Enmig d'una pandèmia sense precedents, el govern d’un país decideix posar en marxa un sistema que garanteixi el 70% del sous dels assalariats, ajudes per a aquells que treballen per compte propi i un mecanisme de renda mínima per a les famílies que estan patint més aquesta crisi. Un pla sens dubte necessari, i que, en el nostre cas, enforteix un estat del benestar amb molt poques vies per protegir els més vulnerables. Però abans d’aplaudir les mesures aprovades cal veure com funcionen a la pràctica. Hem de contestar una pregunta tan senzilla com la de si aquests ajuts arriben a qui realment els necessita. I aquesta setmana hem vist molts exemples que aquest no és el cas.

La mesura estrella del govern de coalició, l’ingrés mínim vital, no està arribant a les llars. Com a mesura estructural s’ha revelat un laberint burocràtic agreujat pel tancament de serveis presencials de l’administració a causa de la pandèmia. Com a mesura d’emergència per pal·liar les conseqüències econòmiques del confinament en els més vulnerables està resultant ser un absolut fracàs. Avui dia no arriba als que més ho necessiten i fins i tot ha suposat per a alguns la suspensió d’altres ajudes que ja rebien, amb la qual cosa pot estar empitjorant la seva situació. Hi ha problemes de disseny, però sobretot hi ha problemes de gestió.

Neixen menys nens que mai des que hi ha registres. Al llarg de l'última dècada els naixements han caigut en quasi un 30%. I aquest any les coses no milloraran. Ja va passar amb les crisis de 1993 i de 2008. Quan la situació econòmica empitjora, i les perspectives laborals són incertes, assumir un compromís de per vida –i el cost que suposa– queda només a l'abast d’uns pocs. Però el nostre problema de natalitat és estructural. Quines són, doncs, les raons que ens porten a tenir pocs fills, i què podem fer per canviar-ho?

Ahir es va fer un pas important en la lluita contra la pobresa extrema a l'Estat, una plaga que s'arrossegava des de fa molt temps, que la crisi del 2008 va agreujar i que l'actual del coronavirus ha incrementat i tret a la llum en tota la seva cruesa. Finalment, el govern espanyol ha aprovat l'ingrés mínim vital (IMV), una promesa dels partits del govern Sánchez que s'ha accelerat, no sense molta discussió interna, per afrontar l'emergència social provocada pel covid-19. A partir del 15 de juny es podrà demanar aquest ingrés mínim, que s'ha calculat que seria d'uns 462 euros al mes per a llars d'una sola persona i que s'incrementa en funció d'uns barems –s'han establert fins a 14 casos– amb el topall de 1.015 euros quan es tracta de famílies molt extenses.

Molt probablement dimecres s’aprovarà l’ingrés mínim vital (IMV), proposta ja recollida a l'inici de la legislatura en el programa pactat pel PSOE i UP. Una mesura que s’ha accelerat i pretén ser una xarxa de seguretat per a tots aquells que s’han quedat sense ingressos i fora dels principals ajuts atorgats en el marc de la covid-19, com els ERTO. En un país amb poques eines per atendre el risc general de pobresa, l’arribada de l'IMV és sens dubte una bona notícia, però dependrà del seu disseny que es converteixi en un instrument eficaç per pal·liar les elevades taxes de pobresa crònica que tenim.