Podem va compartir dijous a la xarxa social un vídeo de producció pròpia amb un muntatge amb diverses imatges de la monarquia espanyola al llarg de la seva història. El vídeo pretén emular d’una manera una mica rudimentària la careta de presentació de la sèrie Narcos de Netflix, la que relata la vida del narcotraficant Pablo Escobar. Perquè s’identifiqui ràpidament el joc de paral·lelismes, acompanyen les imatges amb el bolero que encapçala la sèrie de Netflix, fins que al final apareix el rètol Monárquicos com si fos el títol d’un hipotètic biopic de la família reial espanyola. Les imatges comencen mostrant la proximitat de la institució a la dictadura de Franco, determinats excessos d’exhibició de poder, l’obsessió pels diners, la pràctica de negocis tèrbols i la història d’amor de l’emèrit amb l’Aràbia Saudita. La música tan característica de Narcos li dona aquesta pàtina d’estructura corrupta.

Unides Podem és objecte d’una andanada de crítiques que giren entorn a la qüestió eterna de castigar les esquerres per haver traït els seus principis a l'arribar al poder. La dialèctica postmarxista entre la pancarta i la institució. Reben, sobretot, pel manteniment de la reforma laboral i per la desídia o inutilitat davant la ferocitat de la Fiscalia amb els presos independentistes. I ara, a compte dels reials comptes fugats: d’una banda, el govern de què són socis actua com a agència de viatges, i de l’altra rondinen als turoperadors. “No es pot repicar i anar a la processó”, diu –o sentencia- la saviesa popular.

Pablo Iglesias va sortir ahir de l’hemicicle derrotat, amb cara de pocs amics, després d’haver fet palesa la fragilitat de la seva posició amb una oferta d’última hora sobre les polítiques actives d’ocupació que només va servir perquè el PSOE l’acabés d’humiliar. Va ser la constatació que Iglesias no havia tingut en compte el que els militants antifranquistes anomenaven la correlació de forces. Has de saber en cada moment fins on pots arribar i qui tens al davant.

Els nous llenguatges van demanar pas ahir com a elements nuclears de la política espanyola. Les hores prèvies a la segona jornada de votació del debat d’investidura de Pedro Sánchez es van convertir en un anar i venir de filtracions a través de WhatsApp i de Telegram, d’ofertes i contraofertes, ultimàtums i refusos. Un matí d’infart en què tot semblava fer un tomb cada vint minuts i que no va servir per a res més que per constatar la distància entre el PSOE i Podem i per deixar l’Estat més bloquejat.

Espanya continua aliena a la cultura de pacte i negociació que és habitual a Europa, on la majoria de governs estatals són governs de coalició. Un cop més, els recels mutus, les desconfiances i l'afany de poder es van imposar a l'interès general, i ni el PSOE ni Podem van saber estar a l'altura del moment històric. Van acabar tirant-se els plats pel cap davant la mirada atònita de bona part de la ciutadania. Ahir els més satisfets eren Pablo Casado i Albert Rivera, que veuen com davant seu s'obre la possibilitat d'una revàlida inesperada després del fracàs del 28-A.

Unides Podem i el PSOE van ser incapaços de superar ahir les seves diferències en la negociació a contrarellotge per formar un govern de coalició a Espanya presidit per Pedro Sánchez. Els equips negociadors de les dues formacions, liderats per Carmen Calvo a la banda socialista i per Pablo Echenique a la podemista, es van passar tota la jornada intercanviant trucades i missatges, que no van servir per trobar el punt d’equilibri sinó per torpedinar les negociacions. La tensió entre els dos partits va anar escalant al llarg del dia. Les negociacions van quedar liquidades després d’una trucada del candidat socialista a Pablo Iglesias en què li reiterava la negativa a cedir les competències que volia Podem i l’avisava que aquesta era l’última oferta, i ferides de mort quan el PSOE va filtrar un document amb les “exigències de Podem” que feia saltar pels aires la discreció a la qual s’havien compromès els dos partits. Iglesias va rebutjar l’ultimàtum i, si no hi ha un gir copernicà -o un miracle- d’última hora, la investidura fracassarà avui al Congrés de Diputats en la segona i definitiva votació.

Tres mesos després de les eleccions del 28 d’abril, Pedro Sánchez només va ser capaç de convèncer un sol diputat, a més dels 123 que té el seu partit, per votar a favor de la seva investidura com a president del govern espanyol: 124 diputats dels 176 necessaris. Contra 170 nos, i l’abstenció de 52 parlamentaris, incloent-hi els presos polítics. Aquest va ser el resultat del primer de dos intents de sortir escollit que culminaran demà, en una segona votació per a la qual ja no li cal majoria absoluta, sinó més vots favorables que contraris, una superioritat que de moment tampoc té. Amb la clara victòria electoral i l’encàrrec de Felip VI per liderar un executiu no n’hi va haver prou per empènyer el candidat socialista a una negociació a fons amb els seus potencials aliats. I ahir va pagar el preu del tancredisme.

Si Pedro Sánchez inaugurava la setmana dilluns apujant al màxim la temperatura amb Podem, donant per trencades les negociacions de la investidura, ahir li va respondre Pablo Iglesias amb més retrets que van fer escalar la tensió entre els dos partits i van allunyar encara més la possibilitat d’una votació exitosa la setmana que ve. El líder de Podem va oferir una entrevista a La Sexta en la qual va esforçar-se per mantenir un to més constructiu que Sánchez el dia abans a la SER però sense guardar-se cap bufetada a la manera de negociar del president espanyol en funcions i candidat a la reelecció, que, a cinc dies per a l’inici del debat d’investidura, només té assegurats els vots del seu partit i del solitari diputat regionalista càntabre; és a dir, que encara és a cinquanta escons de la majoria absoluta.

Coherència / Influència

PSOE

El PSOE prefereix un executiu monocolor perquè considera que tenir Pablo Iglesias a l’executiu seria una font de conflictes permanent i condemnaria Sánchez a la inestabilitat atès que a Espanya no hi ha cultura de coalició. En realitat, el PSOE no vol cedir parcel·les de poder a un partit de fora del sistema.

]]> La fi del bipartidisme a l’Estat s’ha pregonat com una realitat en el moment en què PSOE i PP han perdut grans bosses de votants, però l’accés de Podem i Ciutadans a les cotes de poder de socialistes i populars dista molt de ser real. En els dos casos ho han tingut a tocar i el seu fracàs no només ha acabat amb l’opció de superar el partit hegemònic, sinó que s’ha saldat amb la crisi interna. L’obsessió de Pablo Iglesias pel sorpasso, forçant una repetició electoral el 2016, va ser l’inici d’una crisi que el partit encara arrossega. I les maniobres de Rivera, obviant el consell dels seus padrins i molestant els fundadors, han obert un meló a Ciutadans de conseqüències imprevisibles. Quan l’ambició de canviar les coses passa a ser simple ànsia de poder, els partits renovadors passen a ser un partit més.

]]>