<![CDATA[Ara Andorra - Editorial]]> 10 <![CDATA[L'ARA s'adapta]]> L'ARA s'adapta. El format, el disseny i la navegabilitat d'aquest diari es posen al dia, en consonància tant amb l'evolució exponencial que viu l'era de la digitalització i com amb el canvi d'hàbits en el consum de la informació. Les versions catalana, balear i andorrana d'aquesta capçalera estrenem aquest diumenge un nou model de diari que multiplica els camins per interactuar amb els lectors. És un format més dinàmic pensat, programat i dissenyat per encabir en tot tipus de dispositius –des de l'ordinador de sobretaula fins al telèfon mòbil–, tant la consulta ràpida relacionada amb l'actualitat immediata, com la lectura pausada que requereixen gèneres com els reportatges o les entrevistes en profunditat. Gràcies per llegir-nos i esperem que gaudiu de l'experiència.

]]> <![CDATA[La Catalunya despoblada es mereix una oportunitat]]>

Hi ha onze comarques de Catalunya que tenen menys de 20.000 habitants. Algunes –l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà o el Priorat– ni tan sols arriben als 10.000. Totes són comarques interiors. La població catalana es concentra a la regió metropolitana barcelonina, a la costa (amb Tarragona-Reus, Girona-Empordà i tot l’atractiu turístic) i al voltant de Lleida ciutat. La somiada Catalunya ciutat noucentista no s’ha fet realitat, ni tampoc el precedent esperit d’Ildefons Cerdà de ruralitzar (naturalitzar) la ciutat i urbanitzar el camp. El país segueix desequilibrat. De fet, després de l'onada inicial d’emigració del camp a la ciutat durant la primera revolució industrial (segle XIX), el moment de l’autèntica despoblació de les zones rurals va iniciar-se en la postguerra franquista i pràcticament no s’ha aturat fins avui. Ara fa un segle la Mancomunitat va voler dotar de serveis moderns els pobles (carretera, telèfon, escola, cooperativa agrícola...), un projecte estroncat que la Generalitat republicana no va tenir temps de reprendre. El franquisme va empobrir encara més el camp. El desarrollismo va ser un fenomen urbà.

]]> <![CDATA[Un Nadal molt diferent a Alemanya i Catalunya]]>

Alemanya tanca escoles, comerços no essencials, recomana no viatjar dintre o fora del país i el teletreball, alhora que prohibeix la venda i el consum d’alcohol a l’exterior i les reunions de més de cinc persones. La restricció començarà dimecres i es mantindrà fins al 10 de gener. La gastronomia, els hotels i els equipaments culturals ja estaven tancats des de principis de novembre. Serà un Nadal de confinament gairebé estricte en què ni tan sols es podran tirar coets per celebrar el Cap d'Any, el dia en què, per fi, deixem enrere aquest 2020. Amb 81 milions d’habitants, ahir el país va anunciar 20.200 nous contagis per covid i 321 morts. I la incidència acumulada –el nombre de casos dels últims 14 dies per cada 100.000 habitants– era de 334,9*. Aquesta última dada és la referència comuna a Europa per definir el grau de risc d’un país.

]]> <![CDATA[Una desescalada amb optimisme i prudència]]> Avui reobren bars i restaurants, després de 37 dies limitats al servei per emportar o a domicili. També teatres, cinemes, auditoris i sales de concert. S’amplia igualment el rang de comerços que poden recuperar l’activitat (per sobre dels 800 m( 2) de superfície, excepte centres comercials). En l’esport, es permet recuperar l’activitat en instal·lacions a l’aire lliure i en gimnasos i piscines. I en l’educació, es reprenen les activitats extraescolars. Tot, això sí, amb limitacions d’aforament i horàries, perquè el toc de queda nocturn i el perimetral de cap de setmana es mantenen. És, doncs, l’inici de la desescalada a Catalunya de l’anomenada segona onada de la pandèmia. Un moment que ha de convidar a l’optimisme, a veure la llum al final del túnel i a recuperar espais oxigenadors. Els efectes del covid-19 són diversos, però un és la cuirassa social i emotiva a què ens obliga, i cal tenir-ho en compte.

]]> <![CDATA[Els joves, els grans oblidats en una pandèmia que marca el seu futur]]> El covid-19 s’ha acarnissat amb la gent gran, i la im mensa majoria de morts són persones més grans de 60 anys. Això és un fet. I se n’ha parlat molt i en seguirem parlant, perquè l’efecte de la pandèmia en els més grans, tant en l’aspecte sanitari com en l’emocional, ha sigut demolidor. També hem parlat molt de les escoles, i de com tant els pares com els nens han patit el fet que es tanquessin i els problemes de conciliació i de cura que això ha provocat. I dels adults que s’han quedat sense feina o amb negocis tancats. Del que s’ha parlat menys, és de com tot plegat està afectant els joves. Persones d’entre 15 i 24 anys que no són en principi un grup de risc, ni sanitari ni en general tampoc social, però que estan patint també de manera directa els efectes d’una pandèmia que sens dubte marcarà el seu futur.

]]> <![CDATA[L'hora de la responsabilitat política i ciutadana]]>

Catalunya va superar ahir els 200.000 casos positius confirmats amb PCR des de l'inici de la pandèmia. Concretament van ser 203.188, segons les dades facilitades per Salut. Gairebé el doble que el Japó o Suïssa. I fins ara hem tingut 13.794 morts, tres mil més que Alemanya, amb un degoteig diari que no podem normalitzar –ahir se'n van comptabilitzar 21 més– i un constant augment dels ingressos hospitalaris –142 més ahir que fan que el total ja pugi a 1.885, dels quals 342 són a l'UCI–. Aquesta és la situació. I no millorarà de moment perquè el risc de rebrot ja és de 788 i la dada d'incidència a catorze dies s'ha enfilat fins a 534 per 100.000 habitants. Recordem que segons els indicadors europeus, per poder estar en verd, és a dir, amb un risc lleu, aquesta dada d'incidència hauria d'estar en 25, que és l'objectiu a què es va referir ahir el president espanyol, Pedro Sánchez, per anunciar un nou estat d'alarma que voldria que durés fins al 9 de maig.

]]> <![CDATA[La marihuana o com jugar a la ruleta russa amb la salut dels nostres fills]]> No hi ha dubte que al costat de les anomenades drogues dures, com l’heroïna o la cocaïna, i fins i tot al costat de l’alcohol, la marihuana té una certa bona imatge, fins i tot simpàtica i progre, cosa que ha derivat en una manca total de consciència dels seus efectes per a la salut. Si a aquesta percepció hi sumem que Catalunya, i en general la costa mediterrània, s’ha convertit en un paradís per al cultiu i el tràfic d’aquesta substància, el resultat és un còctel preocupant. I és que ara mateix és extremadament fàcil aconseguir marihuana, i els traficants es fixen especialment en els més joves, fins i tot en menors de 14 anys.

]]> <![CDATA[El contagi de Trump desmunta la seva campanya]]>

El contagi i l'hospitalització de Donald Trump per coronavirus, amb tota la confusió i desinformació que l'ha envoltat, i a només quatre setmanes de les eleccions, ha deixat tocada la seva campanya a la reelecció perquè posa en evidència la nefasta gestió de la crisi sanitària per part de la Casa Blanca. Trump ha sigut víctima del seu propi discurs, tendent a minimitzar els riscos del virus i contrari a mesures dràstiques com el confinament, i ara és ell mateix qui pateix en primera persona els efectes del covid-19. Aquest episodi ha deixat descol·locats una part dels seus mateixos seguidors.

]]> <![CDATA[La importància de mantenir una classe mitjana forta]]> Des de la crisi financera del 2008, i fins i tot des d’abans, multitud d’estudis i recerca han assenyalat que la classe mitjana s’està afeblint als països industrialitzats, i que això pot tenir conseqüències nefastes en el futur, no només econòmiques sinó polítiques i socials. I en efecte, les democràcies liberals han basat el seu model de convivència en l’existència d’una classe mitjana forta, és a dir, un gruix suficientment important de la societat amb un bon nivell de vida i amb capacitat de traspassar-lo als seus fills. D’alguna manera, la consolidació de la classe mitjana, una excepció en termes històrics, és el que ha permès el funcionament de les democràcies, ja que es basava en la promesa d’un progrés material lineal, l’anomenat ascensor social, que ara està amenaçat.

]]> <![CDATA[Periodisme, ara més que mai]]> Avui se celebra el Dia Mundial de les Notícies, una jornada que vol reivindicar el paper del periodisme en la realitat actual. Amb aquest motiu, el diari ARA s’ha sumat a la iniciativa del World Editors Forum (WEF) i The Canadian Journalism Foundation -que suma més de cent mitjans de tot el món, incloent-hi els més importants com The New York Times, The Washington Post, la CNN, La Nación o The Jakarta Post, entre d’altres- de fer una campanya conjunta per conscienciar la població de la importància de comptar amb una informació rigorosa i verídica per tal de prendre les millors decisions individuals i col·lectives.

]]> <![CDATA[La nova (a)normalitat que hem d’aprendre a gestionar]]> Els experts en epidemiologia han acabat coincidint en dos factors bàsics que expliquen la situació general que viu l’Estat en relació a la crisi del covid-19: la impaciència en la desescalada i l’absència d’un lideratge clar i d’una comunicació madura de les administracions. Ho expliquen els que l’ARA ha consultat en la informació que us oferim avui a Societat i hi coincideixen els que, a través d’un article conjunt a The Lancet, van demanar una auditoria externa i independent sobre la situació a Espanya. Aquella desescalada va estar precedida i presidida per la readaptació del govern espanyol d’un concepte habitual en economia: “la nova normalitat”. La Generalitat va preferir “la represa”, però el fet és que, amb les ganes de posar fi al confinament i amb la necessitat de donar aire a una economia sota mínims, l’efecte va acabar sent el de “l’ampolla de cava” destapada de cop, com descriuen els experts.

]]> <![CDATA[La necessària millora de l'avantprojecte de llei de memòria històrica]]> Cal reconèixer a José Luis Rodríguez Zapatero el mèrit d'haver tirat endavant la primera llei de memòria històrica l'any 2007, tot i que molts dels seus objectius, com ara la retirada dels monuments franquistes o el canvi de noms de carrer, van quedar acomplerts només a mitges. Aquell va ser un primer pas, tímid, i que va tenir una vida molt curta, ja que quan el PP va arribar al poder (2010-2018), només va haver de desar-la en un calaix i no assignar-li recursos perquè quedés en paper mullat. El cert és que durant tots aquests anys van ser algunes comunitats autònomes, com Catalunya, i sobretot les associacions de víctimes del franquisme les que van portar la veu cantant i van continuar –gairebé sense suport institucional– la seva lluita per trobar els éssers estimats i portar alguns dels criminals del règim davant de la justícia.

]]> <![CDATA[L'independentisme davant la inhabilitació del president]]>

L'escenari és similar al d'ara fa un any, quan l'independentisme va ser incapaç de pactar una resposta unitària a la sentència del Procés, però ara es tracta de la més que possible inhabilitació del president de la Generalitat, Quim Torra. El president acudirà dijous a Madrid a la sessió que ha fixat el Suprem per tractar la qüestió, i després serà cosa de dies que el tribunal emeti la sentència definitiva. Si avala la condemna per desobediència que va dictar el TSJC, Torra serà inhabilitat per un període d'un any i mig per ocupar un càrrec públic per no haver despenjat a temps una pancarta de suport als presos en període electoral.

]]> <![CDATA[Inici de curs: previsió, confiança i determinació contra la por]]> D’aquí una setmana, milers de nens i nenes estaran nerviosos i emocionats per retrobar-se amb els seus companys, amb els mestres, amb l’escola. Cada any és tot un esdeveniment, cada any el moment s’espera amb il·lusió o prevenció, però aquesta vegada a totes aquestes emocions s’hi suma per sobre de tot la por. Les pors. A la infecció del covid, als contagis que hi pugui haver, a la possibilitat que s’hagin de tancar classes i fer confinaments, que tornin a tancar les escoles com a la primavera.

]]> <![CDATA[Una crisi de govern o una operació partidista?]]>

El president de la Generalitat, Quim Torra, va sorprendre ahir executant una crisi de govern en plena pandèmia i a poques setmanes que el Tribunal Suprem decideixi sobre la seva inhabilitació per al càrrec. La versió oficial és que la remodelació respon a la voluntat d'enfortir el Govern per fer front a la pandèmia, però ni les àrees de gestió afectades ni els noms dels cessats fan pensar que aquesta sigui la raó de fons. Els consellers sortints són el d'Interior, Miquel Buch, al qual Torra ja havia intentat cessar sense èxit durant la gestió de les protestes postsentència; la consellera d'Empresa i Coneixement, Àngels Chacón, que era l'única que mantenia el carnet del PDECat i no havia fet el pas d'afiliar-se al partit que impulsa Carles Puigdemont; i Mariàngela Vilallonga, un fitxatge personal del president que no ha acabat de funcionar.

]]> <![CDATA[Responsabilitat i prudència en les visites a la muntanya]]>

Un dels efectes col·laterals de la pandèmia del covid-19 aquest estiu ha estat més afluència de persones a la muntanya, rius o llacs per fer senderisme o altres activitats. Això ha comportat, de passada, un augment significatiu dels rescats a la muntanya per part dels equips especialitzats dels bombers, els GRAE. En concret, des de l'inici de l'any els rescats han augmentat un 11,5% (una dada molt significativa tenint en compte que inclou els mesos del confinament), i des de l'1 de juliol la xifra ha crescut un 33,5%, un terç més que l'any anterior. Aquestes setmanes s'han arribat a fer fins a 15 rescats en un sol dia.

]]> <![CDATA[L’efecte papallona de les restriccions del covid-19]]> Aquella sensació que teníem a mitjans de juny que el pitjor havia passat potser va ser precipitada. El xoc amb la realitat ha sigut dur, molt dur. Per començar, i tal com es va avisar, la calor no ha aturat el virus i el relaxament del distanciament i les altres mesures de seguretat ha portat a múltiples rebrots que ara són difícils de controlar. I ara ja no es tracta només d’evitar el col·lapse dels hospitals, sinó també la paràlisi econòmica.

]]> <![CDATA[Evitar que empitjori la situació, i no només a Catalunya]]> Aquest cap de setmana no ha estat, definitivament, la millor prova que totes les administracions i tots els ciutadans remen en la mateixa direcció i amb la mateixa intensitat per mirar de frenar els rebrots de covid-19. És evident que el cansament, l’esgotament, són elevats a tots nivells. Portem gairebé cinc mesos sotmesos a una alta pressió, cadascú al seu nivell. La malaltia, l’afectació en l’entorn més o menys proper, el confinament, la crisi econòmica que se’n deriva, les alteracions en la vida quotidiana, estan deixant una marca profunda. Tot i així, caldria demanar una mica més d’esforç per, almenys, intentar que no empitjori la situació, i no només a Catalunya. De fet, les dades de divendres sobre hospitalitzacions dels últims set dies indiquen un increment preocupant a Catalunya, però encara superior a Madrid i l’Aragó i dades també inquietants a Andalusia i Castella-la Manxa.

]]> <![CDATA[Joan Carles I, el pitjor enemic de la monarquia]]>

Els escàndols financers que estan posant contra les cordes el rei emèrit Joan Carles I amenacen amb fer trontollar la monarquia espanyola. Si el mateix exrei va convertir-se en una figura clau de la Transició, lligant el seu futur al de la democràcia, ara la seva fatal caiguda -per mèrits propis- pot posar en perill el futur de la Corona. No hi ha ni una majoria política ni un republicanisme popular prou forts per fer trontollar la monarquia, que paradoxalment té avui en Joan Carles el seu pitjor enemic. Igual com va tallar lligams amb Cristina i Urdangarin, Felip VI ja fa temps que intenta marcar distàncies amb el seu progenitor, assetjat per unes investigacions que cada cop donen més pistes incriminatòries del seu afany d’enriquiment il·lícit valent-se d’una inviolabilitat que ara ha perdut.

]]> <![CDATA[Els contractes públics del covid]]> Una administració democràtica i moderna es caracteritza per la transparència i l’eficàcia. Són dos conceptes que no haurien de ser excloents. A Catalunya i Espanya estem lluny d’una bona convivència d’aquest binomi. De fet, senzillament ens queda molt camí per arribar a uns bons estàndards de transparència i d’eficàcia administratives. Ara, amb l’emergència sanitària del covid-19, tant la Generalitat com l’Estat i la resta d’administracions han recorregut a la legislació que els permet fer contractes d’emergència saltant-se, per tant, els controls, terminis i garanties habituals en la contractació pública. Segons l’Oficina Independent de Regulació i Supervisió de la Contractació, vinculada al ministeri d’Hisenda, la Generalitat ha batut tots els rècords i s’ha situat com l’administració autonòmica que més contractes ha signat per la via d’emergència: per sobre dels 3.000 i per un valor global de 230 milions. En un any normal, la contractació d’emergència del sector públic de la Generalitat només suposa un 1% dels aproximadament 10.000 contractes que en conjunt es fan, és a dir, uns 100 contractes. Així doncs, hem passat de cop de 100 a 3.000. Si, a més, hi sumem els ajuntaments i altres administracions catalanes, la xifra encara és més alta: en milions es calcula que se n’han facturat 400 en total.

]]>