Després de la cancel·lació el 2020 a causa de la Covid-19, aquest any Encamp s'ha tornat a citar amb la poesia. La parròquia ha acollit un acte organitzat pel comú i el ministeri de Cultura amb motiu del Dia mundial de la poesia. A banda del recital de poesia que ha anat a càrrec dels voluntaris per la llengua i alumnes del María Moliner els assistents a l'acte han pogut gaudir d'un espectacle poètic i musical titulat 'Varosha', protagonitzat per la poeta Mireia Calafell i la violoncel·lista Björt Rùnars.

L’etimologia de la paraula desastre fa referència a un cataclisme estel·lar (una estrella que desapareix) o, també, a un anòmal allunyament entre si de cossos estel·lars. En la poesia de Joan Margarit (Sanaüja, 1938) sempre hi ha la idea d’ordre. Potser li ve de la seva feina com a arquitecte, però el fet és que no costa gaire detectar-hi la fermesa de l’estructura, pel que fa al conjunt, i una ben travada resolució compositiva, pel que fa a la majoria de les peces concretes. “Jo em crec el que passa en la nit / estrellada d’un vers”, deia en una poesia d’Edat roja (1989). Esclar: fosc, sense estrelles, el cel és un espai desastrós, abissal, que desorienta el qui el contempla. Però hi ha alguna cosa més. En l’epíleg d’aquesta mateixa obra, hi afegia: “En el miracle probabilístic d’un poema hi hauria la reproducció d’un ordre perdut”. A més, cal no oblidar que el volum que aplegava els llibres publicats entre el 1980 i el 1984 duia per títol L’ordre del temps (1985).

Torno poc als poetes de l’anomenada Generació del 27, amb dues excepcions: com a espectador teatral he seguit sempre les obres de Federico García Lorca i com a lector mai he deixat de llegir Luis Cernuda. Ja a la universitat, quan se’m va incitar a llegir aquells poetes, Cernuda era el que em resultava més proper. Em captivava la seva autenticitat: la seva poesia estava travessada per la matèria de la seva vida, per les seves passions i també per les seves irremeiables frustracions. Hi havia, en Cernuda, un dolor essencial que recorria les seves pàgines com un riu invisible. Era, el seu, un art tràgic.

En temps de tribulacions com els actuals, de profunda crisi ideològica, econòmica i moral, en què fàcilment emergeix la mala llet del món, quan la cara més agra i tortuosa dels homes i les dones s’apodera de la vida social, què podem fer? ¿Recloure’ns dins la closca i deixar-nos portar per la deriva d’odi i decadència? ¿Baixar a l’arena de la brega i enfangar-nos? Hi ha una altra forma de lluita, segurament tan antiga com la humanitat i de la qual Percy Bysshe Shelley situa la seva edat d’or en el segle de Sòcrates: la poesia. "La poesia sempre comunica tot el plaer que els homes són capaços de rebre: continua sent la llum de la vida; la font de tot allò bell, generós i veritable que pot tenir lloc en uns temps dolents".

Hi ha paraules que han agafat una connotació pejorativa. Per exemple, formigó. S’ha convertit en sinònim de disbarat, de desordre urbanístic, d’arquitectura errònia. En canvi, quantes obres mestres de l’arquitectura no es deuen a aquesta matèria del tot desprestigiada. Només diré un nom: Le Corbusier. Sense el formigó no existiria un espai sagrat com la capella de Ronchamp, ni el convent de La Tourette, per exemple. Una altra cosa és l’ús que se’n fa. S’han perpetrat molts disbarats amb formigó. Però també amb totxo, que a algú li sembla sostenible, que diuen, més ecologista. Una altra paraula d’aquestes és plàstic. Ara, el plàstic és l’enemic número u del planeta. Contamina el fons del mar, mata les pobres tortugues, omple el sotabosc d’embolics indestructibles. Jo també li tenia mania, fins fa molt poc. Però ara ja no. I això des que m’han operat de cataractes i he adquirit una visió del cent per cent, d’àliga, vaja. I és que les lents que m’han posat en lloc del cristal·lí són de plàstic. Sense el plàstic, doncs, els milions de persones a tot el món que poden tornar a veure-hi bé no ho farien. Haurien d’arrossegar aquells culs de got que pesaven un quilo. De vidre, això sí. Material ecològic. O sigui que tot depèn de l’ús que se’n fa. Hi ha formigó ben usat i plàstic que fa meravelles. Hem d’anar en compte a demonitzar les paraules i a condemnar el que signifiquen.

A la presó de Lledoners, Jordi Cuixart va poder sentir com la “solidaritat dels versos” que hi van recitar diversos membres del col·lectiu Poetes per la República “ensorrava tots els murs”. El president d’Òmnium destacava també, en una carta d’agraïment que va adreçar a aquest grup de poetes, que li seria “impossible d’oblidar el poder transformador de la poesia recitada entre els interns”. Els versos d’aquest col·lectiu, que agrupa uns 200 poetes i també músics, s’han sentit a les presons on hi ha reclosos els líders independentistes i arreu de la geografia catalana des de finals del 2017, quan es van produir les primeres detencions. A través de la “paraula convertida en vers”, els Poetes per la República volen donar “suport i escalf” als representants polítics i líders socials empresonats i exiliats, i reclamar la validesa del referèndum sobre la independència amb el lema “1 d’Octubre: ni presos ni exiliats. República”.

Abans que el seu retrat amb el cap embenat es convertís en una espècie d’icona dels artistes avantguardistes, Guillaume Apollinaire ja era un dels protagonistes principals de l’avantguarda europea. Mort el 1918 a causa de la grip espanyola, en plena Primera Guerra Mundial, el 1916 havia estat ferit amb metralla al cap. Va rebre llavors condecoracions militars i, per fi, la nacionalitat francesa. Tanmateix, l’apàtrida fill d’una polonesa -es deia, realment, Apolinary- ja havia forjat la seva reputació cultural amb la publicació d’ Els pintors cubistes, una apassionada defensa de Picasso, de Braque i de l’actitud avantguardista.

És difícil saber el que continua viu de l’obra de Federico García Lorca. Un té la temptació de dir: tot. I és possible que l’encerti. No sé com es llegiria avui El romancero gitano, tot i que sens dubte la gràcia poètica lorquiana perviu amb tota la seva força. Les múltiples representacions de Yerma, Bodas de sangre i de La casa de Bernarda Alba han familiaritzat vàries generacions amb el teatre de García Lorca. És impossible no emparentar-lo directament amb la tragèdia grega. Tot i el localisme aparent dels temes, la dimensió universal està assegurada. Bernarda és un prototip de la condició humana i, per tant, transcendeix la seva època.

Miquel Berga ha publicat fa un parell o tres de mesos un assaig realment fascinant (Quan la història et crema la mà. Tusquets). La història de dos grans escriptors anglesos, un poeta i un prosista, entre la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. Jo soc un audenià de fa anys (quan tenia trenta anys i vivia a Londres vaig començar a traduir algun dels seus poemes per entendre’ls millor. Així vaig traduir, recordo, Musée des Beaux Arts i En memòria de W.B.Yeats). També el vaig imitar, en el to i la mètrica, com a mínim en un poema, i vaig rebatre, ja més tard, el seu magnífic En lloança de la pedra calcària amb el meu En lloança de les pedres rebeques. I un dels últims poemes que he escrit porta el títol d’un dels seus, Paysage moralisé. Tot i que els poemes no tenen res a veure. El seu és una sextina i el meu no. De fet tots dos usen una expressió d’Erwin Panofsky, l’historiador de l’art, dedicada als paisatges amb història afegida. Bé, tot plegat per dir que Auden és un dels poetes que fa anys que llegeixo.

Iconoclasta, hiperactiu i compromès, Joan Brossa va publicar una setantena de llibres i desenes de peces teatrals i va concebre centenars de poemes visuals i objectuals. La seva obra ingent es va dipositar el 2011 al Museu d’Art Contemporani de Barcelona i una part es va poder veure en l’exposició que es va exhibir al mateix Macba entre el setembre del 2017 i el febrer del 2018. Ara, per primera vegada, tota la seva poesia visual s’ha recollit en un catàleg raonat editat per la Fundación Azcona amb la col·laboració de la Fundació Joan Brossa. Catálogo razonado de poesía visual. 1941-1970 són 658 pàgines, amb moltes obres inèdites, que han elaborat dues grans estudioses de Brossa, Alicia Vallina i Glòria Bordons. A les pàgines del catàleg s’hi poden trobar els Poemes experimentals (1941-1959), les Suites de poesia visual (1959-1969), els Poemes solts i els Poemes esparsos (1960-1963) i els Poemes habitables,fets el 1970. Se n’han editat 500 exemplars i el preu de venda de cadascun és de 250 euros.

Fa unes setmanes el New York Times publicava que la senadora Elizabeth Warren havia incorporat la poeta Camonghne Felix com a cap de comunicació del seu equip de campanya per a les presidencials nord-americanes del 2020. La notícia d’entrada sorprèn perquè una poeta no és la mena de perfil habitual en els equips d’experts que preparen els debats de la cursa presidencial, però segurament és una decisió que té tot el seu sentit si tenim en compte la intoxicació lingüística i la banalització del llenguatge que poblen la política avui.

Els versos de poetes tan reconeguts com Marta Pessarrodona, Narcís Comadira i Joan Brossa ressonaran del 9 d’octubre al 9 de novembre als carrers i els locals de Sant Cugat del Vallès. Però aquestes veus canòniques no seran les úniques que ha programat el Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat. També hi haurà la poesia dels qui no tenen l’etiqueta de poetes. “Són persones que no han publicat mai. No busquen un reconeixement, sinó que la poesia, per a ells, és una vivència íntima. Han volgut donar forma verbal al que tenien dins”, diu Jordi Lara, que relleva Sam Abrams al capdavant de la Nit de Poesia.

La ministra de Cultura, Joventut i Esports, Olga Gelabert, ha lliurat aquest dilluns al vespre a Andorra la Vella els premis del 21è Concurs de poesia Miquel Martí i Pol organitzat per l'àrea de Lectura Pública i Biblioteques. En aquesta edició s’han presentat deu poemes i sis reculls. En la categoria poema, el jurat ha optat per deixar el premi desert i ha atorgat un accèssit a l’obra 'Poema d’amor' de Bruna Generoso Miralpeix. El poema suggereix una reflexió al voltant del tema amorós ben recollit amb el treball de la mètrica i la senzillesa del vocabulari.