Com s’acaben les pandèmies?

El final d’un brot infecciós no és només una qüestió sanitària, també hi pesen factors polítics i socials

Quan i com s’acabarà la pandèmia de la Covid-19? El món està pendent del temps que trigarem a trobar, produir i distribuir mundialment una vacuna o un tractament eficaç contra el coronavirus. Però si mirem enrere, la història ens demostra que en la majoria de casos les epidèmies no s’han acabat per l’erradicació del patogen sinó perquè la humanitat ha trobat la manera de conviure-hi, com va passar amb la grip del 1918, la soca de la qual encara volta. El final d’una pandèmia no és només una qüestió mèdica, sinó que té molt de social i polític. La clau és per a qui s’acaba realment i qui en decreta el final. I també com es comporta el virus més contagiós: la por.

La sida

“Hem de distingir la malaltia epidèmica que s’estén sense cap límit i pot arribar a tot al món de la por social a aquesta amenaça”, assegura Jon Arrizabalaga, investigador d’història de la ciència i la medicina a la Institució Milà i Fontanals de Recerca en Humanitats (IMF) del CSIC a Barcelona. “El VIH o la sida continua existint com a pandèmia. Les xifres actuals, a nivell mundial, segueixen sent esgarrifoses en termes de noves infeccions i morts causades cada any, però la percepció varia segons com ens afecta”. Inicialment la sida era sinònim d’estigma, però quan la malaltia es va anar cronificant gràcies als tractaments va canviar la percepció de risc i ens vam oblidar de la malaltia. No la percebem com una pandèmia perquè la mortaldat es produeix en altres zones del planeta, com l’Àfrica subsahariana”.

La verola

Hi ha molt poques malalties que hagin acabat erradicades del tot. El cas de la verola és excepcional per diversos motius: perquè es va trobar una vacuna eficaç i que protegeix per a tota la vida, perquè el virus no afecta altres animals (de manera que erradicar-lo en l’espècie humana és sinònim d’eliminació total) i perquè la malaltia té uns símptomes tan clars que era fàcil fer quarantenes i seguiment dels contactes. Després d’una campanya de vacunació mundial, l’última persona que va contraure la malaltia va ser Ali Mao Maalin, cuiner d’un hospital de Somàlia, el 1977.

El còlera

“El tedèum, el càntic litúrgic de lloança i d’acció de gràcies a Déu amb què l’Església donava per acabada la pandèmia i el retorn de les famílies benestants als grans nuclis urbans eren dos dels senyals que indicaven que la població ja no percebia el còlera com una gran amenaça letal”, diu l’historiador i arxiver Jordi Algué, autor del llibre Epidèmia, progrés i solidaritat. El còlera de 1885 a Súria (Ajuntament de Súria). Aquesta pandèmia va fer estralls a Catalunya, però no sempre es va considerar “oficialment una pandèmia”. Durant el brot del 1865, l’Estat la va qualificar com a “plaga no existent”. Les autoritats van dissimular l’epidèmia per evitar una onada de pànic a la ciutat. Sabien que a Marsella la malaltia feia estralls, però van desviar tots els vaixells marsellesos a Maó. Quan els mariners marsellesos van començar a morir, les autoritats sanitàries van qualificar les morts de “còlics” propis de l’estació estiuenca degut a transgressions alimentàries, begudes fredes, gelats i aliments en males condicions. A Espanya hi va haver brots de còlera fins fa poc: el 1971 i el 1979.

La tuberculosi

De la mateixa manera que el covid-19 ha portat les mascaretes a les nostres vides, la tuberculosi va ser l’origen dels mocadors de paper: “A Espanya es va fer l’anomenada guerra a l’esput. Es multava la gent que escopia a terra, calia escopir en un mocador i llençar-lo”, recorda Jorge Mulero, professor d’història de la medicina de la UAB i participant del projecte En Temps de Covid, de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. “Era tan evident que la malaltia afectava més els pobres que els grups anarquistes i socialistes la utilitzaven com un argument per legitimar un canvi revolucionari. I la tuberculosi es va polititzar. Després Franco va construir molts sanatoris que als anys 50 es van buidar perquè havien millorat les condicions de vida i l’alimentació de la població, però als anys 70 el règim encara va voler fer un campanya d’erradicació, que en bona part va ser pura propaganda”, apunta Mulero.

El tifus

L’epidèmia de tifus exantemàtic que va assotar Espanya després de la Guerra Civil es va donar per controlada el 1943 perquè es va passar de 12.000 a 8.000 casos diagnosticats. “La conjuntura sociosanitària de l’Espanya de la primera postguerra -castigada, a més, per altres epidèmies- dificultava la legitimació del nou règim, ja que contradeia la imatge de «nova pàtria» que pregonaven les noves autoritats”, explica Xavier García Ferrandis, professor de la Universitat Catòlica de València San Vicente Mártir. “El règim tenia certa pressa per girar el full epidemiològic i començar la construcció del nou estat segons els seus principis”. En plena autarquia, l’Estat va prioritzar controlar malalties endèmiques, com la sífilis, el paludisme, la febre tifoide i la tuberculosi. El tifus només es transmet a través dels polls i afectava sobretot la població pobra, que patia misèria i amuntegament. “Invertir en habitatges amb unes mínimes condicions higièniques era invertir en salut pública”, recorda García Ferrandis. Però el franquisme tenia altres prioritats.

La pesta negra

La pesta negra va fer estralls arreu del planeta del segle XIV al XVIII. Però la malaltia va continuar fins molt més tard: de fet, l’any 1931 n’hi va haver un brot a l’Hospitalet de Llobregat, al voltant de les indústries de gestió de les deixalles urbanes de Barcelona, amb una quinzena d’afectats i tres morts. “Durant segles la pesta va anar apareixent cíclicament, infectant ciutats i viles, però la població va aprendre a fer front a l’amenaça. El desenvolupament històric de la salut pública en nuclis urbans des de l’època medieval està estretament relacionat amb aquesta pandèmia”, diu Arrizabalaga.

Una lliçó que aprenem de la història és que la pandèmia del coronavirus es pot acabar abans socialment que des d’un punt de vista mèdic. Com quan mantenir el confinament sigui insostenible -com ha declarat aquesta setmana el govern del Pakistan-, per molt que el virus continuï circulant, abans que s’hi hagi trobat un remei efectiu. “Crec que hi ha una qüestió social i psicològica, una mena de cansament i frustració, un punt en què hem començat a dir que ja en tenim prou”, alertava fa uns dies al New York Times Naomi Rodgers, historiadora de Yale.