El comú d'Escaldes-Engordany recupera enguany, després d'una aturada de dos anys a causa de la pandèmia del coronavirus, la Festa de la parròquia per celebrar el 44è aniversari de la independència del territori. Ho han explicat aquest dimarts en roda de premsa la cònsol major, Rosa Gili, i el conseller de Vida Cultural, Valentí Closa, qui han manifestat que, tot i que la diada és aquest 14 de juny, l'esdeveniment es durà a terme al llarg del cap de setmana, des de divendres fins al diumenge, i comptarà amb la presència de diverses autoritats històriques d'Escaldes, com els cònsols de mandats passats, i d'actors que van formar part del dinamisme que va impulsar la creació de la setena parròquia al país.

La feliç expressió de Jordi Cuixart en l’al·legat final de la farsa de judici del Tribunal Suprem, “Ho tornarem a fer”, no va ser un desafiament fatxenda, sinó que, segons va escriure ell mateix, era “un crit a l’esperança i contra la resignació i la frustració”. És a dir, un crit que convida, per no dir que obliga, a respondre-hi activament. Per això Jordi Cuixart, en un breu text manuscrit, afegia: “Tan important és fer-ho junts, com voler fer-ho”. I si volem tornar-ho a fer, ja és hora de pensar en el com i el quan.

"Ha arribat l’hora de dissoldre la Gran Bretanya”, acaba d’escriure Adam Ramsay a Open Democracy sense que cap militar jubilat hagi escrit a la reina Elisabet II per demanar-li que l’afusellin. Ramsay es recolza en el que li ha confessat Tom Nairn, el respectat politòleg escocès, teòric marxista i pensador clau de la Nova Esquerra Britànica. Nairn ja havia publicat The break-up of Britain el 1977, és a dir, La dissolució de la Gran Bretanya (l’edició espanyola deia desintegració). Ara, amb 88 anys, s’ha tornat molt prudent, però en conversa amb Ramsay ha acabat predient: “En els propers cinc anys, d’una manera o altra, la dissolució és molt probable que es produeixi”. Ho diu per Escòcia, on les enquestes ja donen 12 punts percentuals més de vots als independentistes. Però també per l’independentisme gal·lès, que des del 2012 ha passat del 10 al 23 per cent. I per si no fos prou, a Irlanda del Nord, el suport a romandre al Regne Unit tal com hi són ara ha baixat des del 2014 del 65 al 34 per cent.

A deu setmanes de les eleccions al Parlament de Catalunya, molts dels missatges que sentirem, de tots els partits, estan més pensats per al dia 14 de febrer que no pas per al dia 15. Aquesta setmana, amb l’estrena de Laura Borràs com a candidata de Junts per Catalunya, n’hem tingut una bona mostra perquè ha centrat totes les energies a sembrar el dubte sobre el compromís independentista del seu principal adversari electoral, Esquerra Republicana de Catalunya. No sabem com es mesura la nitidesa independentista que reclama Borràs ni sabem on es donen els carnets de bon independentista, però voler classificar tots aquells que el dia 1 d’Octubre vam anar a votar sí no sembla que sigui una aportació gaire útil per enfortir el moviment.

Per segona vegada, els habitants de la petita illa del Pacífic de Nova Caledònia han dit 'no' a la independència. En la segona consulta d'autodeterminació en dos anys, el 53% dels neocaledonians han rebutjat emancipar-se de França per esdevenir un estat independent. En el primer referèndum, el 2018, van ser un 56% els que van dir 'no'. Creix la postura independentista, però no prou per posar fi a una relació que es remunta a 1853, quan França va colonitzar l'illa.

És manifestament clar que des de l’1-O l’independentisme ha anat dibuixant dues grans estratègies cada vegada més diferenciades. Tant, que han acabat en conflicte obert. Una interpretació merament racional les presentaria com a resultat d’una discrepància ideològica profunda i d’una divergència en el càlcul de l’èxit. Però és un fet que hi ha altres dimensions tant o més determinants –i impossibles d’encarar racionalment–, com que són estratègies dirigides des de l’exili o la presó, que es decideixen dins d’una estructura de partit disciplinada o d’un conglomerat mal articulat o que compten amb bases electorals en competència. I, esclar, també cal considerar els condicionaments externs, i fins i tot l’atzar.

Em va produir una notable perplexitat el discurs de Carles Puigdemont a Perpinyà, en què va animar els més de cent mil assistents a l'acte a preparar-se per a la "lluita definitiva" per la independència. El moment de la independència, va venir a dir, és ara.

Un dels errors més freqüents en relació amb les expectatives d’una futura Catalunya independent és pensar que l’emancipació política del país ha d’anar associada a una determinada opció partidària o orientació ideològica. La promesa de la sobirania ofereix unes realitzacions possibles, compta amb unes limitacions clares i sobretot queda oberta als escenaris de futur que els catalans decideixin en cada moment.

CULPES. A la vida hi ha els que actuen i els que observen; els que proposen i els que critiquen; els que s’arrisquen i els que es conformen; els que desbrossen el camí i els que posen bastons a les rodes. I és molt injust qualificar-los amb el mateix criteri. Perquè el fracàs és patrimoni dels que busquen l’èxit, i la temeritat és el defecte dels que no es resignen. En el cas català, i partint d’un diagnòstic compartit per la majoria (el desencís per l’autonomia), els grans fracassats dels últims anys són els independentistes, perquè no han aconseguit cap dels seus objectius i a més han pagat un preu alt, personal i polític, que ha tingut repercussions sobre el conjunt del país. Catalunya està més desanimada, més enfadada i més desconcertada. “La culpa és dels qui van iniciar el Procés”, sentirem en molt altes tribunes. Però és més exacte dir que el Procés n’és la causa (i no pas una causa primera, perquè l’èxit dels postulats sobiranistes no s’explica sense observar què va passar des dels temps d’Aznar ençà). Però la culpa, com a mínim, és compartida. Perquè si davant d’una majoria que demanava un referèndum l’Estat hagués tingut una actitud una mica racional, tot el que va passar després ens ho podríem haver estalviat. Si hi hagués hagut respecte pel vot dels electors, si no s’hagués recorregut només a la repressió, potser estaríem una mica millor. Si no s’hagués amenaçat bancs i empreses, si no s’hagués respost amb cega supèrbia a totes les apel·lacions catalanes a la negociació, ves a saber on seríem. L’Estat, i els partits que li han donat suport, poden proclamar que el sobiranisme ha fracassat. Però el fracàs és de tots, i el problema roman. El problema català i el problema espanyol.

La immensa majoria de catalans –amb l’excepció d’alguns malànimes– vam celebrar la sortida de la presó, ni que fos per només quaranta-vuit hores, de Jordi Cuixart, president d’Òmnium. Tanmateix, ni aquest ni el proper permís de Jordi Sànchez no hauria de produir cap mena de relaxament en la indignació per la presó injusta en particular, ni pel marc repressiu en general, que es viu al país. Ben al contrari, i sobretot per als mateixos empresonats, sortir unes hores per tornar-hi a entrar no pot fer altra cosa que burxar en el seu –i nostre– dolor de la pèrdua injusta de llibertat.

Som en ple hivern. I encara que als migdies el sol pugui escalfar discretament, els vespres i els matins són freds. I en algun lloc són glacials. I tot i que el dia s’hagi allargat una mica, foscor i tenebra imperen. L’altre dia, una amiga em va dir que ja havia vist una mimosa florida. També els ametllers esclataran aviat i amb les seves blondes esclarissades alegraran els hortets suburbials minúsculs dels ocis del diumenge. Tot això és un senyal, esclar, un senyal d’una primavera que ha de venir per força. Carner, al poema Deixia de gener, en un núvol rosat, un d’aquells núvols com suspesos en el blau clar de la posta, un altocúmulus lenticular, hi veu com una ploma de flamenc amb què el cel ha signat que té la primavera emparaulada. És un acord del qual s’han de definir els detalls, però si ja està emparaulada hem d'esperar que arribarà.

El moviment social i polític per a la independència de Catalunya forma part d'un corrent crític contra la forma d'estat construïda al llarg dels darrers segles. És un moviment històric que té com a estratègia trencar amb una metodologia política dominada per l'estat nació, i una manera de qüestionar la centralitat del seu monopoli de la violència legítima. El cosmopolitisme és la seva força motriu real.