al significat de les paraules, assistim diàriament a la banalització dels conceptes i no sempre per ignorància: quan a algú se li acudeix titllar de “terrorisme” la protesta organitzada, l’univers orwellià se’ns perfila com una realitat possible en un horitzó molt proper. D’igual manera, el diàleg que s’ajorna indefinidament corre un risc: que el dia que per fi es produeixi les diferents parts ja no parlin el mateix llenguatge.

]]> El meu octubre va començar amb la ruta literària –i històrica– organitzada per Editorial Andorra: ‘Herois perseguits per la Gestapo, Andorra i la Segona Guerra Mundial’, un recorregut des de Llorts fins a Sant Julià de Lòria passant pel mític hostal Palanques de la Massana de la mà de la periodista Roser Porta, coautora juntament amb el fotògraf Tony Lara del llibre ‘Andorra literària, rutes de novel·la’, i de l’historiador Claude Benet. Fragments de novel·les, apunts d’història i vivències personals, amb valoracions que no sempre encaixen dins del que és políticament correcte, gràcies a la presència de la Maria Rosa Viadiu, filla de Francesc Viadiu, líder d’una de les principals xarxes d’evasió del Principat, autor d’’Entre el torb i la Gestapo’ i gran oblidat al monument dedicat als passadors que hi ha a la Massana a tocar del Palanques. Aquella tarda culminava amb el concert ‘Fronteres del terror i de la guerra’, a càrrec de l’ONCA a la sala del Prat del Roure, com a recordatori que Andorra, tot i la seva neutralitat, no ha estat aliena –ni indiferent– als conflictes que ha viscut el seu entorn. Terra de pas, refugi de curta o llarga durada. Destí somiat per tantes persones que escapaven de l’horror.

]]> Recordo que em va sobtar quan, ja fa uns anys, un mitjà de comunicació del país va decidir restringir només als subscriptors l’accés a les notícies completes publicades al seu lloc web, mentre que a l’hora d’escriure comentaris a aquestes mateixes notícies no hi posaven cap límit. Això va donar lloc, els primers dies, a perles de l’estil: “No he llegit la notícia sencera, només el titular, però així i tot blablabla”. Perquè la llibertat d’expressió és un dret fonamental, reconegut als ordenaments jurídics dels països democràtics, que al costat de la llibertat d’opinió comprèn el dret a la informació. Se sobreentén, doncs, que per opinar cal estar informat i que qualsevol mitjà hauria d’aspirar a informar els ciutadans, previ pagament o no pel seu producte, abans que aquests puguin formar-se i emetre una opinió. Però la digitalització dels mitjans i la gratuïtat generalitzada dels continguts a internet han posat en risc el model de negoci, de manera que les empreses periodístiques se les han hagut d’empescar per sobreviure en el nou paradigma comunicatiu: els comentaris fets pels lectors són visites que comptabilitzen a l’hora de vendre publicitat i, per tant, com més comentaris, millor.

]]> La Pilarín ens té, a molts, el cor robat. Pels seus dibuixos, tan característics i farcits de detalls, que conviden a ser mirats i no només vistos. Perquè vam créixer amb la revista Cavall Fort. Per la vitalitat i l’optimisme que transmet en persona.

]]> Ho confesso: sóc de les moltes persones que dimecres a la nit es van indignar veient 'Joc de Cartes' i la injustícia comesa contra Cal Serni. I sé que vam ser moltes pels comentaris que bullien a les xarxes socials. La veritat és que encara no he tingut l'oportunitat d'anar a Cal Serni, ja que les vegades que ho he intentat tenien ple o havien tancat uns dies per a un merescut descans. Sí que conec, en canvi, i prou bé, la Borda Raubert. És per això que, essent dels mateixos propietaris, estic convençuda que comparteixen la qualitat del producte i l'excel·lent saber fer del personal.

]]> M’he aficionat a un canal de YouTube en què una noia, espanyola resident a Brussel·les, explica com aplica el fabulós mètode ‘konmari’ –del llibre ‘La màgia de l’ordre’ de la japonesa Marie Kondo– per ordenar les diferents estances i categories d’objectes: roba, sabates, bosses de mà, etcètera. En part em fa gràcia enganxar-me a una youtuber perquè així em sento més jove. Apunt: tots els adolescents que tinc el gust de tractar segueixen un youtuber o altre i així els va, a alguns youtubers, que per fama són les noves estrelles del cine, la moda o el futbol. D’altra banda, mirar vídeos al YouTube és una forma excel·lent de procrastinar si el que realment has de fer és posar-te a endreçar. L’excusa és perfecta, com m’ha fet notar una amiga: “Encara no m’hi poso perquè m’estic documentant per fer-ho de la millor manera possible”.

]]> Fa gairebé set anys que tenia pendent aquest article. El guardava en algun racó amb tants altres pensaments que no s’han concretat en res i havia arribat a dubtar si valia la pena publicar-lo. Però avui, quan m’he trobat de nou a la consulta de l’infermera prequirúrgica, he recordat per què l’havia volgut escriure en primer lloc. I aquesta raó no és altra que l’agraïment més sincer als professionals que ofereixen la cara més humana del sistema sanitari.

]]> Les diferents campanyes per reduir els plàstics, des de la darrera acció de Medi Ambient amb les bosses de la fruita i la verdura fins a l'anunci d'aquest estiu d'Estrella Damm, estan servint, com a mínim, perquè prenguem consciència de fins a quin punt ens envolten en el dia a dia i del mal que estem fent al planeta amb el seu ús indiscriminat. Recordo l'impacte que em va provocar aquella foto de la tortuga que tenia la closca deformada per culpa de les anelles de plàstic d'un pack de sis llaunes que algú havia llençat on no tocava. El cas és de l'any 1993. O més recentment la balena que van trobar morta en una platja després d'haver ingerit quilos i quilos de les deixalles més diverses: xarxes, bidons... En aquest cas, la fotografia que més va circular no era la real, sinó la d'una instal·lació artística que pretenia conscienciar sobre aquest greu problema que amenaça els ecosistemes marins.

]]> Alerta amb la participació com a moda políticament correcta. Aquest és un dels advertiments que feia el públic la setmana passada en el marc de la 2a Jornada Martí Salvans, dedicada precisament a la participació ciutadana, i la resposta no ha trigat a arribar, ja que des de dimecres tenim una nova secretaria d’Estat d’Igualtat i Participació Ciutadana que, com a mínim, evidencia que hi ha una voluntat política en aquest àmbit. Les conclusions de les diferents taules de reflexió d’aquella jornada van ser diverses, però apuntaven sobretot la necessitat de crear les condicions que possibilitin una participació efectiva del conjunt de la ciutadania, si és que veritablement es vol promoure la participació des de les institucions públiques.

]]> La paritat a les institucions ens semblava, fa poc, un objectiu en si mateix, un pas imprescindible cap a la igualtat efectiva dels homes i les dones. La paritat era al seu torn -i encara és- el mitjà per aportar a la política altres visions, experiències i maneres de fer. I això és precisament el que avui vull reivindicar: que aquestes visions, experiències i maneres de fer, a més de femenines, siguin tan diverses com diverses som les dones. M'han sobtat les crítiques al nou govern pel fet que, tot i ser paritari, no serà necessàriament feminista. No m'entengueu malament: em sembla perfecte reivindicar un govern feminista -sense entrar a valorar si aquest nou govern ho és o no ho és-, però com a feministes el que hem de pretendre és conquerir espais per a totes les dones, pensin com nosaltres o no, siguin feministes o no, es declarin conservadores, liberals, socialdemòcrates, comunistes o anarquistes. Al cap i a la fi, d'això va la democràcia: lluitar perquè tothom es pugui expressar lliurement i amb les mateixes oportunitats, fins i tot aquells que se situen a les nostres antípodes ideològiques. I d'això va el feminisme: que les dones, totes les dones, en la nostra diversitat, participem d'igual a igual amb els homes -també en la seva diversitat- tant a l'esfera pública com a la privada. Benvinguda sigui, doncs, la paritat. Tant de bo que aquesta es converteixi, a partir d'ara, en la normalitat a les nostres institucions.

]]> El Museu del Tabac va acollir dimecres una conversa entre Maria Rosa Viadiu, filla de Francesc Viadiu, autor de la novel·la ‘Entre el torb i la Gestapo’, i la periodista Roser Porta, autora del llibre ‘Andorra literària. Rutes de novel·la’. Després de fer un repàs als records de la infància viscuda a Sant Julià i de confirmar l’amistat del seu pare amb Joaquim Amat-Piniella, a qui Maria Rosa va reivindicar com a primer autor català a parlar dels camps de concentració nazis a ‘K. L. Reich’, sense desmerèixer l’obra posterior de Montserrat Roig, el tema de la memòria -i sobretot de la desmemòria- va aparèixer com qui no vol la cosa. Primer tímidament, amb el nom d’alguns dels passadors que Maria Rosa Viadiu recordava i que no apareixen al monument que hi ha a la Massana, i finalment com a reivindicació oberta de justícia i de lliçó històrica.

]]> Escric aquest article mentre escolto 'Abril 74' de Lluís Llach, en aquella versió interpretada conjuntament amb Josep Carreras, i m'emociono quan sento l'estrofa que diu: “Companys, si enyoreu les primaveres lliures / amb vosaltres vull anar / que per poder-les viure / jo me n'he fet soldat”. Em pregunto què signifiquen avui les primaveres lliures, en un món que perverteix el llenguatge com havia imaginat George Orwell a '1984', un món que, precisament per l'ús (mal)intencionat de les paraules, de vegades sembla del revés. I recordo –no ho puc evitar– el professor d'Història dels Feixismes a la Universitat Autònoma de Barcelona, en Ferran Gallego, que ens advertia ja fa més de vint anys que, a diferència dels anys 30 del segle XX, el feixisme tornaria com a “normalitat” i com a normalitat s'imposaria si no estàvem alerta. No tinc clar que compartís aleshores, ni ara mateix, algunes de les seves opinions, però aquella idea em retorna com a profecia.

]]> Entre el Carnaval i les eleccions ens ha fugit el temps, com sempre, i ja som altra vegada a la primavera. 'April is the cruellest month', com deia T.S. Eliot. I a mi se'm va acudir, anys després de descobrir aquest vers, que el maig encara podia ser més cruel, quan saps que una persona que estimes no arribarà a veure l'estiu. A ell, en canvi, sembla que més aviat li feia mal l'esclat de la vida després de l'hivern, somort però relativament confortable. Això ja ho cantava Pink Floyd: 'Comfortably numb'.

]]> Surten publicades les llistes electorals i correm a analitzar si les candidatures són paritàries o no. Els mitjans de comunicació se’n fan ressò i n’escriuen titulars. No hi ha cap llei de quotes, però volem saber si complim amb uns estàndards socialment acceptables –finalment!– i políticament correctes a casa nostra i als països d’un entorn europeu i democràtic. I ja està bé, perquè vol dir que cada vegada hi ha més consciència que la poca presència de les dones a la política i, en concret, a les institucions, tenint en compte que som la meitat de la població, no és normal. O no ho hauria de ser.

]]> Tot molt normal, sí senyor. Hem acabat el mes més cru de l’hivern en màniga curta i fent una cerveseta en alguna de les moltes terrasses que proliferen amb el bon temps. Els ciclistes només han abandonat les nostres carreteres en els dies comptats que ha fet més gel. Que sí, que quan va nevar va caure un bon paquet i amb sort hem salvat la temporada a les estacions, als hotels i a les botigues. Un cert escepticisme innat –cella aixecada– fa que em preocupin les finals de la Copa del Món d’esquí alpí, que s’han de celebrar a Soldeu a mitjan març i al voltant de les quals, i en concret de la construcció d’una plataforma sobre el riu, hi va haver tant de rebombori. Diuen els entesos, però, que hi haurà prou neu i que, si al final el gruix no és suficient, els canons proveiran. Esperem que tinguin raó.

]]>