ENTREVISTA

"No obliguem els fills a sortir al carrer durant la seva hora permesa si estan bé a casa"

Entrevista al cap de secció de patologia infecciosa i immunodeficiències pediàtriques de la Vall d'Hebron, Pere Soler

Ja fa uns dies que a Andorra els infants poden sortir amb les seves famílies en horaris convinguts pel Govern. En el cas de Catalunya i la resta d'Espanya, a partir del 27 d'abril els menors podran sortir al carrer de manera controlada una estona al dia. La pandèmia de covid-19 ha canviat de manera radical i brusca la vida quotidiana dels més petits, que han passat d'anar a l'escola o al parc i mantenir pràcticament cada hora ocupada a veure's reclosos a casa la major part del temps. Amb tot, el cap de secció de patologia infecciosa pediàtrica de la Vall d'Hebron, Pere Soler, recorda que el fet que s'avali la sortida esglaonada de menors al carrer no significa que ells o els seus pares tinguin carta blanca per trepitjar-lo cada dia. Tampoc que sigui una obligació. Soler recorda que s'hauran de respectar limitacions horàries en funció de la franja d'edat i que la idea del "jo em quedo a casa" ha de continuar sent prioritària i majoritària.

Els menors han de sortir al carrer a partir de dilluns que ve?
No ens confonguem: que puguin fer-ho no implica que hagin de fer-ho. No és imprescindible des d'un punt de vista de la salut. Hi ha molts documents de qualitat que et diuen que sí, que els infants han de sortir a carrer, i això és evident: és molt millor que surtin que no pas que es quedin tot el dia a casa. Però no ens oblidem que la recomanació general segueix sent minimitzar al màxim les sortides, ja que són un factor de risc de contagi. No obliguem els fills a sortir al carrer durant la seva hora permesa: si estan bé a casa, no cal.

De què depèn que un nen tingui la necessitat de sortir o no?
Del lloc on viu, de si el pis és molt petit i no té espai per entretenir-se, de la capacitat dels seus pares per garantir que respecta les distàncies de seguretat i no sortirà corrent. És molt positiu que els toqui el sol i que puguin estirar les cames, saltar i córrer una mica –sempre lluny d'altres persones i sense entrar en contacte amb nens que no siguin del seu nucli familiar–. Que riguin una mica! Però insisteixo: depèn de cada nen i de cada entorn social i familiar, i definitivament mai s'ha de prendre com una obligació diària. Si el fill o filla està molt nerviós o et demana fer un tomb i fa bon temps, endavant. 

A més, que el fet de sortir no implica necessàriament que el nen s'ho passi bé. No pot anar al parc a jugar ni reunir-se amb els seus amics.
Exacte. Es permeten trobades casuals entre un màxim de dos grups, mantenint la distància de seguretat (dos metres) i durant deu minuts com a molt. Imagina't: no pots organitzar trobades, no pots fer abraçades, no pots fer petons, no pots fer res. Hem d'entendre que aquesta mesura [de desconfinament horari per als menors] avala que l'infant pugui sortir i pugui veure la llum del sol, que en segons quins casos és una necessitat, per exemple per als que viuen a la ciutat i no tenen espais amb llum natural a casa per distreure's. Aquests nens són els que més se'n beneficiaran. 

El debat de deixar sortir els infants s'arrossega des de fa temps, probablement des de l'inici de la pandèmia, i s'ha resolt de manera diferent als països europeus.
No hi ha cap directriu europea, i també hi ha diferències entre països en pràcticament tota la gestió de l'epidèmia. A mi sí que em sorprèn la postura del Regne Unit o Alemanya, que permeten fer exercici al carrer i sortir, o Bèlgica, on els menors sempre han pogut estar al carrer i als parcs. No perquè ho permetin, sinó perquè són països que tradicionalment tenen molta tendència a fer vida dins de casa per una qüestió tan bàsica com el clima. Pel motiu que sigui, però, en aquest cas no ho han restringit. També et diré que jo desconec si aquí tenim la mateixa capacitat de complir amb les recomanacions higièniques i metòdiques. De vegades sembla que hi hagi algunes persones que vulguin que els nens surtin de casa per poder sortir ells. 

Mentre que el Govern avala la sortida dels menors de 16 anys, l'Estat diu que, de moment, fixa el límit en els 12 anys.
Sí, però val a dir que aquesta és una decisió tècnica o política, perquè no hi ha un criteri mèdic per establir el tall als 12 o als 16 anys. Ningú coneix el grau d'infecciositat dels infants, no s'ha demostrat que siguin la gran font contagiadora ni que siguin més o menys transmissors a una edat o una altra. Suposo que el Govern creu que els nois i noies amb edats que van dels 12 als 16 anys poden gestionar emocionalment bé la sortida, i les recomanacions que fa són força coherents. Caldrà ser prudents, però, i esperar què s'acaba decidint i aplicant aquí, ja que en estat d'alarma qui té l'última paraula és el govern espanyol. 

Però sí que se sap que s'afecten menys.
Ho sembla. I sort d'això, perquè no hi ha cap sistema sanitari que aguanti també una allau de casos infantils greus. S'ha de ser molt prudent a l'hora de fer afirmacions, però els nens no són susceptibles pràcticament de patir complicacions de salut pel virus. Els nens suposen l'1% dels casos totals al món, i els casos mortals de pediatria es compten amb dues mans, són menys de deu. Als hospitals catalans ens han arribat un centenar de casos com a molt amb símptomes evidents, 24 a la Vall d'Hebron. 

Tenir els nens a casa protegeix la població de la infecció?
Vull subratllar que res ens indica que siguin els grans transmissors com passa amb altres coronavirus com la grip, perquè si fos així hauríem tingut brots molt importants a les escoles abans que es decretés el confinament de la població. Ara bé, la majoria d'activitats dels infants comporten relacions amb adults, que sí que acaben tenint més complicacions a l'exposició i a la infecció. 

La Generalitat diu que s'han d'utilitzar obligatòriament mascaretes, però que en el cas dels infants de 0 a 3 anys el seu ús no és recomanable.
Això és una qüestió pràctica per la incapacitat dels nens més petits de dur una mascareta tota l'estona, no hi ha cap raó sanitària. L'objectiu d'aquest material és no infectar els altres, no protegeix el nen. A més, recordem que les mascaretes que s'estan repartint són d'adult. També és un tema de mida. Hi ha nens de 12 o 14 anys que poden posar-se una mascareta d'adult i anar tirant, però on recullen els pares de nens de 4 o 6 anys una mascareta pediàtrica? Això és una pregunta que ja hem traslladat al Govern. A l'hospital en tenim, però no totes són fàcils d'aconseguir i el centre no ha de ser-ne el dispensador. Existir, les mascaretes pediàtriques existeixen. Una altra cosa és en quina producció i com es poden fer arribar a la població. 

S'ha trigat massa a permetre aquesta sortida, com retreien algunes comunitats autònomes i associacions de pediatria?
Una cosa és que les limitacions de mobilitat i l'ordre de confinament fossin tardanes i poc restrictives –i jo com a metge és una opinió que comparteixo– i una altra afirmar que no s'ha tingut en compte els nens i les seves necessitats de sortir. Això és fer una mica de trampa al solitari. De fet, no estem posant el focus on toca: de qui ens hauríem de preocupar més és de la gent gran, que tenen molt més risc de patir trastorns psicològics, psiquiàtrics i físics, perquè sí que han de caminar per no perdre la mobilitat i relacionar-se.

Per què els nens? 
Perquè teòricament hi ha menys riscos. És una mesura positiva per comprovar l'impacte de la seva tornada perquè, a priori, és una decisió prudent i segura. I, evidentment, té una molt bona rebuda per part de la societat. Crec que els nanos ho porten millor que els pares.