Benvolgudes conciutadanes i conciutadans, Aquest 14 de març celebrem el 32è aniversari de la Constitució, una de les fites més importants de la nostra història recent, que ens va permetre assolir la plena sobirania popular de les andorranes i els andorrans i consolidar la personalitat jurídica internacional del Principat d’Andorra. Més de tres dècades després, el progrés que ha aportat la Carta Magna per al país és innegable, amb el ple reconeixement de la comunitat internacional que ens considera un exemple de democràcia, estabilitat, pau i seguretat.

Vivim en una era en què la veritat sembla ser una entitat que se'ns escapa, com una il·lusió que no podem distingir. En un món saturat d'informació, on les notícies arriben de forma accelerada i en una quantitat ingent, les fronteres entre allò que és veritat i allò que és manipulació es difuminen, i la desinformació o les “fake news” esdevenen una amenaça creixent per a la democràcia. Tal com va afirmar la ministra Mònica Bonell durant l'entrega dels Premis Pirene, “en temps d'informació accelerada, la verificació és més necessària que mai”. Una declaració que guanya una importància crucial en un context en què la immediatesa sembla guanyar la partida a la profunditat i la reflexió.

La recent catàstrofe de la DANA que ha devastat la província de València, amb un balanç de 223 morts a hores d'ara, i una xifra encara creixent de desapareguts, és una ferida oberta al cor d'Espanya. Les pluges torrencials, que van arribar a descarregar fins a 500 litres per metre quadrat en poques hores, van desencadenar una emergència d'una magnitud que el país no veia des de feia dècades. I mentre el fang s'asseca i les tasques de rescat continuen, és moment de reflexionar sobre el veritable abast de la solidaritat i l'ètica en temps de tragèdia.

L'arribada del projecte Grifols a Ordino ha desencadenat un intens debat a la societat andorrana, i és crucial abordar de manera crítica les implicacions d'aquest projecte a la comunitat i al territori. Si bé alguns defensen la iniciativa com un pas positiu per al desenvolupament, hi ha arguments vàlids en contra que mereixen ser considerats.

Quan algú decideix emprendre un projecte sovint no és prou conscient del nou camí que se li obre davant; el camí de prendre decisions constants. I no totes elles resulten senzilles de prendre, i a més, aquestes decisions es continuaran multiplicant i podran arribar a sobrepassar qui les ha de prendre.

Després del pacte entre el PSOE i Junts i ERC ningú a l'estat espanyol ha quedat indiferent. Per a molts espanyolistes i per a molts catalanistes aquest nou acord marca un abans i un després en les polítiques de l'estat i en la relació entre Espanya i Catalunya. Aquells qui s'oposen al nou pacte de govern parlen d'antidemocràcia i de com el president està donant l'esquena al seu país i als seus ciutadans. Perdoneu-me que en dubti però. I si bé és cert que amb el nou pacte i la llei d'amnistia les coses sembla que canviaran, hem d'anar més amb compte que mai. Als espanyols que han sortit a manifestar-se els diré que no cal que pateixin tant, i als independentistes que pensen que això ja està fet, els diré que no cantin victòria encara. I és que tot i que sobre paper tot és molt bonic, encara ens falta veure garanties de compliment d'aquest pacte. Sembla que no coneguem el país en el qual vivim, sembla que no recordem la llarga història entre Espanya i Catalunya. Junts i ERC sostenen que en qualsevol moment poden retirar el seu suport si el pacte no es compleix, o que amb el mecanisme internacional de verificació la cosa és segura. I jo em pregunto, des de quan ens ha servit tot això?

La signatura del conveni marc entre Andorra i l’Estat espanyol en matèria de salut permet ampliar i donar millor cobertura jurídica a la col·laboració sanitària entre Andorra i Catalunya. Aquest és un conveni llargament reivindicat i volgut des de la Seu i l’Alt Urgell, ja que obre la porta a millorar l’assistència sanitària als veïns i veïnes de l’Alt Urgell i el Pirineu.

Avui cal recordar que l’accés als principals serveis en llengua de signes és vital per al creixement i el desenvolupament de les persones sordes i decisiu per a l’assoliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS).

Les eleccions generals són a tocar; encara no tenim data, tot i això, sembla que seran més aviat que tard. Mentrestant, el panorama social està cada vegada més enrarit. Els preus dels habitatges, pels núvols, els combustibles són més barats a Espanya que al Principat -encara grinyola dir-ho-, la precarietat laboral és a l'ordre del dia, el salari mínim que puja a passes d'un nadó, i una llarga llista d'ingredients per a la recepta del desastre que auguren els més pessimistes, temen els més prudents i segurament aprofitaran els més desvergonyits.

Fa gairebé setanta anys que Colòmbia està en guerra. En totes aquestes dècades d'horror, hi ha dues dates en què les bales callen i es fa una mena de treva, de vegades explícita i de vegades tàcita: Nadal i el Dia de la Mare. Fins i tot enmig d'una guerra fratricida hi ha un moment per recordar la mare, un moment -fugaç i dolorós- per dedicar-li, abans que les bombes i les bales tornin al seu destí carnisser.

Aquests últims dies he marxat com a fotoperiodista a Moldàvia, amb l'ONG Educo.

El va trobar la seva germana. La punta dels peus fregaven el parquet, les mans pesades penjaven a cada banda del cos, els cabells li cobrien part de la cara i un nus de corda gruixuda i forta com les seves conviccions li havia robat l'alè. En Guillermo s'havia penjat d'una biga a casa seva; tenia dinou anys. El vaig conèixer el primer dia de classe a la facultat, en una cua per signar ja no recordo quin paper. Vam fer un click immediat, era un noi divertit, culte, un lector voraç, molt compromès amb els seus ideals polítics, un gran amic que em va durar un any i escaig.

Les contraccions van començar gairebé quatre mesos abans del que tocaria, l’Oriol i la seva parella van haver de córrer cap a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell perquè el seu fill, prematur extrem, tenia molta pressa per néixer. Tanta pressa, que l’hospital no estava preparat per les condicions excepcionals del seu naixement i van haver de traslladar la mare en helicòpter a Barcelona; una mica com els passa a molts malalts de càncer del país, per exemple, que han pujar i baixar constantment per rebre el seu tractament.

I, finalment, les bombes van caure. Els pensants tancs van deixondir-se i van començar la seva lenta marxa somorta per les carreteres d’Ucraïna i els fusells van escopir el plom incandescent de les seves municions. Gens rellevant si succeeix a Palestina, el Iemen o Etiòpia, o almenys això és el que, sense ruboritzar-se, asseguren obertament analistes i periodistes occidentals que s'han horroritzat en comprovar que la mort també es vesteix de Prada, té ulls blaus i cabells rossos i no només de negre, és àrab o asiàtica.

L’altre dia vaig trucar a un lloc X -el nom no té cap rellevància- per demanar hora.

Un dolor agut a la boca de l'estómac m’ha sacsejat aquests dies. Ja l'havia sentit abans i, per desgràcia, estic segur que el tornaré a sentir. El tinc molt ben identificat i sé exactament què el provoca. És una mescla de sensacions desagradables: vergonya aliena, ràbia, i un polsim de desil·lusió. Només puc comparar-la amb la del precís cop de puny que en Ramírez va clavar-me a la panxa només començar una baralla al pati de l'escola ara fa més de 20 anys.

En Buzz Aldrin és, sense dubte, la persona més patriòtica que conec. Ser el segon home en trepitjar la lluna i un veterà de la guerra de Corea, alguna cosa hi tindrà a veure. Me’l vaig trobar per casualitat pels passadissos de les oficines de la NASA, a Washington, mentre gravava una història per a un programa de televisió colombià, i com a bon reporter era irresistible la idea d'aconseguir una entrevista amb el company del viatge de Neil Armstrong i Michael Collins, que el 20 de juliol de 1969 van aterrar per primera vegada a la història un vehicle tripulat a la lluna.