Denis Garcia: "He estat un privilegiat a Andorra, m’he sentit com a casa meva"

Andorra la VellaLa història de Denis Garcia Abella amb Andorra és la d’un amor incondicional, a primera vista. Va arribar fa més de 40 anys per “fer l’estiu” i, com molts d’altres, aquest ‘fer l’estiu’ s’ha convertit en una estada ja definitiva, amb dona i fills. Durant aquest temps, són pocs els que no han posat els peus al mític Don Denis, restaurant d’Escaldes que també ha seduït a personalitats de tot tipus, però sobretot del món del futbol. Ara fa una mica més d’un any o mig que en Denis s’ha jubilat, a contracor, i s’ha allunyat del seu estimat restaurant i clientela. Al Menja’t Andorra hem conversat amb ell per repassar la seva trajectòria i també perquè ens expliqui com viu aquesta nova etapa lluny del seu negoci.

La teva passió pel món de l’hostaleria és vocacional?

Des de sempre havia somiat obrir un bar, tot i que mai hagués pensat que tindria un negoci tan gran com el d’Andorra. Vaig començar de cambrer a Barcelona, a diversos locals, també vaig fer estatges. Però tenia la il·lusió d’obrir el meu propi, i de fet vaig estar a punt d’adquirir-ne un al carrer València de Barcelona. Just abans, un cap meu i també bon amic, que tenia un negoci a Andorra, em va demanar si podia pujar a ajudar-lo. Li vaig dir que d’acord, però que només durant l’estiu perquè volia agafar un bar a Barcelona.

Havia de ser un estiu, i va ser ja per a tota la vida.

Vaig pujar i em va agradar molt Andorra. Vaig conèixer la meva dona i ja em vaig quedar aquí. Sempre he estat molt ben tractat a aquest país, molt ben vist. La gent andorrana no m’ha fet mai un lleig, m’he sentit com a casa meva. I de fet ja és casa meva, perquè m’he fet el passaport andorrà.

Com van ser els inicis laborals a Andorra?

Vaig arribar el 1965 i vaig començar al Don Pancho de cambrer. Un local que també era restaurant, petit, ubicat al carrer Isabel Sandy d’Escaldes. Va acabar tenint tanta clientela que ja no hi cabíem! De fet es va convertir en el bar més modern dels anys 60, venia gent de diners i gent jove. Però al quedar-se petit, vaig començar a mirar d’altres opcions, i va sortir el de la Taverna Basca, un negoci que no anava bé. I me’l vaig quedar. Als inicis també era petit, i el vaig anar fent créixer fins a tenir una capacitat per a 400 persones. Durant un temps vaig tenir els dos, el Don Pancho 1 i el Don Pancho 2, però al tancar el Don Pancho 1 vaig canviar el nom del segon: Don Denis. I aquí va començar tota la història.

Va ser dur el començament?

La veritat és que la Taverna Basca no havia tingut molt èxit, però nosaltres des del principi hem anat bé. Hem tingut petites crisis, sí, però sempre hem treballat.

Quina és la fórmula de l’èxit en aquest sector?

Hi ha molts restauradors a Andorra, i de molt bons, però jo sobretot en el que m’he centrat és en oferir un tracte molt directe a la clientela. Me n’he cuidat personalment, he estat al peu del canó, cuidant-me del servei. Des del principi i durant 47 anys.

I al llarg d’aquests anys pel Don Denis hi ha passat la flor i nata del país, així com també de fora les nostres fronteres...

A mi m’encanta l’hostaleria, m’encanta el tracte amb el client. I de fet la restauració m’ha permès conèixer a diverses generacions del Barça. Tinc fotos amb grans jugadors que ha tingut l’equip, ha vingut fins i tot el Messi! I tinc la sort de tenir molt bona relació amb algun d’ells. Encara per Nadal em feliciten.

Com va començar l’idil·li amb els jugadors del Barça?

Ja quan treballava a Barcelona vaig conèixer a algú que em va obrir al món del futbol. Un cop a Andorra, el primer equip va començar a fer estades aquí, i llavors també gràcies una directiva de les botigues Florència (que els convidava a Andorra si guanyaven algun títol), va començar a ser tradició que fessin o un dinar o un sopar al Don Denis. Des de llavors m’he anat fent fotografies amb tots ells i la veritat és que mai he tingut un disgust, una mala paraula, un mal gest de cap jugador o directiu del Barça. Amb tot, els que m’agraden menys són els que estan a la directiva actual.

Alguna anècdota o record especial d’algun d’ells?

El Migueli, una de les vegades que va venir al restaurant em va dir: si guanyem al Madrid t’envio tot l’uniforme del partit. Me’l va enviar tot! Sense rentar!
 També recordo una vegada que va venir el Mark Hughes i Gary Lineker, vam anar de festa i el Hughes va beure una mica més del compte. El vaig haver d’acompanyar a l’habitació del Park Hotel.

A banda dels jugadors del Barça, qui ha visitat el Don Denis?

Han passat presidents de govern, ministres, ambaixadors, artistes de cine. També la flor i nata d’Andorra: no hi ha un cap de Govern d’Andorra que no hagi passat pel Don Denis, així com ministres, consellers, cònsols... Hem tingut de tot, de dins i de fora del país. Sense anar-los a buscar, venien. A vegades ens sorpreníem fins i tot nosaltres mateixos perquè no sabíem que estaven a Andorra, i apareixien al nostre restaurant.

Un famós crida a l’altre...

Sí, però jo també me’n cuidava molt, i els feia fotos, les penjava.... Al tenir sentiment de restaurador molt a dins, t’agrada que la gent se’n vagi contenta. No tot ha estat perfecte, per descomptat, però hem posat totes les ganes possibles. Al Don Denis hem implicat a la família, el meu germà m’ha ajudat molt, els fills, la dona. Tots hem treballat molt, pel bé del restaurant i pel bé d’Andorra. Ens ha donat fama també que quan les personalitats, sobretot les polítiques, tenien reunions i sortien tard de treballar, sempre teníem les portes obertes per a ells. Els hem donat servei a tots encara que fos de matinada.

I què els donàveu quan venien tan tard?

A altes hores de la nit, el que segur que demanaven era pernil. També peix, i les nostres croquetes famoses, que clients em demanaven que preparés per endur-se-les a casa. Per sobre de tot, he intentat oferir producte de qualitat. Quan venia el representant a oferir-me productes el primer que li deia era: “Si és de qualitat ‘ok’, llavors parlem del preu. Si no, res”. Fins i tot anava a buscar jo el pernil, he anat al País Basc a comprar peix, a Mercabarna també hi anàvem sovint...

Per què va prendre la decisió de traspassar el Don Denis?

Hi he estat uns 47 anys, i volia seguir. Però per temes de salut els meus fills em van convèncer que ho havia de deixar. Tinc una filla a qui li agrada i serveix molt per la restauració, però viu a Cancún. I tinc un fill que no vol treballar en aquest sector. No parava de dir-me: “Papa, tenim una persona que el vol, l’hem de traspassar, has de viure”. I li vaig fer cas.

Va ser dur prendre la decisió?

Moltíssim. Ara farà més o menys un any i mig, va ser el febrer del 2017. M’ha sabut molt greu perquè m’estimava molt el restaurant. Tot i que sobretot el que trobo a faltar és la clientela. Era increïble el que teníem, em venia a veure gent i es volia fer fotografies amb mi. I repetien. Francesos, anglesos, russos... de tot arreu. No tinc cap queixa. He estat un privilegiat a Andorra.

I com va la nova vida lluny de la restauració?

Vaig fent coses. Tenim magatzems a Encamp, soc soci de la residència del Cedre i me n’ocupo. També m’agrada molt viatjar i ho he fet, era un tema pendent que tenia. Però ho trobo a faltar. Ho enyoro.

No ha acabat esgotat o saturat després de tants anys?

Què va! La clientela era fidel, una meravella.

Hi ha tornat?

Sí, un parell de vegades a menjar, i molt bé. Però em costa entrar-hi, em fa pena. A vegades quan surto de casa, que visc a la vora, creuo el carrer per no passar per davant.

Parlem ara una mica del país i del sector, com valora l’evolució durant tots aquests anys de la restauració?

Està clar que ara és més comercial, tot i que també penso que ha millorat moltíssim amb els anys. Però només hi ha una pega.

Quina?

El personal. L’hostaleria és molt dura, costa trobar-ne a tot arreu, però aquí a Andorra encara més. Amb el tema de les quotes, si necessites vuit cambrers et donen quota per a dos o tres i, pel que fa a la resta, has d’agafar els que estan aturats. Jo encantat, però no volen treballar en aquest sector. O són grans, o venen d’un altre ram. Quan va arribar la crisi a la construcció vaig ensenyar a quantitat de gent d’aquest sector, però era difícil. Si el Govern no vol que Andorra creixi d’acord, però si volen que prosperi tot passa perquè obrin més els permisos.

Com afectava la falta de bon personal al seu negoci?

A mi em sabia greu donar mal servei als meus clients. Recordo un estiu que vaig tenir durant l’agost més de 20 dies una sala tancada perquè no tenia personal per servir. La gent feia cua a la porta i, cansada, marxava. S’ha de solucionar aquest problema, i ara més que mai, perquè a Andorra, el pes que tenien els bancs i la construcció ha baixat. Donen permís per obrir tot tipus de bars i restaurants, però després no deixen contractar personal. Per tot plegat, ens hem de centrar a donar un bon servei de restauració, i també a hotels i comerços. Tractar bé la gent. En general a fora d’Andorra t’atenen de manera professional. Aquí no sempre, i el client ho nota. És un hàndicap que cal arreglar pel bé del país.

Tret del servei, quina nota li posa als restaurants del país?

Hi ha restaurants molt macos i molt bons que treballen molt bé. La majoria dels restauradors li posen ganes i amb els anys hem millorat. Si ajudés el servei, l’hostaleria d’Andorra seria excel·lent. Els bons professionals no venen a Andorra, venen els dolents. Ja que passa això, almenys hauríem de tenir l’opció de formar-los aquí a escoles d’hostaleria. Repeteixo, necessitem personal de qualitat.