Aquests dies grisos de novembre, com avui, amb la tardor ja establerta als boscos i arbredes, amb la paleta de grocs lluint tots els matisos, del coure a l’ocre, del cadmi als sofres cridaners, amb els camins enfangats i el fang barrejat a les fulles caigudes i mig desfetes, amb l’aire humit i les olors com sospeses, olors de bosc, de fongs i de podrimener, són uns dies deliciosos, premonitoris dels destins humans. M’agrada estar-me a casa en dies així. Deixo córrer la imaginació i els records adormits sorgeixen d’aquesta mena de boira mental del temps passat. M’agrada passar l’estona, en dies així, dedicat a la lectura d’un gènere que m’apassiona. Em refereixo als receptaris de cuina. No hi ha lectura més estimulant. Llegir receptes, veure'n els ingredients, resseguir-ne els processos. Discutir interiorment amb els autors sobre els temps de cocció, sobre alguna espècie que jo crec baldera o absolutament rebutjable. És un plaer. Sobretot si l’autor sap dir les coses bé, amb exactitud i precisió i, per què no?, amb un punt de passió. Parlar de cuina és parlar de la vida, és parlar de la gent. Un dels llibres d’aquest gènere que acostumo a freqüentar és La cuisine de Madame Saint-Ange, un prodigi d’exactitud en la narració de les receptes i un prodigi de prosa, eficaç, racional, com només saben manejar els francesos. Llegir aquesta senyora és un viatge al passat de la cuina familiar de França, és ficar-se en el rerefons de novel·les i narracions i relats cinematogràfics del país veí. Perquè els novel·listes no acostumen a dir mai què mengen els seus protagonistes ni els directors de cinema no t’ho mostren. Moltes de les receptes que explica són gairebé impossibles en la cuina quotidiana. Volen hores i una dedicació que ja no és al nostre abast. Però és igual, jo, tossut, m’imagino els ingredients que porten, alguns també perduts o difícils, segueixo pas a pas el procés de cada recepta, em fixo en els atuells que demana, en la intensitat del foc, en si cal remenar o no, en quin moment cal desgreixar la salsa. I quin francès! Ja no s’escriu un francès així.

Aquesta tarda, a dos quarts de quatre, es produeix l'equinocci i entrarem oficialment a la tardor. La nova estació durarà 89 dies i 20 hores i s'acabarà el 21 de desembre al matí. Aquest dimarts, el dia encara durarà 16 minuts més que la nit: l'anomenat equilux, la jornada en què dia i nit duraran gairebé el mateix, es produirà divendres a la nostra latitud.

No sé si podem parlar de tornada perquè no tinc la sensació que hàgim marxat enlloc. L’estiu se’ns ha fet tan estrany com anar a la platja amb mascareta o fer els àpats a casa per la inquietud d’estar massa a prop dels altres. La percepció és que tot resulta tan insòlit com entrar a botigues buides, tantes, o veure la ciutat deserta, impròpia a final d’agost i, en general, en qualsevol època de l’any. Sabíem que el turisme ens omplia, teníem la consciència de l’excés, però ara palpem fins a quin punt era així de descarat i amb quina nitidesa es pot sentir el silenci dels flaixos invisibles. És evident que la sensació va per zones. Perquè cada punt de la brúixola té el seu propi paisatge. El que toca a tothom, en canvi, és aquest virus que es passeja amb insolència arreu. Ens manté aprensius i desconcertats. Què estem fent malament o què estan fent bé a altres llocs? És una qüestió cultural? És egoisme? Triguem més a acceptar la pròpia vulnerabilitat? No trobo cap resposta convincent. Les poques que se m’acudeixen em porten a altres països on sembla que el covid ha afectat menys. Necessitem que alguna raó ens demostri el que sigui. La incertesa no s’ha desfet amb el sol i l’horitzó que es dibuixava al mar era només una imatge preciosa amb un final imaginari. Però dins dels nostres caps ens posem fites. Fem plans petits amb l’esperança d’omplir els dies que vindran. Com si el futur no fos una frase imprecisa que serviria per a qualsevol campanya política.

Una de les coses que molt probablement deveu haver comentat o sentit a dir aquests dies és que la tardor està desapareixent. Després d’un mes d’octubre molt suau en moltes comarques, de cop i volta ha arribat una entrada d’aire fred que ens ha portat l’ambient d’hivern. La sensació és que això és un fet habitual els últims anys, però, ¿realment la tardor està en perill d’extinció? Les dades diuen més aviat que s’està desplaçant, i que sobretot està desapareixent del mes d’octubre.